Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El millor cinema de Setmana Santa

El millor cinema de Setmana Santa

Teniu ganes de veure cine aquestes vacances? Sel·leccionem les millors pel·lícules de cinema comercial i alternatiu!

Dràcula
Advertising

Si esteu mandrosos i el que voleu aquestes vacances és descansar, una bona opció és veure algunes de les pel·lícules de la cartellera. Tant pel que fa al cinema comercial com l'alternatiu, hi ha propostes de tots tipus que segur que us faran el pes. Poseu-vos al dia amb les últimes novetats o reviviu alguns dels clàssics que es projecten. Aquí teniu la nostra sel·lecció!

Cinema comercial de 4 i 5 estrelles

Cine, Fantasia

Snowpiercer (Rompenieves)

La història de la ciència-ficció distòpica és, en certa manera, la història de la lluita de classes. Si, posant un exemple de manual, 'Metrópolis' dissenyava l’opressió dels poderosos envers el proletariat com un sistema vertical, un èmbol gegantí que condemnava els treballadors a les catacumbes de les hores extra, 'Rompenieves' imagina una estructura social similar en clau horitzontal. És a dir, el problema ja no és el pes que els pobres senten sobre les seves espatlles sinó la distància que els separa dels rics. La grandesa del debut en anglès de Bong Joon-ho radica en el fet que mai no sabem com d’inassumible és aquesta distància que s’ha de cobrir religiosament sense que ningú no surti de la cua: l’escenari, que la magnífica posada en escena del director de 'The host' esprem en una gran lliçó d’ús de l’espai fílmic, és un tren que fa la volta al món una vegada i una altra, travessant un paisatge digne de la poètica d’un Ballard sota zero. Com a pel·lícula d’acció, 'Rompenieves' és magistral: cada vagó d’aquest tren de l’infern és un univers en si mateix, una pantalla de videojoc on la lluita cos a cos està filmada amb cura i elegància, i la gràcia és que l’espectador supera cada nivell al mateix temps que els protagonistes, caps d’una revolta anticapitalista que tenen totes les de perdre. Bong mai no oblida que ha de treballar dramàticament els personatges, que els ha de singularitzar, per aconseguir tenir-nos a les seves mans, i per ai

Time Out diu
Cine, Romàntica

10.000 km

Heus aquí una de les sorpreses  més agradables dels darrers mesos, una pel·lícula inesperada i vivificant. I no ho dic perquè no n’esperés res, sinó perquè el conjunt ha acabat agafant una forma potent i intensa, infreqüent en el cinema d’aquí. No és un film perfecte, ni de bon tros. Sovint se li veuen les costures, i el seu material tampoc no és que sigui gaire original. Però aquesta és la gràcia. Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova. La història d’aquests dos joves enamorats però separats per motius de feina, que només es podran comunicar mitjançant la tecnologia, parla de l’amor al segle XXI però també de sentiments i reaccions tan vells com la humanitat. I ho fa amb una inusitada saviesa cinematogràfica.En efecte, no són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física. I no és que l’amor es vagi apagant per culpa de les màquines, sinó que els mil i un miralls d’ells mateixos els confonen, els fan imaginar altres històries, confondre la realitat. Per això '10.000 km' parla de l’enamorament i dels projectes, i de com tot va agafant forma de miratge al llarg del temps. Potser aquest nou món vir

Time Out diu
Advertising
Cine, Comèdia

El gran hotel Budapest

Circulava fa poc per la xarxa una ferotge, immensa peça del 'Saturday Night Live' sobre una hipotètica pel·lícula de terror de Wes Anderson. El tràiler demostrava que difícilment hi ha un cineasta contemporani més parodiable, i a la vegada més singular, en la seva visió del món, encapsulada en una descomunal casa de nines que funciona com a escenari, naïf i sofisticat, del gran teatre de la vida. Si en els seus inicis, el cinema d’Anderson semblava atrapat en una hermètica bombolla, 'El Gran Hotel Budapest' ratifica, després de la deliciosa 'Moonrise Kingdom', que ha trobat un estimulant punt de fuga en la memòria històrica. La 'mise en abyme' posa en perspectiva, a ritme de còmic de Tintín, l’inici del declivi de la vella Europa, convidant a la festa, entre d’altres, Stefan Zweig, Max Ophüls, Ernst Lubitsch i Luchino Visconti.Que no ens espanti el ball de celebritats: darrere aquests models hi ha un relat d’iniciació que es torna la crònica d’una amistat que es torna la fotografia, sumptuosa en els detalls, d’un nazisme que mai no s’anomena pel seu nom. Narrat en tres períodes històrics als quals corresponen tres ràtios d’imatge, el film flueix sense fer escarafalls de les persecucions en miniatura, els vampirs de butxaca, els funiculars de joguina i les interpretacions afectades (Ralph Fiennes afina d’allò més bé els protocols verbals d’un conserge playboy). El que compta és que la comunió de tots aquests elements és, a la seva manera, una lliço

