Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Alexandre Rockwell, vella glòria de l'indie americà

Alexandre Rockwell, vella glòria de l'indie americà

Entrevistem el que va ser un dels millors amics de Quentin Tarantino

Alexandre Rockwell
Per Josep Lambies |
Advertising

La història d'Alexandre Rockwell és com per sucar-hi pa. Comença a la ferotge Nova York dels 80, ciutat sense llei d'apartaments insalubres on l'humà convivia amb les rates, i uns i altres es disputaven les restes d'una pizza. I encara així el preu del lloguer pujava massa per a aquelles butxaques. "Era l'època en què podia estar-me fent un cafè amb en Jim Jarmusch al Village durant hores, parlant d'una guitarra, i després anàvem a un concert de l'Steve Buscemi que es feia al soterrani d'una església -m'explica-. Eren uns temps meravellosos". Ho relata amb una nostàlgia cívica. Rockwell no és un ploramiques.

Tinc al telèfon un petit mite, una de les antigues glòries del cine indie de la Costa Est, director de pel·lícules com '13 moons' o 'Pete Smalls is dead', a qui els de l'Americana han decidit dedicar un racó del cartell d'enguany. "Trobo a faltar l'esperit dels orígens -continua-, la cosa aquella de sortir al carrer amb la gavardina oberta i sense un ral a sobre, i saber que era just allò el que et feia lliure". L'any 92, l'any de 'Reservoir dogs', Rockwell va caure al festival de Sundance com un meteorit. L'estrena oficial d''In the soup' li va merèixer el Premi del Jurat, i l'amistat amb Quentin Tarantino i altres canalles de la seva lleva.

A tot el món els van acollir com una generació emergent de cineastes que havien de trastocar els esquemes del model americà. Van fer pinya, sermons de diumenge i també una obra episòdica a vuit mans prou coneguda, de títol Four rooms, que va ser el principi de la fi. "Va començar amb molt bones intencions -dispara-. Quatre directors fent una pel·lícula, engrescats com quatre joves a punt de menjar-se la nit". És del parer que els diners tot ho corrompen. Dos anys després de Sundance, tots s'havien venut l'ànima al diable. "Hollywood se'ls havia cruspit, es van deixar enredar per idees equivocades -gruny-. Four rooms va ser un fracàs". Llet vessada, què hi farem.

Té 58 anys i pell d'elefant. La seva veu m'arriba com un torrent de lava sense dics de seguretat. M'explica que amb 'Four rooms' va arribar el primer desengany. "Em semblava que era l'únic que recordava per què ens havíem ficat en tot això", segueix Rockwell. I tornem als orígens, a quan tenia 20 anys i, com Baudelaire, pensava que es pot viure de l'aire i l'amor. Va començar a enviar-li cartes a John Cassavetes, com un admirador constant i una mica beneit, i ves per on que el paio n'hi va contestar una i es van fer bons amics. "Cassavetes va ser el meu mestre -declara-. M'ho va ensenyar tot. Llàstima que va morir poc abans que s'estrenés Sons, el meu primer film, perquè em penso que li hauria agradat". I molt.

La cua entre les cames
Amb en Tarantino, en canvi, van estar molt de temps sense parlar-se. "Es va fer massa famós, i per als meus estàndards era difícil mantenir aquella amistat". Rockwell també se'n va anar a Los Angeles, a provar sort, en un moment de debilitat, i es va ben escaldar el cul. "Jo no estic fet per convertir-me en una puteta de les majors", rebla. Quan va poder se'n va tornar a Manhattan, amb tota la família. El 2013 va rodar 'Little feet', un film domèstic interpretat pels seus fills petits. Ell el defineix com un intent de recuperar la mirada de la innocència que a còpia de disgustos s'havia hagut d'empassar. "Era difícil, el més difícil que he fet -diu-. Però ho he aconseguit". I amb en Tarantino ja tornen a ser amics.

També t'agradarà

Cine, Drama

El millor de l'Americana

El festival Americana ofereix del 13 al 16 de febrer 10 pel·lícules del millor cinema independent dels Estats Units Últimes crítiques de cine Cincuenta sombras de Grey Sempre he pensat que el boom dels llibres d'E.L. James era el fenomen Corín Tellado dels nostres temps, tres volums de novel·la rosa amb alguna escena pujada de to per desinhibir els instints sexuals de la classe púdica. Però això que n'han fet és pitjor que una història d'en Moccia, un artefacte descafeïnat que deixarà a qui vulgui experiències humides als límits de la nàusea. Tothom sap que la taquilla americana se'n guarda prou, de posar en risc els seus números, i ja ens podíem esperar que les ments pensants d'aquest fiasco històric voldrien esquivar el segell del no-apte per no perdre's una quota sensiblement elevada del seu públic potencial: la de l'espectador adolescent. Primer error. Per què em fa l'efecte que el discurset de 'Cincuenta sombras de Grey' va quedar superat l'any 76 quan Nagisa Oshima va rodar 'El imperio de los sentidos'? Per què em sembla que el dia en què Marlon Brando li va untar l'anus de mantega a Maria Schneider ja va ser més transgressor que Sam Taylor-Johnson? Fa poc més d'un any de l'estrena de 'Nymphomaniac' i tots recordem el cul de Charlotte Gainsbourg fet un mapa després d'una flagel·lació. Va posar tota la carn al braser per la causa. I recordem també que el senyor Von Trier va tenir els seus problemes amb la censura, i que al muntatge que va arribar a sales li havien amputa

Cine

On és aquesta estrella?

