Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Cicle Joan Brossa

Cicle Joan Brossa

Ja sabeu per què hi ha una butaca vermella a la sala gran de la Filmoteca?

Joan Brossa
Per Josep Lambies |
Advertising

No vaig tenir gaire ocasions de conèixer Joan Brossa. Quan ell va morir, feia tres setmanes escasses que servidor havia fet els onze, i hi havia certs cercles que per una qüestió d'alçada no m'estaven permesos. Només el vaig veure un cop, que jo sàpiga, en una sessió infantil de diumenge a la tarda a la Filmoteca. Passaven una marató de curts de Méliès. Crec recordar que fins i tot havien fet venir el seu besnét perquè acompanyés amb el piano. I Brossa era allà, estarrufat en aquella butaca del passadís central que ningú no s'atrevia a disputar-li, entre tota la canalla de la Barcelona dels 90, mirant amb ulls impassibles com l'home conqueria la Lluna.

Sentia especial predilecció pel cinema dels orígens, el d'un temps en què tot era molt més rudimentari i divertit. Igual que li agradava el circ, adorava les acrobàcies de Douglas Fairbanks, perquè no necessitava cap doble que li fes la feina bruta. I igual que el fascinava l'avantguarda futurista, s'ho passava bomba veient 'El hotel eléctrico' de Segundo de Chomón. L'any 48, quan 'Sonets de Caruixa' encara no havia arribat a impremta i 'Dau al set' s'estava forjant, va escriure el guió de 'Foc al càntir', un curt misteriós amb el ceŀluloide virat a rosa que no va ser realitzat fins després de la seva mort.

Tampoc no es pot dir que hi consagrés la seva vida, a això de fer guions. En l'època dels monòlegs transformistes i els espectacles de 'strip-tease' -gloriosos 60!-, s'hi va tornar a prodigar una mica, sobretot al costat de Pere Portabella. Plegats van escriure films com 'No compteu amb els dits', 'Nocturn 29' i 'Umbracle'. Potser la més coneguda d'aquells anys és 'Cuadecuc', una simpàtica pel·lícula de vampirs que data del mateix any en què Jess Franco rodava la versió espanyola d''El comte Dràcula', amb Christopher Lee de protagonista. Tot i això, en el món del cinema, el que millor se li donava a Brossa era deixar-se caure a la butaca. La seva butaca. La que encara ara porta el seu nom.

Va morir quan la Filmoteca iniciava els preparatius de la integral Hitchcock amb què vam commemorar el seu centenari. La recordo perquè m'hi vaig passar ben bé tot el juliol. Fins que va acabar el cicle, a l'entrada del cine hi havia un estand on venien samarretes estampades amb el sinuós perfil del mag del suspens encaixat en una mena de dònut blanc. Era un dels poemes visuals del Brossa d'última etapa. Jo me'n vaig comprar una. I, tot i que a ell només el vaig veure un diumenge a la tarda en una sessió infantil, va ser la meva samarreta preferida fins que va tenir tacte de baieta.

Advertising