Time Out diu
Cine, Drama

El desconocido del lago

Permeteu-me començar amb una glossa lucreciana: la d’uns cossos masculins que fan la migdiada a la vora d’un pantà, una mena de llac de sirenes que han trobat, després d’un llarg èxode, les aigües d’aquella piscina on apareixia la jove nimfa de Shyamalan. Tritons amb el sexe ventilant, com un llangardaix prenent el sol, com un gos fent d’estora a la plaça d’un poble, distès com el pollastre desplomat que espera torn a la carnisseria, com un llobarro a la llotja. Un espai de promiscuïtat bacanal, zona de 'cruising' homosexual en mig del bosc provençal. I permeteu-me continuar amb aquests incorruptibles aiguamolls de migdia, la fita edènica on el temps no passa, que mica en mica es transformen en fangoses terres de marjal. En una regió que sembla afectada de paludisme, l’estrena de la setmana on els cossos en flor dels mascles es converteixen en grises anguiles que veuen caure la tarda. I la boira. I la fi de l’estiu. I el fred i l’olor de fang entre les canyes i les platges cobertes de còdols que ja no aguanten la calor, on els matolls estan plens de condons usats i restes d’esperma. I ara perdoneu-me aquest terrabastall de lírica barata. El que us he d’explicar és que aquí, en aquest oasi que es transforma en l’estany per on Michael Pitt conduïa la llanxa motora al final de 'Funny games', trobareu Pierre Deladonchamps, el banyista, un nadador espigat i fi, quasi fregant l’androgínia. Una mena de Joe Dallesandro melancòlic, de pell tibant i apol·línia, que n

Time Out diu
Advertising
Cine, Comèdia

Frances Ha

En un esbós les línies semblen tremolar sobre la tela, la cara i el cos reduïts a una vibració medul·lar, una esgarrifança o una rialla esclatant al bell mig d’un batec inacabat. El cognom de la Frances no és Ha, sinó Halliday, però per una qüestió d’espai, de pragmatisme i/o de comoditat, queda esquinçat en una bústia a la seva mínima expressió. I és un detall preciós, perquè resumeix la vitalitat imperfecta d’un magnífic retrat femení, il·luminat per referents tan enlluernadors com la Nouvelle Vague (la música de Georges Delerue), Leos Carax (el 'Modern love' de Bowie), el 'mumblecore' (la gran Greta Gerwig), Woody Allen (Nova York en blanc i negre) o la 'bromantic comedy'. Va més enllà de les aparents connexions amb 'Girls', el hype de Lena Dunham, per parlar-nos d’una noia que segurament coneixem; una noia que vol trobar-se a si mateixa sense renunciar a ser lliure.

Time Out diu
Cine, Drama

Los canallas

El nou film de Claire Denis és un viatge al fons de les tenebres emprès pel capità de vaixell Marco Silvestri (Vincent Lindon, un actor a reivindicar), que torna a terra ferma quan s’assabenta del suïcidi del seu cunyat. Decideix venjar el dolor de la seva germana investigant la figura d’un ric empresari que hauria provocat la mort del cunyat. 'Los canallas' és un drama amarat de desfici i nihilisme moral que beu del cine negre i la literatura de Faulkner. Denis el serveix en una paleta de colors freds i obscurs, i una aproximació tangencial al relat que pot deixar fora més d’un espectador. Sense desprendre la fascinació de les anteriors 'Beau travail' o '35 Rhums', el film troba els seus millors moments en la malaltissa relació entre Lindon i el personatge de Chiara Mastroiani.

Time Out diu
Advertising
Cine, Thriller

Enemy

Són moltes les expressions que podem utilitzar per referir-nos a Enemy, i cap acaba de definir-la: raresa, abstracció mental, malson kafkià, aŀlucinació onírica, torbadora i absorbent. Però potser el més important que ha aconseguit Denis Villeneuve és atrevir-se a filmar-la d’una manera tan audaç i imprevisible, controlant al miŀlímetre els elements que la conformen narrativament i formalment, però introduint en el seu interior la llavor de l’estranyesa i també de la incomoditat. Aquesta adaptació de 'L’home duplicat' neix amb esperit de convertir-se en una obra de culte. T’atrapa com una rondalla existencial, 'thriller' psicològic, retorçat, pervers, hipnòtic i addictiu. Que no faltin els adjectius.

