0 M'encanta
Guarda-ho

Cagarros de cine!

Per fi les tifes més glorioses de la història del setè art reunides en una llista

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti!

Saló, 120 dies de Sodoma

Saló, 120 dies de Sodoma

Aquestes pobres noies que fan fila orinal en mà amb les seves parts nobles al descobert són com gallines ponedores. Però no és pas un ou el que s'espera que els aparegui sota el cul. Estan recloses en una mansió, al costat d'un bon ramat d'efebs, obligats tots ells a omplir cada nit les respectives palanganes amb un bon xurro marronós que després servirà d'exquisida menja. Pasolini, escatòleg de primera, ja havia tocat el tema de la merda en pel·lícules anteriors. En la seva adaptació del 'Decameró' de Boccaccio, sense anar més lluny, Ninetto Davoli s'espenyava dins d'un dipòsit de fems, i quedava ben xop. Però mai, fins a 'Saló', havia servit una tifa en safata de plata.

La grande bouffe

La grande bouffe

Aquesta és la història de quatre golafres que no tenien altra aspiració a la vida que afartar-se de menjar. Eren com oques engreixades per a la producció de 'foie', d'aquelles que tenen un embut al bec perquè no s'escapi ni una engruna. Vivien en una casa amb el rebost ben equipat, on els fogons sempre estaven a punt per fer cuinetes. Semblava un 'modus vivendi' ideal, fins que van arribar les primeres llufes. Després, els còlics. I ells vinga endrapar, i vinga anar de ventre. Fins que va arribar el dia desastrós en què les canonades de la casa estaven tan obstruïdes que el vàter va explotar com focs artificials i en va sortir una bona pluja de merda. Tots van quedar ben esquitxats. La golafreria és un pecat capital que sempre es paga car.

Advertising
Caótica Ana

Caótica Ana

No és que aquesta pel·lícula d'última tongada de Julio Médem sigui sant de la meva devoció –que se n'ha fet dels bons temps de 'Vacas'?–, però cap al final hi havia un detall deliciós. Manuela Vallés, amb el cabell negre i serrellet, se n'anava al llit amb un peix gros repulsiu que li demanava que s'assegués sobre la seva cara, amb la faldilla arremangada i sense calcetes. El pervertit xuclava i xarrupava per allà on podia col·locar la llengua, i anava dient: "Oh, quina bona olor que fas!". Ella, rebel, aprofitava l'entrega de l'individu per fer les seves necessiats sobre el seu ull dret. Era una tifa esquifida, prima com un fideuet. Però el paio s'empipava com una mona.

The hated

The hated

Temps era temps, molt abans que se li acudís arrencar amb la franquícía de 'Ressaca a Las Vegas', Todd Phillips va dirigir un documental sobre GG Allin, icona punk, mite subversiu i escatològic fins a la nàusea. Allin tenia tendències coprofàgiques (parlant en plata, menjava caca), i hi ha una sèrie de fotos bastant conegudes on apareix en boles, amb la cara embetumada d'una pasteta que, sembla, era una barreja de sang i fems. En aquesta imatge, extracte de la pel·lícula de Phillips, el veieu ajupidet, col·locat en la clàssica posició de buidada, preparat perquè tots els seus fans, des de platea, gaudeixin de l'espectace.

Advertising
La boda de mi mejor amiga

La boda de mi mejor amiga

La cara que fan aquestes mosses no és pas de restretes, ans al contrari! Surten de fer l'àpat en un mexicà, i sembla que s'han passat amb el xili. D'aquí a pocs segons es produirà el desastre. Quin moment més inoportú! Just ara que anaven a emprovar-se els vestits de dames d'honor per al dia del casori, als seus budells els dóna per evacuar. La diarrea serà històrica. I com que no hi ha vàters per a totes, n'hi haurà una que s'ho farà fora de lloc i, amb cara d'alleujament, dirà aquella frase històrica: "Oh, Déu meu, em surt com si fos lava!". Quina manera d'escolar-se!

