Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Com va néixer 'La piedra de la paciencia'

Com va néixer 'La piedra de la paciencia'

L'afganès Atiq Rahimi ens explica la seva peripècia

Atiq Rahimi
Per Josep Lambies |
Advertising

Tot plegat comença en algun moment de la tardor del 2005, quan la poeta afganesa Nadia Anjouman és assassinada a mans del seu marit. O, més aviat, quan una mà innocent truca a Atiq Rahimi per donar-li la notícia. Perquè si no fos per Rahimi, l'afer Anjouman seria digerit per autoritats, policia i opinió pública del país com un drama familiar sense més misteri. "Escandalitzat, revoltat, desesperat. Així és com em sento quan m'ho expliquen", diu Rahimi. Casualment, el dia en què l'informen de la tragèdia ell és a París fent les maletes per viatjar a Hérat, a l'oest d'Afganistan, a una trobada literària que ha estat suspesa en senyal de dol. Però Rahimi no desaprofita el bitllet d'avió.

Així és com comença tot plegat, a la tardor del 2005, quan Atiq Rahimi decideix anar a trobar-se amb el marit homicida de Nadia Anjouman a la presó. "En arribar m'assabento que s'ha injectat verí en vena -continua-, i he d'anar-lo a buscar a l'hospital. Però només el puc veure de lluny. Ell està en coma, a cures intensives". I és en aquest moment que Rahimi pensa en 'syngué sabour', la pedra de la paciència, una antiga tradició afganesa que coneix des que era petit. Consisteix a agafar un roc qualsevol, cuidar-lo i mantenir-lo com si fos un exvot i explicar-li els secrets més prohibits. Tots ells. D'aquí que se'l consideri una pedra pacient.

Rahimi és a l'hospital, davant l'habitació del moribund. Només els separa un vidre. "Aleshores sento una cosa que no havia sentit mai abans -s'embala-. Per primer cop a la vida, desitjo ser una dona, i apropar-m'hi, i murmurar-li a cau d'orella, i dir-l'hi tot. Li vull explicar les coses més terribles, les més esgarrifoses. Li vull descriure amb pèls i senyals el seu acte atroç". Però els metges no deixen que s'hi acosti. I caviŀlant caviŀlant, mentre surt de l'hospital se sent, com diria Marguerite Duras, atacat per les paraules. I de seguida s'asseu a escriure. Però el que li raja de la ploma no és la història de la poeta morta. És la història d'una dona que aconsegueix venjar-se.

Neix 'Syngué sabour', una novel·la escandalosa, sobre una esposa que malviu a Kabul cuidant d'un marit en estat vegetatiu per una bala a la nuca. O, per ser més exactes, d'un marit en estat mineral, una pedra de paciència que dia rere dia escolta, sense poder fer-hi res, tots aquells retrets que Rahimi no va poder fer a l'home que dormia a l'altre costat del vidre. "Com ens va indicar Shakespeare, la gran qüestió de la cultura occidental és 'ser o no ser' -engalta-. En la cultura oriental, en canvi, l'autèntic conflicte és 'dir o no dir'. Jo vaig decidir donar la paraula a la dona, amb les seves febleses i forces, perquè ja fos per amor o per odi ens parlés a tots".

'Syngué sabour' surt a la venda, i és un best-seller. I Jean-Claude Carrière es posa en contacte amb Atiq Rahimi. En primer lloc, perquè el vol felicitar. En segon lloc li proposa transformar el llibre en pel·lícula. Carrière diu que la protagonista li recorda els personatges femenins d'alguns dels guions de Buñuel en què, fa molts i molts anys, va treballar. Potser hi té alguna cosa a veure que acabi fent de prostituta mentre té el marit, vegetal però conscient, amagat a l'armari.

Rahimi accepta el repte, i tots dos s'hi embarquen de ple. "Un dia vaig a casa d'en Jean-Claude amb uns quants diàlegs per revisar i hi conec Golshifteh Farahani -diu Rahimi-, que em sembla una de les noies més boniques que he vist mai. Sé que haurem d'assajar molt, perquè una bellesa com la seva pot ser perillosa per a una pel·lícula. Però també estic convençut que entre tots serem capaços d'arribar a bon port".

Advertising