Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 9 pel·lícules per a la 'rentrée' del 2014

9 pel·lícules per a la 'rentrée' del 2014

Aquí teniu un tast de l'oferta de la cartellera de la tardor

Boyhood
Per Josep Lambies |
Advertising

Per què fer-nos els estoics? Diguem-ho clar: a cap de nosaltres li fa mitja gràcia tornar a treballar després de les vacances. Si no fos perquè amb el retorn a l'escola la cartellera es comença a animar, això seria un suplici. Per sort, els cines estan a punt de bullir amb unes quantes delícies que faran que els primers aires de tardor semblin més suportables. Us en destaquem nou, amb una mica de teca per a tots els paladars.

El congreso

'El congreso', d'Ari Folman

Ari Folman ens introdueix en una mena d'infern fet d'animació, on hi ha peixos amb forma fàl·lica, Michael Jackson està servint llagostes tallades a rodanxes i tot té l'aspecte de les fantasies de la factoria Max Fleischer. El director de 'Vals amb Bashir' torna a l'estètica del malson rotoscòpic, aquest cop per explicar-nos una història futurista basada en una novel·la de Stanislaw Lem. La protagonista és Robin Wright, la lady Macbeth de 'House of cards'. Sens dubte, una de les estrenes de la nova temporada.

S'estrena el 29 d'agost

El Niño

'El Niño', de Daniel Monzón

És la nova de Daniel Monzón, una història trepidant sobre policies i narcotraficants a l'estret de Gibraltar, amb llanxes motores carregades de costo de les plantacions de Ketama, helicòpters de la Policia Nacional i unes curses que són pura adrenalina. Amb 'Celda 211', Monzón va demostrar que, en contra del que molts creien, pot existir un bon cine comercial espanyol. I aquí la cosa es confirma. Amb Luis Tosar, brillant com sempre, i un descobriment que es diu Jesús Castro. Recordeu el seu nom, que en sentireu a parlar.

S'estrena el 29 d'agost

Advertising
Jersey Boys

'Jersey boys', de Clint Eastwood

Aquesta temporada a Clint Eastwood li ha donat pel musical. 'Jersey boys' és l'adaptació d'un espectacle que ha fet taquilla a Broadway, basat en la història de Frankie Valli, líder dels Fours Seasons, aquells rockers dels anys 60 que mai no està de més reivindicar. Val a dir que les crítiques que ens han arribat, fins ara, són d'un entusiasme tirant a moderat. Però no desesperem: és si més no graciós pensar que Harry El Brut ha estat marcant passos de ball i regulant el falset impostat del seu protagonista.

S'estrena el 5 de setembre

Boyhood

'Boyhood', de Richard Linklater

Linklater ha trigat tretze anys a rodar aquesta pel·lícula, retrat de la infància i adolescència d'un xaval, des que és un nano de primària fins que se'n va a la universitat. L'actor és sempre el mateix, Ellar Coltrane. Per això ha trigat tant a acabar-la. Perquè, per tal que fos verídic, Linklater havia d'esperar amb paciència de sant que el nano s'anés fent gran. Impressionant. Encara ens fem creus que no s'endugués l'Ós d'Or a Berlín. Malparits...

S'estrena el 12 de setembre

Advertising
Frank

'Frank', de Lenny Abrahamson

Admiradors de Michael Fassbender, us advertim: és probable que us sembli un crim el que li han fet en aquesta pel·lícula. Interpreta una mena de capgros d'ulls blaus que sembla tret de la factoria Pixar, un ninot amb talent per a la música que s'enrola en una banda excèntrica fins a quotes insospitades que es fa dir Soronprfbs. Es va estrenar a Sundance amb un èxit devastador. És tendra, divertida i hi ha bona banda sonora. Només té un problema: que no arribarà a sales comercials. L'haureu de buscar a la plataforma digital peliculasdecineonline.com.