Hi ha personatges del cine que van ser un mite durant cinc minuts i després van desaparèixer. Els seguim la pista! Van tenir deu minuts de fama, es van convertir en emblemes d'una època, i el vent se'ls va emportar com fulles de tardor. Hi ha personatges que no recordaves ni que existien fins que un bon dia et lleves i el món està de dol perquè la premsa del matí n'ha publicat l'obituari. Repassem les històries d'alguns d'aquest eterns oblidats, enterrats en el pou de la desmemòria. No tots són morts, i alguns tenen anècdotes d'allò més tòrrides. El dia en què parlin, aquí sortirà de tot! Anita Ekberg: després de Marcello La llebre es va aixecar quan vam llegir la notícia de la seva mort: què coi havia estat fent Anita Ekberg en els últims temps? Ho sabíem tot, de quan era jove. Que havia estat una sueca voluptuosa, noia de portada, amb un pitram d'escàndol que sempre amenaçava de desbordar l'escot. Que Howard Hughes la va adoptar com una de les seves protegides, i que la va fer passar pel quiròfan un parell de cops. Així es va convertir en una femella escultòrica a la carta. I sabem, esclar, que Marcello Mastroianni es va banyar amb ella a la Fontana di Trevi. Però en les darreres dècades li havíem perdut totalment el rastre. O quasi. L'any 2002 va aprèixer en una telesèrie italiana que es deia 'Il bello delle donne', com a estrella convidada, quan ja era una antiga glòria. I el 2011 ens van arribar rumors que casa seva s'havia incendiat mentre ella es recuperava d'un trauma

Advertising
Cine

Jim Jarmusch és un vampir

Entrevistem el director de 'Sólo los amantes sobreviven' Jim Jarmusch és un llop solitari amb pèl de guineu blanca, i du el rock a la sang. Ara estrena 'Sólo los amantes sobreviven', la seva pel·lícula de vampirs.Què et va fer pensar que Tilda Swinton seria un bon vampir?Els vampirs no són monstres lumpen sense consciència. Són sofisticats. La Tilda em sembla molt vampírica. És pàŀlida, ben feta, es mou amb gràcia. Quan la filmava caminant pels carrers de Tànger, m'adonava que porta a dins una mena de predador.Tom Hiddleston va substituir en Michael Fassbender. Per què?Al principi ho vaig sentir com un fracàs, perquè m'encanta en Michael. Ara crec que hi ha una bona raó perquè en Tom hagi acabat fent el paper. En Michael té una gran potència visceral, i en Tom hi aportava un toc més cerebral. El vaig veure al 'Midnight in Paris' de Woody Allen i vaig pensar: "No, aquest no és el meu noi". Però després el vaig conèixer a Nova York i em va semblar increïble. Era tan alt i encantador i tenia un físic tan elegant.Per què vas utilitzar música de la teva pròpia banda, Sqürl?Jo volia música, però el nostre pressupost era molt baix i nosaltres som una formació molt barata. I el nostre slow rock encaixava amb els personatges. És una pel·lícula sensual. ¿Et consideres un romàntic?No ho sé, però trobo romanticisme en paisatges desolats i postindustrials. Les ciutats a la pel·lícula són molt importants: Detroit i Tànger. Detroit és un poble fantasma. Tànger, un indret en runes, però ple

Cine

Cagarros de cine!

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques Cincuenta sombras de Grey Sempre he pensat que el boom dels llibres d'E.L. James era el fenomen Corín Tellado dels nostres temps, tres volums de novel·la rosa amb alguna escena pujada de to per desinhibir els instints sexuals de la classe púdica. Però això que n'han fet és pitjor que una història d'en Moccia, un artefacte descafeïnat que deixarà a qui vulgui experiències humides als límits de la nàusea. Tothom sap que la taquilla americana se'n guarda prou, de posar en risc els seus números, i ja ens podíem esperar que les ments pensants d'aquest fiasco històric voldrien esquivar el segell del no-apte per no perdre's una quota sensiblement elevada del seu públic potencial: la de l'espectador adolescent. Primer error. Per què em fa l'efecte que el discurset de 'Cincuenta sombras de Grey' va quedar superat l'any 76 quan Nagisa Oshima va rodar 'El imperio de los sentidos'? Per qu

Advertising