Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Això pensem dels Òscars 2015

Això pensem dels Òscars 2015

Critiquem el triomf de 'Birdman' davant de 'Boyhood' i moltes coses més

Neil Patrick Harris
Per Josep Lambies |
Advertising

Primer de tot, hem de dir que ens vam avorrir com ostres. Teníem moltes esperances en Neil Patrick Harris com a xouman, però van quedar en paper mullat. A excepció del moment calçotets que teniu aquí dalt, va estar més insípid que un plat de bledes. La gala dels Òscars hauria estat una llauna, si no fos per dues coses. La primera, l'actuació de Lady Gaga, sorpresa total de la nit, que ens va interpretar el repertori sencer de 'Somriures i llàgrimes', començant pel 'The hills are alive'. La segona, el 'fake' de Sonia Monroy, una frivolitat a gran escala que si més no ens va tenir entretinguts. Parlem-ne.

A quarts d'una, hora peninsular, va començar a tuitejar fotos seves amb un vestit que deia que s'havia cosit ella mateixa, com si fos la Ventafocs amb els seus ratolinets. De pit cap amunt, una tela calada vermella. De pit cap avall, la bandera d'Espanya amb dos estrips per on sortien les cames i l'escut cornonant-li el cul. Al final es va descobrir que tot era una bola, que aquelles imatges eren del dia abans, de la jornada d'assaig, i que Monroy ni tan sols estava convidada a la cerimònia. Però, què voleu que us digui, ens va animar una mica la vetlla.

És cert que l'any passat Ellen Degeneres va deixar el llistó molt amunt. Va repartir pizza entre la platea del Dolby i es va fer una 'selfie' amb Bradley Cooper, Jennifer Lawrence i companyia que va marcar tendència. Als noctàmbuls que ens vam passar cafeïnats la matinada de dilluns, ens va faltar una mica d'aquell humor afilat. I, si voleu que us sigui franc, tampoc és que els resultats em fessin gaire feliç.

Ara em posaré corsaris i faré una mica de sang. No estic d'acord amb l'èxit de 'Birdman', amb aquest Òscar a la Millor pel·lícula. Em sembla un artefacte pretensiós i patumaire que vol fer gala d'un virtuosisme inexistent. Em ficaré amb les bondats del famós pla-seqüència una mica més avall, no deixeu de llegir. De moment, em conformo a dir que el discurset sobre el treatre i la vida no em sembla res de nou. Res que Polanski, per exemple, no hagi treballat. La imatge de l'actor fracassat ven molt bé entre els acadèmics, que al cap i a la fi són els que han de votar, però fa una ferum nafatalínica que tomba. I no cal argumentar gaire més: aquest era l'any de 'Boyhood', una proposta important de debò. El temps posarà les coses al seu lloc. D'aquí a deu anys veurem quina de les dues cintes ha superat les urpes de l'oblit. Ja ho sabem, des de Pasolini, que en aquest món hi ha ocellets i ocellots.