Time Out diu
Cine, Drama

Jimmy P

Un ritme desconcertant i un to sempre híbrid, una sèrie de diàlegs a mig camí entre el realisme i l’epigrama, actors de diversos estils interpretatius enfrontats abruptament... Potser aquestes estratègies no acabaran de quadrar a algun espectador poc aficionat a veure que li trenquen els esquemes, però la història d’aquest soldat d’origen indi, que surt de la Segona Guerra Mundial amb ferides psíquiques (Benicio del Toro, imponent), i el seu encontre amb un psiquiatre estrambòtic (Mathieu Amalric, tan fascinant com sempre) donen lloc a una pel·lícula que comença com una exploració psicoanalítica i aviat passa a ser un gran fresc col·lectiu sobre l’amistat i l’amor, el pas del temps i la fragilitat dels assumptes humans. Arnaud Desplechin ja ho havia fet a l’excel·lent 'Un cuento de Navidad' o a 'Rois et reine'. Però aquí resulta encara més trencador i sorprenent.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

El lobo de Wall Street

No sé si havia vist mai una pel·lícula amb tanta cocaïna per fotograma. Depravada, excessiva i barroca, un descens a l’infern amb totes les de la llei, amb barra lliure de fàrmacs, culs i saques de dòlars, on la carn de llagosta serveix, com el pa, per empènyer el menjar i ningú no coneix el significat de la paraula “abús”. Martin Scorsese ens embafa fins a les celles. Sense moure’ns de la butaca ens converteix en nàufrags cirròtics al límit dels sentits, amb mal de fetge i de consciència, perduts entre opulència i pastilles. Com DiCaprio –l’increïble DiCaprio–, que encarna la versió més exagerada del somni americà: un agent de borsa vingut a més, un paio que se les sap llargues, que compensa els seus deixebles amb orgies, confeti, micos sobre patins, nans i prostitutes de tots els rangs –des de l’alta gamma fins a les que requereixen una punxada de penicilina l’endemà perquè a ningú li caigui el penis a trossos–. Que es fot de Lemonds fins a la ronyonada com si fos Popeye engolint llaunes d’espinacs a porró. Som en un món on els diners tot ho poden comprar, on no hi ha un sol sentiment sincer, ni febleses ni rastres d’humanitat. Tres hores de degeneració portades als extrems del que un cos pot suportar sense rebentar com la bomba Orsini. Brutal. Això sí, és possible que sortiu del cine amb ressaca i ganes d’inclinar-vos dobre la tassa d’un vàter i vomitar a raig.

Time Out diu
Cine, Drama

Her

Típic de Spike Jonze. El de les titelles de 'Com ser John Malkovich'. El dels robotets d’'I’m here'. El que va convertir la seva primera dona, Sofia Coppola, en vedette de la gimnàstica rítmica per a un videoclip dels Chemical Brothers, 'Elektrobank' es deia la cançó. Només ell seria capaç de fer la guitza a la meitat del planeta que fressa per gaudir un cop més de l’exuberància de Scarlett Johansson d’aquesta manera: posant-la a interpretar una mena de software del futur, encadenant-la a una màquina que, per a més inri, té carcassa de MiniDisc –sí, aquella andròmina obsoleta amb què els nens malcriats de fa deu anys presumien a l’hora del pati– i privant-la d’ensenyar les seves corbes. Mala llet.¿És una genialitat o una broma de mal gust? L’hi hauríem de preguntar a Joaquin Phoenix, el pobre pallús que es veu forçat a enamorar-se d’aquest Hal 9000 amb veu trencada, greu, sensual, que no té cos. Forçat a viure una relació que és com una d’aquelles eternes converses telefòniques en què ens obliguem a imaginar la cara que fa l’altre només per com sona quan parla. Condemnat a la frustració del marit insatisfet que no pot agafar la mà de la seva dona com fa la resta. Ben mirat, la gamberrada de Spike Jonze no és només fer-nos perdre una bona regatera. El que vol, en el fons, és castigar- nos amb el trist desenllaç d’una passió impossible.Sí, 'Her' és una història d’amor, d’un amor a distància en què no hi ha caps de setmana ni vacances que to

