Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Bruno Dumont, un boig satànic

Bruno Dumont, un boig satànic

Entrevista amb el director de 'Camille Claudel'

Bruno Dumont
©Oscar F. Orengo
Per Josep Lambies |
Advertising

Ella, la Binoche, va ser la primera a despenjar el telèfon, però aquell dia Bruno Dumont no acceptava trucades. Estava massa ocupat rodant la seva terrible faula diabòlica, 'Hors Satan', una orgia de gossos sarnosos i carronya, on apareixia una excursionista rotunda com un catxalot, impossible d'oblidar, que treia escumalls per la boca quan li feien l'amor. "No m'hi vaig poder posar -diu Dumont, fent crònica del cas-. Però em va deixar un missatge al contestador. Em demanava si voldria que treballéssim plegats". No era un gran seguidor de la Binoche, diu, una mica desmenjat. Però si ella volia sotmetre's a les seves inquisitives maniobres de cineasta satànic, no hi tenia cap problema. De fet, seria un gust. Així va néixer Camille Claudel, 1915.

A banda d'actriu, Juliette Binoche té una silenciosa faceta d'artista. Anys enrere els 'Cahiers du cinéma' van publicar una sèrie de caricatures que havia fet dels directors amb qui havia treballat, de Carax a Haneke, molt agudes. "Jo la coneixia més pels seus dibuixos que per les seves pel·lícules -segueix Dumont-. Vaig pensar que podia interpretar algú dels dominis plàstics". I la història de Camille Claudel li va venir com caiguda del cel. De seguida ho va veure: la Binoche consumint-se entre els crits dolorosos d'una cort de dements, creient-se que Auguste Rodin havia subornat les infermeres perquè li servissin la sopa enverinada, a l'asil de Saint Rémy en Provence, allà on Van Gogh s'havia tret l'orella d'una estrebada 25 anys abans.

Hi havia un requisit innegociable: a banda de la Binoche, tots els actors havien de ser discapacitats mentals de debò. "Va costar, però al final vaig trobar un psiquiatra de la zona que feia teràpia artística amb els seus pacients -diu-. Vam organitzar el càsting al manicomi". Aquí la cosa va començar a agafar els aires sinistres de Tod Browning amb els seus 'Freaks'. "Les cartes i dietaris que Camille Claudel havia escrit durant els anys que va passar tancada a l'asil són pura desesperació i angoixa -diu-. Volíem reproduir aquesta atmosfera". L'únic que li calmava els atacs maníacs, explica amb un cert morbo, era la tènue llum del sud de França.

La Binoche no sabia on es ficava el dia en què va deixar aquell missatge al contestador de Dumont. "El que més m'agradava de treballar amb una actriu reputada com ella és aquest punt tràgic que tenen les estrelles del cinema -rebla-. Han renunciat a ser persones normals a canvi de la fama. I això les fa sentir desgraciades i de vegades les condueix al desequilibri". Li va prohibir el maquillatge, com Dreyer amb Lisbeth Movin, o amb la Falconetti, perquè no volia esborrar-li ni el rastre de les bosses dels ulls, ni les arrugues. "Per això la història es desenvolupa al llarg de tres dies del 1915 -segueix-. Volia trobar el moment en què Camille Claudel tenia exactament la mateixa edat que la Binoche". Són 49 anys.

Veure una pel·lícula de Bruno Dumont és com travessar un camí de vidres trencats a peu descalç. I potser fer-la també. No sé com les va passar Julie Sokolowski aferrada al seu crucifix fent de Hadewijch, o com se sentia l'excursionista que portava la motxilla plena de llaunes de cervesa calenta mentre es deixava penetrar per aquell dimoni amb les mans empastifades de greix. "Sempre parteixo d'una situació, diguem-ne, religiosa, una mica aŀlucinada -predica Dumont, àngel caigut-. Crec que l'art ha de passar per això, per una experiència sacra torturada, per una mena d'adoració cega". No us perdeu 'Camille Claudel, 1915'. Obra mestra indispensable, de les que fan història.

Advertising