Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Al zoològic de Denis Côté

Al zoològic de Denis Côté

Aquest gran quebequès és el protagonista de la retrospectiva del D'Autor

Denis Côté
Per Josep Lambies |
Advertising

No té cotxe. Ni tan sols va fer l'esforç de treure's el carnet de conduir. Viu a Mont-real, on té tot el que necessita, fleques i servei postal, i diu que no passaria un dia al camp encara que a canvi li oferissin una renda vitalícia. "Al camp hi ha bosc, i al bosc hi ha molts monstres amagats", somica, amb veu de nen que s'ha ficat sota la manta amb un llibre de R.L. Stine entre les cames. Denis Côté és de la generació del magnetoscopi i el VHS, i diu que des dels nou anys fins als dotze es va estar tancat al soterrani de casa els seus pares veient pel·lícules que eren pura depravació. "És el que tenien als videoclubs de l'època: cine de terror", es disculpa, com si algú li recriminés la malifeta.

Entre això i els rajos còsmics que porta tatuats de puny en amunt la gent el té per un home un xic macabre. Sempre du els cabells com un pollet recent sortit de l'ou, i els dits tan carregats de ferralla que ja deuen haver-li deixat una marca supurant. "Porto el cap ple de cadàvers", confessa. I per això, quan ha de fer una pel·lícula, s'endinsa en la jungla quebequesa, protegit pel seu equip de rodatge. Fins ara hi ha trobat un tigre de Bengala, la fossa comú amb els cossos hipotèrmics de tot un batalló perdut sota la neu, i vuit ratoneres gegants, dentades com mandíbules felines, de les que serveixen per caçar óssos. "En el meu cinema, mai no saps què pot passar", explica, feliç.

Van vuit llargmetratges. Un d'ells, 'Vic + Flo ont vu un ours', va ser premiat el 2013 a la Berlinale per un jurat que presidia Wong Kar-wai. I encara així, Denis Côté és un total desconegut per a una fracció sensiblement elevada de cinèfils del planeta. "Ets el primer periodista que trobo en molt de temps que ha vist les meves pel·lícules -m'engalta-. Fa poc vaig estar a Mèxic, i com que ningú no havia sentit a parlar de mi em preguntaven si m'agradava la ciutat, i què volien dir tants tatuatges". Diu que és com si agafes Oliveira per banda i li demanes que per què té tants anys. I ho diu rient, no us penseu.

Va ser gràcies al D'Autor que a Barcelona vam veure 'Bestiaire' per primer cop. Era aquella que passava entre les gàbies d'un zoològic i el taller d'un taxidermista que anava cargolant brots de filferro dins les pelleringues de les bèsties escorxades. I és gràcies al D'Autor, també, que ara recuperarem la seva filmografia completa, des de 'Les états nordiques' (2005) fins a l'última, 'Que ta joie demeure' (2014), obres totes d'un anarquista marginal, sàdic de ment privilegiada i nen covard que va saber què era el gore massa jove, i que sempre va témer que darrere uns matolls hi hagués un caníbal amagat.

També t'agradarà

Cine

Rithy Panh i 'La imagen perdida'

Una terrible pel·lícula sobre el règim dels khmers rojos a Cambodja Poques són les víctimes que han tingut el valor de mirar els seus assassins a la cara. Rithy Panh va ser un dels deportats de la guerrilla cambodjana, del règim de Pol Pot. Ell va sobreviure, però tota la seva família va ser executada. L'any 2011 es va entrevistar amb el responsable d'un dels centres de tortura i extermini de Phnom Penh, un tal Duch. Després va escriure un llibre, 'La eliminación', que d'alguna manera va ser el primer pas per a la seva última pel·lícula, 'La imagen perdida'.Què va passar després d'aquesta entrevista?Després de conèixer en Duch vaig emprendre un treball sobre la imatge propagandística dels khmers rojos, la construcció de la imatge totalitària, imposada. Em vaig entrevistar amb alguns dels càmeres que havien servit al règim. Volia fer una pel·lícula sobre ells, sobre el seu cinema.Quan van arribar les figuretes de fang?Vaig construir una maqueta de la casa on vivia de petit. I el meu ajudant, per mesurar l'escala, hi va posar una ninot d'argila. Em va semblar preciós, com un nen que es fascina per una joguina. I per això vaig canviar el projecte. Ell no era escultor, però aquelles figures tenien poètica.Perquè són com fòssils?Sí. Fets amb terra i fang. Immòbils, gelats. S'acabaran convertint en pols, com jo i tu, com les nostres imatges.Són substituts de persones reals que ja no hi són.És com si haguessin capturat el seu record. Sembla molt difícil posar en escena el dol, la mo