També va ser per a Iñárritu. I una cosa s'ha de reconèixer: després de dos fiascos de solemnitat com eren 'Biutiful' i 'Babel', aquesta no estava tan malament. Però d'aquí a endur-se la ferralla major hi ha un abisme. Quan va recollir el premi, Iñárritu va dir que sota l'esmòquing duia els mateixos calçotets que portava Michael Keaton en el seu passeig nocturn per Times Square. Potser esperava que li donessin sort. I el molt brètol ho va aconseguir! Hem d'atribuir els resultats dels Òscars a una qüestió de llenceria? Vist així, potser haver passat la nit despert ja no em resulta tan poc productiu. No cal que ho digui, però per si de cas: aquest premi també hauria d'haver anat per a Richard Linklater, que s'ha passat dotze anys orquestrant un rodatge que capta, com no s'havia fet mai, el pas del temps, la vida. 'Boyhood' ens ha despertat un amor paternal que molts encara no coneixíem. Linklater és Déu.
Julianne Moore és una actriu prodigiosa. La setmana vinent tindreu ocasió de confirmar-ho, perquè s'estrena 'Maps to the stars', l'última pel·lícula de David Cronenberg, on la veureu interpretar un dels papers més vomitius i brillants de la seva carrera. Dit això, no crec que sigui 'Siempre Alice' la cinta que li hagi de valdre la immortalitat. Després de l''Amour' de Michael Haneke, o fins i tot de l''Stopped on track' d'Andreas Dresen, el film de Richard Glatzer i Wash Westmoreland em fa gust de telefilm de la sobretaula d'Antena3. Julianne Moore és l'única que salva els mobles, però el producte és tan fluix que em sap un xic de greu que ses majestats els acadèmics hagin decidit aprofitar aquesta ocasió, i no una altra, per fer justícia històrica. He vist molta gent carregant contra Eddie Redmayne. Són, sobretot, els partidaris de Michael Keaton, que en línies generals sostenen que una imitació no mereix un gran premi, que el clàssic Òscar a l'actor de biopic tan habitual en els anuaris de Hollywood és per sortir corrents. En això últim coincideixo, però vull trencar una llança a favor del jove pèl-roig. El que li hem vist fer a 'La teoría del todo' no té res a veure amb Meryl Streep a 'La dama de hierro'. Va molt més enllà d'un intent lluït de convertir-se en Stephen Hawking. És la història d'un home que es transforma, una metamorfosi degenerativa que va del bipedisme a l'estat vegetal. Un individu que es va recargolant sobre el seu propi esquelet, com un tubercle, com un espantaocells destruït. Redmayne va estar entrenant amb un ballarí que el va fer sotmetre a una disciplina de resistència molt dura. No és un paper de profunditat psicològica, però sí d'una entrega anatòmica salvatge. El paio té fins i tot control sobre el batec del pols al canell. Redmayne és una bèstia. Així com qüestiono la bomba 'Birdman', estic bastant content del triomf d''El Gran Hotel Budapest', que al cap i a la fi s'ha endut, com la pel·li d'Iñárritu, quatre estatuetes. Empat. És bastant curiós: estem acostumats a veure un resultat partit entre els premis alts i els premis tècnics. Aquest any hem canviat tècnics per estètics. Els quatre guardons de Wes Anderson són, en realitat, un homenatge al seu peculiar univers, fet de pastels i aquarel·les. El gran mèrit d''El Gran Hotel Budapest' és portar la prosa de Stefan Zweig a la mansió de Pin y Pon. Agiteu-ho en coctelera amb un concepte de joc de taula tipus 'La herencia de tía Agata' i un petit tribut a les trames internacionals d'Alfred Hitchcock, que inclou fins i tot una còpia pla per pla de la persecució pel Pèrgam de 'Cortina esquinçada'. Millor vestuari, Millor maquillatge i perruqueria, Millor banda sonora i Millor disseny de producció, és a dir, direcció artística. A Wes Anderson se li va escapar, però, l'Òscar a Millor fotografia, que també va ser per a 'Birdman' i el seu refotut pla-seqüència, sobrevalorat t'ho miris com t'ho miris. He promès acarnissament, i acarnissament us donaré. No el cirtico perquè sigui de mentida, ni perquè tingui costures digitals per tot arreu: al cap i a la fi, està tan poc encobert que acusar Iñárritu per falta d'honestedat seria una passada. El que sí que em pregunto és fins a quin punt la història de 'Birdman' li demanava tal desplegament. Em pregunto si no li hauria funcionat millor amb un joc de plans curts i accelerats tipus 'Opening night' de Cassavetes. I em contesto a mi mateix dient que l'únic que volia Iñárritu era treure pit i buscar el reconeixement del seu virtuosisme trampós. Hitchcock ja ho va fer l'any 48 amb 'La soga', i sense efectisme videocliper. 'Birdman', ja em perdonareu, és pura pirotècnia. I a mi aquestes coses em carreguen.

També t'agradarà

Advertising
Advertising