Time Out diu
Mostra'n més

També t'agradarà

Bars i pubs

Per fer una copa de cine

Sis bars on gaudir del setè art abans (o després) d'una bona ració de crispetes Sou dels que espereu amb nervis les estrenes de la setmana? Freqüenteu la Filmoteca i us emocioneu amb els clàssics que s'hi projecten? Sigueu fans dels blocksbusters o del cinema més independent, us proposem aquells locals que cal conèixer per anar abans (o després) d'una bona ració de crispetes. Els que trieu el gènere sou vosaltres! Podeu deixar-nos més propostes als comentaris de sota. Festival de Cinema d'Autor Polaroid Bar Els ulls plorosos de l'ET, l’erotisme d’escalfador d’Eva Nassarre, l'alegria Titanlux de Cyndi Lauper i sona a la ràdio el nou single de Duncan Dhu. No cal calendari, perquè el tuf a vuitantes i a colònia Chispas se sent des d'aquí. Em vull apuntar a karate, mare, amb el senyor Miyagi i acabar d'una vegada el cub Rubik, i tornar veure un altre cop Retorn al futur. Aquesta època es captura amb Polaroids, les màquines que sense saber-ho es van avançar a la impaciència de veure com d'ample era el nostre somriure Profiden. El bar Polaroid és un mausoleu dels 80, un homenatge a les instantànies amb requadre blanc. Vinils, cintes de VHS i les famoses càmeres farceixen les parets poc il·luminades, com un decorat de La Bola de Cristal. V.O.s Bar Un bar dins d'un cinema pot guanyar el primer premi en un concurs de malenconia. Quan una pantalla és tan a prop, qualsevol objecte arriba a la vista deslluït de qualsevol brillantor. El vermell no és mai tan vermell com quan apareix al ci

Cine

El TOP 5 de la cartellera

Aquestes són les pel·lícules que no us podeu perdre Estrenes de la setmana Blue Jasmine És admirable que Woody Allen tingui l’energia de despenjar-se, de sobte, amb una bufetada a la cara. El victimisme aclaparador de la Jasmine, la desesperació dels seus vicis emocionals, la incapacitat per tocar de peus a terra i mirar directament els ulls de l’abisme, configuren, entre d’altres misèries, un dels retrats femenins més implacables de la fecunda obra alleniana, eix vertebrador de la que potser és la seva pel·lícula més nihilista. La inexistència de Déu ja no és una excusa, tampoc no ho és el deute dels seus films dramàtics amb el cinema d’Ingmar Bergman. La nuesa en què se’ns presenta la monstruositat de Jasmine –i que Cate Blanchett abraça sense por de cremar-se– és incòmoda. I tot i que sembla que Allen abusi del deus exmachina i embolcalli el seu discurs amb digressions sobre la crisi econòmica i la dignitat de les classes baixes, no triga gaire a arribar a una conclusió tan lúcida com devastadora: la vida consisteix, sí, a resignar-se o tornar-se boig. Sister Amb tan sols dues pel·lícules, la francesa Ursula Meier ha demostrat una sensibilitat molt especial a l’hora d’apropar-se als seus personatges i, sobretot, de situar-los en un espai físic concret. A Home, ¿dulce hogar? la família protagonista estava condicionada pels canvis estructurals de casa seva; a Sister s’estableix des del principi una diferència entre dos nivells d’altura.A dalt, on hi h

Advertising
Botigues

Llibreries de culte

Llibreria Laie Laie és una de les llibreries de capçalera de lletraferits i lectors a la recerca les darreres novetats literàries, d'àmbit nacional i internacional. El seu fons es completa amb referències bibliogràfiques de filosofia, història i ciències socials, art i arquitectura. Cinèfils i melòmans també hi trobaran el seu què. Norma Comics Tant hi fa si us vau criar amb en Corto Maltès, 'El capitán trueno' o 'Bola de drac', si us agrada Art Spiegelman, Daniel Clowes o Jacques Tardi. Aquest és el paradís de tot amant de la vinyeta, siguin quines siguin les seves pleitesies. Amb un pis extra per a cinèfils i uns aparadors que no tenen vergonya de combinar Jack Skellington amb el bo de l'Spirou. Llamp de rellamp! Llibreria Millà Situada al 'triangle de les Bermudes' de l'escena catalana, entre el Liceu i el Romea, Millà ha assortit durant més de cent anys els professionals i aficionats del teatre amb els llibrets per a muntatges teatrals. +Bernat Enrique Vila-Matas en parlava a 'Aire de Dylan'. Aquest espai és la suma d'esforços d'una cinquantena de persones que es van unir per convertir la petita papereria Bernat en una gran superfície que ocupa un local on abans hi havia un monstruós 'sex shop'. Ara és una llibreria amb cafeteria, sala d'exposicions i molta empenta. La Central Malgrat els seus inicis com a llibreria especialitzada en Humanitats el 1996, La Central ha esdevingut una dels espais de referència entre lectors, autors i editorials. S'hi poden trobar títols d'an

Advertising