Cine

Entrevistem Denis Villeneuve

El director d''Incendis' ens parla de la seva última pel·lícula, 'Enemy' Clara Segura va ser la primera persona que em va demostrar l'impossible: que la suma d'u més u pot donar, com a resultat, u. Així, amb una ràfega d'erudició numèrica, es va carregar els ciments de la meva educació des que a primària em van donar les primeres nocions d'aritmètica. Finals de febrer del 2012. L'escenari del Romea s'havia convertit en una arena romana coberta de graveta. La Segura feia de bessona de Julio Manrique en l'adaptació de l''Incendis' de Wajdi Mouawad que dirigia Oriol Broggi. Poc després vaig descobrir que hi havia un canadenc que es deia Denis Villeneuve que n'havia fet una pel·lícula monstruosa.Sembla que a en Villeneuve aquesta equació paradoxal també li va rebentar els esquemes. "Arrossego aquest conflicte des que me'l vaig haver de formular per primer cop, i sento que el meu cervell encara no se'n sap avenir -m'explica-. Vaig intentar encarar-m'hi portant el text de Mouawad a la gran pantalla, però no va ser suficient per sentir-me net". Diu que 'Enemy' és la seva última croada per fer-se a l'improbable matemàtic, aquell que esmunyint-se en una escletxa de l'enteniment general, desafiant la nostra lògica, resol que dues unitats són igual que una de sola. L'empenta final li va donar 'L'home duplicat' de José Saramago, novel·la de ciència-ficció recent reeditada pels de LaButxaca, amb la cara de Jack Gyllenhaal a la coberta. "M'agradava el to del llibre -s'engresca-. Saramago h

Advertising
Cine

Claire Denis sobre Faulkner

La directora de 'Los canallas' és una Lady Macbeth rockera Claie Denis es reconeix hereva d'aquell Shakespeare tenebrós que una vegada va escriure: "La vida és un relat explicat per un idiota ple de soroll i de fúria". Ella hi ha arribat a través de Faulkner i el seu arsenal de noveŀles.A 'Los canallas' fas un poderós homenatge a Santuari.Va ser més casual del que sembla. Havia d'acabar amb una escena sexual grotesca. En el guió vaig escriure que la noia era penetrada per un objecte de fusta, rodó. El peu d'un llit m'hauria servit.¿Quan es va convertir en una panotxa de blat de moro?Vam rodar en una casa al mig del camp, desolada, tètrica, apartada de tot. Quan vam obrir el garatge vam trobar un bon carregament de blat de moro i vaig recordar la violació de 'Santuari' i em vaig dir: "Casun la puta, és el destí!".Veient 'Los canallas' he tornat a sentir l'angoixa del teu film anterior, 'White material'.Aquella era una pel·lícula molt faulkneriana, perquè explicava la història d'uns personatges condemnats a viure en un territori on els individus es relacionaven per vincles d'esclau-senyor. A 'White material', Isabelle Huppert es creia la reina d'un imperi, i era incapaç de mirar al seu voltant.¿La idea era traslladar l'aire malèfic i opressiu de 'White material' a París?Volia mantenir aquella tensió, però en el marc d'una mena de polar, d'una trama negra. La música electrònica de Stuart Staples (Tindersticks) ha fet una molt bona feina.El títol és un homenatge a 'Los canallas d

Cine

Paraules amb el gran Desplechin

L'autor de 'Jimmy P.' és el Puck del cine francès Des que el 1991 va estrenar 'La vie des morts', Desplechin ha mostrat un interès creixent per les històries de famílies, com més disfuncionals millor. Fins ara totes eren franceses. Amb 'Jimmy P.' ha abandonat Europa i se n'ha anat a buscar sort entre els indis americans.Ben mirat, tampoc no és tan diferent de 'Conte de Nadal', ¿oi?En certa manera em sento com si hagués portat la família de Catherine Deneuve, típica classe mitjana de Roubaix, al desempar del paisatge d'un 'western'. El protagonista és un indi catòlic, de l'estirp dels Crazy Dogs, i encara així m'hi sento identificat.¿Identificat? ¿En quin sentit?La relació que té amb les dones em recorda a mi. Ell és tímid, púdic en extrems. Com jo.El problema de 'Jimmy P.' és que el ronda l'esperit d'una morta.¿Saps? Hi ha una escena que em sembla deliciosa, i que tenia moltes ganes de rodar, en què en Jimmy està veient 'El jove Lincoln', de John Ford, just en el moment en què porta flors a la tomba d'Ann Rutledge, i s'emociona. És un indi que sent empatia cap a un president dels EUA, perquè ell també ha deixat morir la dona que estimava.Parles sovint de fantasmes.Són el gran motor del cine. Vaig rodar 'Reis i reina' perquè tenia una obsessió fantasmagòrica que no em deixava dormir.A què et refereixes?Ostres, ara diré una cosa molt francesa i després me'n penediré. En aquella època pensava que no hi ha dona en el món que no tingui sobre la consciència la mort d'un home. Com l

Advertising