S'estrena el 26 de setembre

Torrente 5

'Torrente 5', de Santiago Segura

La dosi de caspa ibèrica de la temporada la posa la cinquena entrega de 'Torrente', que aquest cop se'n va a descobrir què es cou entre els casinos d'Eurovegas. Hi haurà l'humor habitual tipus Martínez el Facha, grans plens de pus per rebentar i alguna d'aquelles seqüències d'acció accelerada en què Santiago Segura es converteix en una mena de James Bond al·lèrgic al desodorant. Té els seus amants i els seus detractors. Nosaltres us la posem a la llista, per si de cas voleu pecar...

S'estrena el 3 d'octubre

Advertising
Relatos salvajes

'Relatos Salvajes', de Damián Szifrón

L'última pel·lícula que ha produït El Deseo, segell cinematogràfic de Pedro Almodóvar, és el tercer llargmetratge de l'argentí Damián Szifrón, director de 'Tiempos de valientes' i 'El fondo del mar', i un dels títols que aquest any competien per la Palma d'Or de Canes. Es tracta d'una antologia d'històries curtes, amb un to negre extremadament àcid, on trobareu l''star system' porteny al complet. Ricardo Darín i companyia fan el fet.

S'estrena el 17 d'octubre

Rec 4

'[Rec] 4: Apocalypse', de Jaume Balagueró

Ja que parlàvem de sagues, per què no recordar que aquesta tardor també arriba a la cartellera la quarta entrega de [Rec]? Jaume Balagueró torna a posar-se al capdavant de la franquícia, després d'haver abandonat files en la tercera part, la del casament, dirigida exclusivament pel seu company de fatigues Paco Plaza. Encara no en sabem gran cosa. Només que en aquesta ocasió tampoc no hi haurà càmera en mà. Inaugurarà el Festival de Sitges el dia 10 d'octubre, i poc després arribarà a sales. En teniu ganes?

S'estrena el 31 d'octubre

Advertising
Jimmys Hall

'Jimmy's hall', de Ken Loach

La nostra tria culmina a finals de novembre, amb l'estrena de l'última pel·lícula de Ken Loach, que aquí ens explica la història de Jimmy Gralton, un activista irlandès que va ser deportat durant els temps del Temor Roig als Estats Units. Després de deu anys d'exili torna al seu país natal per fer-se càrrerc de la granja familiar, i acaba obrint un immens saló recreatiu per als seus conciutadans, on tothom es troba per ballar i fer gresca, i on ell és el mestre de cerimònies. Es nota que s'acosta el Nadal!

S'estrena el 21 de novembre

També t'agradarà

Cine

Pel·lis de la Gran Guerra

Us proposem un recorregut cinematogràfic per les trinxeres Últimes crítiques Locke Locke sona com 'lock', que significa 'tancar', 'blocar-se', 'assegurar-se'. 'Locke' també és el cognom de John Locke, filòsof britànic que considerava, al contrari que Descartes, que naixíem sense idees innates, i que la nostra consciència es formava segons l’experiència reflexiva i perceptiva. En certa manera, Ivan Locke neix com a personatge quan entra al seu cotxe i comença a conduir, i el que veu l’espectador durant 85 minuts és la formació de la seva consciència mentre va al volant, empresonat en una ceŀla amb dues rodes a cada banda. Neix també el cinema, demostrant que pot existir, que pot fer-nos pensar, amb un descens a l’infern de la nit, iŀluminat pels reflexos de llums i senyals de trànsit. El cinema, sí, és un rostre en moviment que pren consciència pròpia. Una experiència lockiana. Steven Knight s’ho ha volgut posar difícil sense renunciar a fer una pel·lícula accessible. Els problemes de Locke són d’allò més reconeixedors: només les constants trucades telefòniques que rep, de manera encadenada, mentre fa carretera, donen a la pel·lícula una entitat dramàtica que ens fa patir amb ell. En un condensat temps de metratge, decideix confessar a la seva dona un secret que pot canviar la seva vida per complet, fer-se càrrec a distància de l’obra que ha deixat mig embastada i assumir la responsabilitat d’una relliscada que no tornaria a repetir. A Locke li costaria canviar de marxes sense

Cine

Cagarros de cine!

