Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Daniel Sánchez Arévalo, un home de futbol

Daniel Sánchez Arévalo, un home de futbol

Un exhaustiu perfil del director de 'La gran familia española'

Daniel Sánchez Arévalo
Per Josep Lambies |
Advertising

En podria dir moltes coses, de Daniel Sánchez Arévalo, però si hi ha una evidència que salta a la vista és que té fusta de subscriptor incondicional de les macroofertes del Digital+. Com a mínim, de les de fa deu anys. Es posa com el quico de cacauets quan hi ha un Barça-Madrid, la Fórmula 1 li fa venir trempera i és capaç de llevar-se abans que canti el gall per seguir en directe els rànquings dels golfistes de la Ryder Cup. Estem parlant, amics, d'un amant del sofà i birra, d'un pura raça de penya futbolera i bufanda d''hincha'. Si no fos, ai las!, perquè si hi hagués un canal amb els musicals 'de ayer y hoy' també s'hi abonaria. "Siete novias para siete hermanos és la meva pel·lícula preferida", rebla.

Un nano imprevisible, aquest Dani. Més o menys com la seva última pel·lícula, 'La gran familia española', una comèdia desenfrenada amb boda accidentada, lingots d'or, corrals plens de gallines i cinc germans amb noms bíblics que són com els Tenenbaum 'del terrucho'. "El meu pare era pintor -explica Arévalo-, i em va ensenyar a veure la vida amb alegria, jovialitat i molts colors". Ah, sí, colors: la pel·lícula passa durant aquell 11 de juliol del 2010 en què Iniesta va fotre el gol que va fer que La Roja guanyés el Mundial de Sud-àfrica. "La idea que algú intentés casar-se en el moment en què els ulls de mitja península estaven fixats en la selecció espanyola em va semblar un colossal disbarat -afirma-. I així va néixer tot plegat".

Però no és la primera vegada que a aquest 'hooligan' barbut de tres a quatre, dandi del claqué de sis a set, li dóna per explotar la vena de l'afició futbolera. L'any 2002, molt abans de l'èxit d''AzulOscuroCasiNegro' als Goya, Sánchez Arévalo va rodar el seu primer curtmetratge, amb precari pressupost, una càmera domèstica i un parell de samarretes amb escut al pit. Es deia '¡Gol!'. El seu guió, de lírica culterana, tenia moments d'una erudició tan elevada com 'tronco, macho, tío, no me seas cerdo'. Així, tot seguit. Per justificar-se, em treu la tòpica i suada associació entre la mitomania esportiva i la catarsi coŀlectiva. Amb una variant que no havia sentit mai: "És com veure 'Sonrisas y lágrimas' moltes vegades seguides".

Una comèdia desenfrenada, dèiem. Té la mateixa eufòria desacomplexada que 'Gordos', tot i que aquí no hi ha excessos de 'bocabits' ni torrades amb 'nutella' a les tantes de la matinada. Té la mateixa confiança familiar de 'Primos', tot i que a aquesta encara li falta un bull més. "Crec que, de totes les meva pel·lícules, és la que més em representa -confessa-. No és que com a cineasta hagi innovat molt, però a nivell personal m'ha ensenyat moltes coses de mi mateix". Diu que en aquest sentit li recorda el cinema d'Alexander Payne. "He estat revisant 'Los descendientes', i em sembla una història pertorbadora, trista, nostàlgica, però que per alguna raó em fa riure a pulmó obert -replica-. I sé que en realitat no fa puta gràcia".

Estem en un convit on la núvia decapita el nuvi del pastís d'una queixalada, on un maniacodepressiu intenta rebentar a destralades una caixa forta amagada entre la palla d'un corral i on el cap de taula, el pare de tots, pateix un infart i es debat entre la vida i la mort. "Adoro les històries agredolces, perquè són les que de veritat parlen de nosaltres -conclou-. Són les històries que ens poden fer plorar". Impossible saber si aquest cap de trons està pensant en 'Un americano en París' o en 'Brigadoon'. O en 'My fair lady' o 'Cita a Saint Louis'. O potser d'aquell petó entre Sara Carbonero i Iker Casillas que en el seu dia va batre rècord de visites a YouTube.

Advertising