Doctor Slump

Doctor Slump

La caca més fabulosa del món, sens dubte, és la de l'Arale, saltarina i graciosa, la que vivia a la Vila del Pingüí, la que semblava un núvol de sucre i saludava obrint una boca on bé hauria cabut un puny sencer. Amb color de xiclet Boomer i aquesta forma de merenga de pastisseria fina feia goig i tot. Alguns, de petits, no teníem del tot clar si ens la volíem emportar a casa i convertir-la en mascota domèstica, o si el que realment desitjàvem era clavar-li una bona queixalada, com si es tractés d'un pastisset de sobretaula.

Advertising
Història de la meva mort

Història de la meva mort

Ho sento pel caganer, faixa i barretina, que cada Nadal s'hi esforça fent les seves deposicions al costat de l'establia, però em sembla que a hores d'ara el cagalló de Vicenç Altaió és el més famós de la catalanitat. Parlo, esclar, d'aquell botifarró trufat que deixa caure a l'orinal a l'última pel·lícula de l'Albert Serra. Llarg, molsut i tendre. Fins i tot el seu autor, inclinat amb la perruca blanca sobre la seva obra mestra, n'ensuma la flaire amb satisfacció, obrint bé el nas com si estigués davant d'un plat de macarrons. I, finalment, mostra el seu orgull davant la feina ben feta amb una riallada de victòria. Potser si llegiu Montesquieu mentre cagueu també obtindreu resultats envejables.

Faust

Faust

Ja que hem parlat de l'Albert Serra, continuem amb un dels seus pocs ídols: Aleksandr Sokurov, el director de 'L'arca russa'. Fa un parell d'anys va estrenar una vomitiva i llefiscoseta versió del 'Faust' de Goethe, on apareixia aquest dimoni que tenia el cos cobert per una enorme carcassa de monyons. Ho podeu veure a la foto. A sobre el cul, allà on la tradició ens deia que naixia una cua acabada en punta, hi tenia un penis raquític, atròfic, inútil, com una panseta saltejada a la paella. En el moment culminant de la pel·lícula, aquest malèfic diable s'ajupia a la porta de l'església i començava a fer força. Estava segur que el producte dels seus intestins espantaria els fidels que anessin al temple a buscar sagrada comunió.

Advertising
Pink Flamingos

Pink Flamingos

No menteixo, ho esteu veient aquí a l'esquerra, amb els vostres ullets: Divine para la mà, com si hagués de rebre un grapat de caramelets, per agafar la caca d'un gos abans no toqui a terra. Després se la menja. Es diu que John Waters va alimentar el desventurat cadellet única i exclusivament de carn durant una pila de dies. Volia que els excrements de la bèstia fossin més sòlids i consistents. I, sobretot, que fessin més bon gust, perquè el festí fos prou generós. Repasseu l'escena: potser m'equivoco, però Divine sembla bastant agraïda per l'ofrena d'aquesta mervallosa teca. Set i set, catorze, agafa un cagarro i esmorza.

Carmina o revienta

Carmina o revienta

El pet de Carmina Barrios es convertirà, algun dia, en un dels moments més mítics del cinema espanyol. És com un ciclomotor: persistent, espetegant, a batzegades. I, el millor de tot, ve amb regalet. Tan bon punt acaba el seu sorollet de borinot agònic es comença a sentir l'afluència d'un líquid pestilent brollant, com un sortidor. Són les cagarrines de Carmina, empastifant la butaca del conductor d'un cotxe en marxa. "Qué ahco!", li comença a cridar la seva filla, sortint del vehicle com un llamp, mentre la genial caganera completa la feina, amb una rialla de satisfacció. El millor de tot: aquesta és l'escena que ens va donar la idea de fer aquesta llista.

Advertising

Comentaris

0 comments