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques Locke Locke sona com 'lock', que significa 'tancar', 'blocar-se', 'assegurar-se'. 'Locke' també és el cognom de John Locke, filòsof britànic que considerava, al contrari que Descartes, que naixíem sense idees innates, i que la nostra consciència es formava segons l’experiència reflexiva i perceptiva. En certa manera, Ivan Locke neix com a personatge quan entra al seu cotxe i comença a conduir, i el que veu l’espectador durant 85 minuts és la formació de la seva consciència mentre va al volant, empresonat en una ceŀla amb dues rodes a cada banda. Neix també el cinema, demostrant que pot existir, que pot fer-nos pensar, amb un descens a l’infern de la nit, iŀluminat pels reflexos de llums i senyals de trànsit. El cinema, sí, és un rostre en moviment que pren consciència pròpia. Una experiència lockiana. Steven Knight s’ho ha volgut posar difícil sense renunciar a fer una pel·líc

Advertising
Cine

10 gelats de pel·lícula

O 10 pel·lícules per veure davant del ventilador mentre us refresqueu la gorja És un consol saber que les neveres de tots els supermercats de la costa mediterrània mantenen el mateix inventari que a principis dels 90. Aquelles llefiscoses delícies de kiwi, plàtan i vainilla, amb forma de nau espacial, de llavis o –ecs!– de peu, publicitades a la porta de tots els bars de platja amb uns cartells plens d'estrelles i palmeres, 'kitsch' a matar, van marcar la meva infància. Sense el Calipo, el Mini Milk i el Frigo Pie, jo no seria qui sóc. Ni cap de vosaltres, no mentiu. Aquí teniu una llista de les millors pel·lícules per veure mentre degusteu cadascuna d'aquestes monstruositats gastronòmiques que, estiu rere estiu, us fan tornar a ser nens. Frigo Pie Hi ha coses que canvien, d'altres no. Els nens d'avui dia segueixen formant-se en la doctrina del fetitxisme, llepant cada agost aquests peus congelats amb gust de sugus de maduixa i colorants de tota classe com si els hi anés la vida. Em pregunto quants Frigo Pies va arribar a menjar aquell sacerdot que Buñuel filmava a 'Él' besant les pulcres potetes d'aquells innocents escolanets que anaven a l'església a que els donessin la comunió. Una gran pel·lícula, sí senyor. Drácula N'hi ha prou que la seva pasterada vermella em comenci a regalimar per la barbeta per sentir-me com Vincent Price baixant els escales d'un castell de cartró-pedra. Quan clavo els ullals al bastonet, em comencen a créixer les ungles estil Béla Lugosi, i a l'hor

Cine

Això no és cine porno!

Set pel·lícules que demostren que Lars von Trier no és el primer a convertir el sexe explícit en cinema de culte L'estrena de 'Nymphomaniac Vol. 2' va revolucionar els cinemes. Al film hi ha molt de marro: 'bondage', sado, pederàstia i moltes parts impúdiques a la vista. Però, digueu-me, us sembla que això és pornografia? A nosaltres no. El que va fer Von Trier forma part d'una llarga tradició d'obres mestres que han fet tremolar el pols als més puritans. Aquí un breu repàs de 7 moments essencials d'aquest gènere de llarg recorregut que any rere any ha tret el pitjor dels més moralistes. Avís: aquest article conté culs. L'ou o la japonesa El clítoris gutural de Linda Lovelace no va ser l’únic miracle anatòmic de la dècada dels 70. Al Japó, Nagisa Oshima va filmar 'L’imperi dels sentits', una tragèdia sexual amb sado selvàtic on un senyor amb idees de bomber va introduir un ou de corral recent escaldat per un forat de la seva dona que no m’atreveixo a anomenar, davant de càmera. La pobra, en veure desaparèixer tan delicioses menges úter amunt, es va ajupir entre sanglots i, fent força, va expulsar l’ou, com una gallina ponedora. Sexe a Nova York Això no té res a veure amb Sarah Jessica Parker. Ella ni tan sols es treia els sostenidors quan feia l’amor. Parlo de Joe Dallessandro i la seva titola, tot un referent dels anys de la Factory des que Paul Morrissey li va dedicar no una pel·lícula, sinó una trilogia, on aquest pupil de membre pendolant era un xapero ionqui que feia can

Advertising