Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El deliri del cine espanyol
magical girl

El deliri del cine espanyol

Aquestes pel·lícules demostren que als directors ibèrics se'ls en va la flapa

Per Josep Lambies
Advertising

Sembla que ens haguem begut tots l'enteniment. Espanya és una nau de bojos on ja no queda ningú amb senderi. I no parlo de ministres, congressistes, o les perles del Mar Negre que tenim a la Moncloa. Parlo del cinema, que d'un costat a l'altre de la península està vivint una ratxa manicomial. Al·lucinògens i 'tripis', supernenes i vampires, nans amb poders telecinètics, una colla d'estúpids que semblen sortits de les pàgines del 'Mad' i, per postres, la propina argentina de Damián Szifron, que ha estat produïda pels germans Almodóvar, sota el segell d'El Deseo. Bona part del seu trastorn és, també, responsabilitat ibèrica. Això no passava en els temps d'en León de Aranoa! És demencial...

Això és una bogeria!

Magical girl

4 de 5 estrelles
Cine Drama

Sorprenent, carismàtica barreja de 'thriller' geomètric i intriga existencial, 'Magical girl' és el segon llargmetratge de Carlos Vermut després de Diamond flash, igualment hipnòtic i fascinant. El pare d’una nena obsessionada amb un personatge de manga, un antic professor que ha estat a la presó... Segueix llegint

La distancia

4 de 5 estrelles
Cine

Fa uns anys, alguns vam quedar fascinats amb 'Finisterrae', un film que posava el fantàstic i l’estètica radical a les ordres d’una comicitat absurda. El seu director signa ara 'La distancia', un film que aprofundeix de nou en les possibilitats del paisatge, de terra ennegrida i cases abandonades... Segueix llegint

Advertising

La jungla interior

4 de 5 estrelles
Cine Drama

Alhora un documental sobre la memòria familiar del director, una crònica confessional sobre l’experiència de la paternitat i un retrat de la seva parella, 'La jungla interior' expandeix les possibilitats del cinema fins a límits insospitats. Juan Barrero i Gala Pérez Iñesta filmen, darrere i davant de la càmera... Segueix llegint

Relatos salvajes

3 de 5 estrelles
Cine Drama

El pròleg de 'Relatos salvajes' passa en un avió replet de misantrops que semblen sentir un cert plaer en el linxament públic. És un esquetx que marca no només el to del film sinó la seva estructura: malgrat que no hi hagi una relació explícita entre els sis episodis tramats per Damián Szifron... Segueix llegint

Advertising

Los tontos y los estúpidos

4 de 5 estrelles
Cine Comèdia

Aquesta és una història convencional explicada d’una manera excepcional. Les dificultats d’aixecar un film de personatges quotidians en un petit espai urbà van fer que el director es replantegés la producció, i que en comptes de fer una pel·lícula normal decidís filmar la lectura del guió... Segueix llegint

També t'agradarà

Cagarros de cine!

Cine

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques Perdida Per què, en el cinema de David Fincher, la figura del creador està associada amb l’exercici del mal? I per què el mal és, segons ell, sinònim d’inteŀligència suprema? El director d’'El club de la lucha' nega les seves constants d’autor, com si volgués reivindicar la seva condició d’artesà filigraner al servei de Hollywood, però és evident que hi ha molt més darrere del seu perfeccionisme tècnic. 'Perdida', com 'Seven', 'The game', 'Zodiac' o 'La xarxa social', explica la història d’una obsessió per controlar el món, per reescriure’l amb caŀligrafia perversa i tinta sanguinolenta, per construir-lo peça a peça, com un edifici d’escuradents que punxa, que és tan bell com perillós.'Perdida' és 'La guerra dels Rose' en clau cerebral. No és tant una pel·lícula sobre les presons del matrimoni i l’escrutini mediàtic de la intimitat en la societat de la informació, com sobre le

De persona a dibuix animat

Cine

Com bé sabeu, companys, Ari Folman ha transformat Robin Wright, la Lady Macbeth de 'House of cards', en un dibuix animat. El director de 'Vals amb Bashir', aquell malson vectorial sobre el record ofegat de les víctimes de Sabra i Xatila, torna al redol amb 'El congreso', una pel·lícula que combina acció real i animació. Això ens ha donat la idea de fer una repassada d'alguns dels grans actors que han tingut el privilegi de convertir-se en 'cartoons'. N'hi van 10! Aquí van 10 actors mítics que han tingut l'exclusiu privilegi de convertir-se en 'cartoons' Lauren Bacall L'any 46, les Merry Melodies van fer una paròdia de 'Tener y no tener', on l'indolent Humphrey Bogart s'encenia els cigarrets amb un bufador gros com una bombona de butà i Lauren Bacall treia foc pels talons afilats. Encara ploro la mort de la Bacall. Era l'última estrella del Hollywood clàssic que seguia viva. Així que aprofito aquestes línies per fer-li un minúscul homenatge. Macaulay Culkin Quasi havia oblidat aquest 'hype' de la meva infància, 'El guardián de las palabras', una pel·lícula del 1994 protagonitzada per Macaulay Culkin, el Kevin McCallister de 'Sol a casa', molt abans de convertir-se en el líder d'aquesta banda infecta que es diu 'Pizza Underground'. Tractava d'un xaval que es fotia un nyanyo al cap i entrava en un món de fantasia, on hi havia els grans personatges de la literatura universal. Delirant. Morten Harket Aquest no és actor, sinó cantant. I a sobre norueg. Morten Harket, el vocalista d

Advertising

10 gelats de pel·lícula

Cine

O 10 pel·lícules per veure davant del ventilador mentre us refresqueu la gorja És un consol saber que les neveres de tots els supermercats de la costa mediterrània mantenen el mateix inventari que a principis dels 90. Aquelles llefiscoses delícies de kiwi, plàtan i vainilla, amb forma de nau espacial, de llavis o –ecs!– de peu, publicitades a la porta de tots els bars de platja amb uns cartells plens d'estrelles i palmeres, 'kitsch' a matar, van marcar la meva infància. Sense el Calipo, el Mini Milk i el Frigo Pie, jo no seria qui sóc. Ni cap de vosaltres, no mentiu. Aquí teniu una llista de les millors pel·lícules per veure mentre degusteu cadascuna d'aquestes monstruositats gastronòmiques que, estiu rere estiu, us fan tornar a ser nens. Frigo Pie Hi ha coses que canvien, d'altres no. Els nens d'avui dia segueixen formant-se en la doctrina del fetitxisme, llepant cada agost aquests peus congelats amb gust de sugus de maduixa i colorants de tota classe com si els hi anés la vida. Em pregunto quants Frigo Pies va arribar a menjar aquell sacerdot que Buñuel filmava a 'Él' besant les pulcres potetes d'aquells innocents escolanets que anaven a l'església a que els donessin la comunió. Una gran pel·lícula, sí senyor. Drácula N'hi ha prou que la seva pasterada vermella em comenci a regalimar per la barbeta per sentir-me com Vincent Price baixant els escales d'un castell de cartró-pedra. Quan clavo els ullals al bastonet, em comencen a créixer les ungles estil Béla Lugosi, i a l'hor

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising