Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els nominats dels Premis Gaudí 2015

Els nominats dels Premis Gaudí 2015

Decobriu quines són les candidates preferides als premis de l'Acadèmia del Cinema

Per Josep Lambies |
Advertising

Per fi, després de molt rosegar-nos les ungles, ja s'han fet públiques les nominacions als premis Gaudí 2015. El bacallà no es repartirà fins al diumenge 1 de febrer, però ara, si més no, ja podem començar a fer travesses i porres. Tenim 27 produccions a la palestra, competint per la ferralla. 'Stella cadente' de Lluís Miñarro, amb tretze nominacions, i 'El Niño' de Daniel Monzón, amb quinze nominacions, van en capçalera. Nosaltres hem fet un repàs de les principals categories, amb les corresponents estrelletes. I vosaltres, què hi dieu?

Millor pel·lícula en llengua catalana

Cine, Drama

Born

Si no te la prens com la pel·lícula del Tricentenari, si aconsegueixes mitigar la panderetada austracista que va sonant de teló de fons i et treus del cap la Sílvia Bel dient que la història ens convoca, li trobes grans virtuts. ‘Born’ és un pessebre vivent de la Barcelona del 1700. A estones resulta una mica immòbil, com si pretengués fer albertserrisme de barraca, i transformar els personatges d''Història de la meva mort' en retallables dels que veiem per Nadal a la plaça Sant Jaume. La dona que renta, la vella que fila i el brau caçador. Però té moments d’una bellesa incontestable, una visió bruta i imperfecta dels ambients del Born a principis del segle XVIII, entre prostitutes, cofraria de cantina i mercaders amb flota d'ultramar. I, gràcies a Déu, evita la pamfleteria gratuïta i el sentimentalisme nacionalista.

Time Out diu
Cine, Drama

Rastres de sàndal

En una pel·lícula en què Aina Clotet interpreta una dona hindú que va ser adoptada per una família de Barcelona que li ha amagat els seus orígens des que era petita, resulta obvi que la versemblança és un problema menor. Què més dóna si Clotet no resulta creïble com a hindú? De fet, la seva interpretació és el millor de la pel·lícula. Que 'Rastres de sàndal' es perdi en la literalitat, en canvi, sí que és un problema important. El trajecte de la protagonista cap al descobriment de les arrels resulta forçat fins a un punt obscè. La imatge busca constantment el sentimentalisme abans que el discurs, seriós i profund, entorn de la identitat. I, sobretot, la postal de Barcelona –el Passeig de Gràcia, la Rambla, la Pedrera i el Park Güell són alguns dels escenaris casuals del film– sembla més rellevant que el trajecte vital que es pretén retratar.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Stella cadente

Qui pensi que aquesta és una pel·lícula sobre Amadeu de Savoia va molt equivocat. Qui cregui que explica el seu breu regnat a Espanya, just abans de la República, sortirà molt i molt decebut. Perquè Stella cadente, el debut en la ficció de Lluís Miñarro, és una fantasia calidoscòpica, alhora reflexiva i bulliciosa, sobre un home atrapat en un país mediocre i hostil, que podria ser el d’ara, el del retorn de la caspa i la misèria. Amadeu se situa enmig d’aquest clima intemporal, al·lucinat, entre el malson i el deliri, on espera i espera. Mai no sabem si el que passa és real o no. Miñarro practica la cita i l’anacronisme amb desvergonyiment. El que sí que sabem és que és una delícia de principi a fi.

Time Out diu
Cine, Drama

L'altra frontera

La Hannah i el seu fill, el León, fugen d'una guerra que ha aïllat el seu país. Mentre intenten creuar la frontera, entren en un camp d'acollida que els proporciona llit i aliment, però que els sotmet a un sever sistema opressor.

Millor pel·lícula en llengua no catalana

Cine, Romàntica

10.000 km

Heus aquí una de les sorpreses  més agradables dels darrers mesos, una pel·lícula inesperada i vivificant. I no ho dic perquè no n’esperés res, sinó perquè el conjunt ha acabat agafant una forma potent i intensa, infreqüent en el cinema d’aquí. No és un film perfecte, ni de bon tros. Sovint se li veuen les costures, i el seu material tampoc no és que sigui gaire original. Però aquesta és la gràcia. Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova. La història d’aquests dos joves enamorats però separats per motius de feina, que només es podran comunicar mitjançant la tecnologia, parla de l’amor al segle XXI però també de sentiments i reaccions tan vells com la humanitat. I ho fa amb una inusitada saviesa cinematogràfica.En efecte, no són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física. I no és que l’amor es vagi apagant per culpa de les màquines, sinó que els mil i un miralls d’ells mateixos els confonen, els fan imaginar altres històries, confondre la realitat. Per això '10.000 km' parla de l’enamorament i dels projectes, i de com tot va agafant forma de miratge al llarg del temps. Potser aquest nou món vir

Time Out diu
Cine, Thriller

El Niño

És difícil resistir-se a un film amb tants al·licients com 'El Niño'. Monzón ha aconseguit fer un thriller d’acció que combina el rigor documental –qui vulgui entendre en què consisteix el tràfic de drogues de l’estret de Gibraltar, l’ha de veure– amb la tensió dramàtica; ha polit un diamant en brut que es diu, recordeu-ho, Jesús Castro, un actor d’una fotogènia inversemblant; ha demostrat que té la mà trencada en la direcció d’actors i en l’apropament naturalista a gestos i accents; amb l’ajut de Jorge Guerricaechevarría, ha treballat la història de dues amistats masculines a un costat i l’altre de la llei sense simetries forçades; ha rodat les escenes de persecució aquàtica com mai no s’havia fet a Espanya, i, en fi, ha certificat que el que ja representava 'Celda 211', un cinema comercial espanyol fet amb cura i talent encara és possible.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Hermosa juventud

No ens ve de nou que Rosales hagi virat la seva carrera cap al realisme social. Se li havien acabat els dispositius –la polivisió de La soledad, els plans escapçats de Sueño y silencio, els teleobjectius d’Un tiro en la cabeza– i ara en té prou registrant la vida quotidiana d’una parella de joves que aspiren a ser representatius de les preocupacions de la joventut espanyola: l’atur, l’avortament, l’obligada convivència amb els pares, l’emigració, la falta d’esperances... Els actors, especialment Íngrid García- Jonsson, estan magnífics, el naturalisme sorgeix del tractament de les imatges, la inclusió de whatsapps i fotos de smartphones és brillant, però a la pel·lícula li costa desempallegar-se d’un cert to didàctic i l’ús narratiu del porno té un punt moralista que entela la mirada objectiva de Rosales.

Time Out diu
Cine, Terror

[REC]4 Apocalipsis

Estàvem convençuts que el tret característic de '[REC]' era el 'found footage', que donava un punt de vista subjectiu a aquesta història de rabiosos infectats. Però tant Paco Plaza a '[REC]3: Génesis' com ara Jaume Balagueró han volgut trencar amb aquesta idea, indicant-nos que el format no era el missatge, i que l’element unificador de la sèrie es troba en el treball d’espais claustrofòbics: l’edifici de l’Eixample a les dues primeres entregues, el recinte on se celebraven les noces a la tercera i un enorme vaixell a '[REC]4'. En el seu comiat de la franquícia, Balagueró recupera personatges (la icònica Ángela Vidal) i gèneres que han marcat els diferents episodis de la saga (terror, acció, comèdia), dissenyant un film amb més adrenalina que esgarrifances, i clarament autoconscient: el relat avança gràcies a les imatges gravades a la cinta original.

Time Out diu

Millor director

Cine, Romàntica

Carlos Marqués-Marcet per '10.000 km'

Heus aquí una de les sorpreses  més agradables dels darrers mesos, una pel·lícula inesperada i vivificant. I no ho dic perquè no n’esperés res, sinó perquè el conjunt ha acabat agafant una forma potent i intensa, infreqüent en el cinema d’aquí. No és un film perfecte, ni de bon tros. Sovint se li veuen les costures, i el seu material tampoc no és que sigui gaire original. Però aquesta és la gràcia. Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova. La història d’aquests dos joves enamorats però separats per motius de feina, que només es podran comunicar mitjançant la tecnologia, parla de l’amor al segle XXI però també de sentiments i reaccions tan vells com la humanitat. I ho fa amb una inusitada saviesa cinematogràfica.En efecte, no són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física. I no és que l’amor es vagi apagant per culpa de les màquines, sinó que els mil i un miralls d’ells mateixos els confonen, els fan imaginar altres històries, confondre la realitat. Per això '10.000 km' parla de l’enamorament i dels projectes, i de com tot va agafant forma de miratge al llarg del temps. Potser aquest nou món vir

Time Out diu
Cine, Thriller

Daniel Monzón per 'El Niño'

És difícil resistir-se a un film amb tants al·licients com 'El Niño'. Monzón ha aconseguit fer un thriller d’acció que combina el rigor documental –qui vulgui entendre en què consisteix el tràfic de drogues de l’estret de Gibraltar, l’ha de veure– amb la tensió dramàtica; ha polit un diamant en brut que es diu, recordeu-ho, Jesús Castro, un actor d’una fotogènia inversemblant; ha demostrat que té la mà trencada en la direcció d’actors i en l’apropament naturalista a gestos i accents; amb l’ajut de Jorge Guerricaechevarría, ha treballat la història de dues amistats masculines a un costat i l’altre de la llei sense simetries forçades; ha rodat les escenes de persecució aquàtica com mai no s’havia fet a Espanya, i, en fi, ha certificat que el que ja representava 'Celda 211', un cinema comercial espanyol fet amb cura i talent encara és possible.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Jaime Rosales per 'Hermosa juventud'

No ens ve de nou que Rosales hagi virat la seva carrera cap al realisme social. Se li havien acabat els dispositius –la polivisió de La soledad, els plans escapçats de Sueño y silencio, els teleobjectius d’Un tiro en la cabeza– i ara en té prou registrant la vida quotidiana d’una parella de joves que aspiren a ser representatius de les preocupacions de la joventut espanyola: l’atur, l’avortament, l’obligada convivència amb els pares, l’emigració, la falta d’esperances... Els actors, especialment Íngrid García- Jonsson, estan magnífics, el naturalisme sorgeix del tractament de les imatges, la inclusió de whatsapps i fotos de smartphones és brillant, però a la pel·lícula li costa desempallegar-se d’un cert to didàctic i l’ús narratiu del porno té un punt moralista que entela la mirada objectiva de Rosales.

Time Out diu
Cine, Drama

Lluís Miñarro per 'Stella cadente'

Qui pensi que aquesta és una pel·lícula sobre Amadeu de Savoia va molt equivocat. Qui cregui que explica el seu breu regnat a Espanya, just abans de la República, sortirà molt i molt decebut. Perquè Stella cadente, el debut en la ficció de Lluís Miñarro, és una fantasia calidoscòpica, alhora reflexiva i bulliciosa, sobre un home atrapat en un país mediocre i hostil, que podria ser el d’ara, el del retorn de la caspa i la misèria. Amadeu se situa enmig d’aquest clima intemporal, al·lucinat, entre el malson i el deliri, on espera i espera. Mai no sabem si el que passa és real o no. Miñarro practica la cita i l’anacronisme amb desvergonyiment. El que sí que sabem és que és una delícia de principi a fi.

Time Out diu

Millor guió

Cine, Romàntica

Carlos Marqués-Marcet i Clara Roquet per '10.000 km'

Heus aquí una de les sorpreses  més agradables dels darrers mesos, una pel·lícula inesperada i vivificant. I no ho dic perquè no n’esperés res, sinó perquè el conjunt ha acabat agafant una forma potent i intensa, infreqüent en el cinema d’aquí. No és un film perfecte, ni de bon tros. Sovint se li veuen les costures, i el seu material tampoc no és que sigui gaire original. Però aquesta és la gràcia. Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova. La història d’aquests dos joves enamorats però separats per motius de feina, que només es podran comunicar mitjançant la tecnologia, parla de l’amor al segle XXI però també de sentiments i reaccions tan vells com la humanitat. I ho fa amb una inusitada saviesa cinematogràfica.En efecte, no són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física. I no és que l’amor es vagi apagant per culpa de les màquines, sinó que els mil i un miralls d’ells mateixos els confonen, els fan imaginar altres històries, confondre la realitat. Per això '10.000 km' parla de l’enamorament i dels projectes, i de com tot va agafant forma de miratge al llarg del temps. Potser aquest nou món vir

Time Out diu
Cine, Thriller

Daniel Monzón i Jorge Guerricaechevarría per 'El Niño'

És difícil resistir-se a un film amb tants al·licients com 'El Niño'. Monzón ha aconseguit fer un thriller d’acció que combina el rigor documental –qui vulgui entendre en què consisteix el tràfic de drogues de l’estret de Gibraltar, l’ha de veure– amb la tensió dramàtica; ha polit un diamant en brut que es diu, recordeu-ho, Jesús Castro, un actor d’una fotogènia inversemblant; ha demostrat que té la mà trencada en la direcció d’actors i en l’apropament naturalista a gestos i accents; amb l’ajut de Jorge Guerricaechevarría, ha treballat la història de dues amistats masculines a un costat i l’altre de la llei sense simetries forçades; ha rodat les escenes de persecució aquàtica com mai no s’havia fet a Espanya, i, en fi, ha certificat que el que ja representava 'Celda 211', un cinema comercial espanyol fet amb cura i talent encara és possible.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Jaime Rosales i Enric Rufas per 'Hermosa juventud'

No ens ve de nou que Rosales hagi virat la seva carrera cap al realisme social. Se li havien acabat els dispositius –la polivisió de La soledad, els plans escapçats de Sueño y silencio, els teleobjectius d’Un tiro en la cabeza– i ara en té prou registrant la vida quotidiana d’una parella de joves que aspiren a ser representatius de les preocupacions de la joventut espanyola: l’atur, l’avortament, l’obligada convivència amb els pares, l’emigració, la falta d’esperances... Els actors, especialment Íngrid García- Jonsson, estan magnífics, el naturalisme sorgeix del tractament de les imatges, la inclusió de whatsapps i fotos de smartphones és brillant, però a la pel·lícula li costa desempallegar-se d’un cert to didàctic i l’ús narratiu del porno té un punt moralista que entela la mirada objectiva de Rosales.

Time Out diu
Cine, Drama

Lluís Miñarro i Sergi Belbel per 'Stella cadente'

Qui pensi que aquesta és una pel·lícula sobre Amadeu de Savoia va molt equivocat. Qui cregui que explica el seu breu regnat a Espanya, just abans de la República, sortirà molt i molt decebut. Perquè Stella cadente, el debut en la ficció de Lluís Miñarro, és una fantasia calidoscòpica, alhora reflexiva i bulliciosa, sobre un home atrapat en un país mediocre i hostil, que podria ser el d’ara, el del retorn de la caspa i la misèria. Amadeu se situa enmig d’aquest clima intemporal, al·lucinat, entre el malson i el deliri, on espera i espera. Mai no sabem si el que passa és real o no. Miñarro practica la cita i l’anacronisme amb desvergonyiment. El que sí que sabem és que és una delícia de principi a fi.

Time Out diu

Millor protagonista femenina

Cine, Drama

Aina Clotet per 'Rastres de sàndal'

En una pel·lícula en què Aina Clotet interpreta una dona hindú que va ser adoptada per una família de Barcelona que li ha amagat els seus orígens des que era petita, resulta obvi que la versemblança és un problema menor. Què més dóna si Clotet no resulta creïble com a hindú? De fet, la seva interpretació és el millor de la pel·lícula. Que 'Rastres de sàndal' es perdi en la literalitat, en canvi, sí que és un problema important. El trajecte de la protagonista cap al descobriment de les arrels resulta forçat fins a un punt obscè. La imatge busca constantment el sentimentalisme abans que el discurs, seriós i profund, entorn de la identitat. I, sobretot, la postal de Barcelona –el Passeig de Gràcia, la Rambla, la Pedrera i el Park Güell són alguns dels escenaris casuals del film– sembla més rellevant que el trajecte vital que es pretén retratar.

Time Out diu
Cine, Drama

Bárbara Lennie per 'Stella cadente'

Qui pensi que aquesta és una pel·lícula sobre Amadeu de Savoia va molt equivocat. Qui cregui que explica el seu breu regnat a Espanya, just abans de la República, sortirà molt i molt decebut. Perquè Stella cadente, el debut en la ficció de Lluís Miñarro, és una fantasia calidoscòpica, alhora reflexiva i bulliciosa, sobre un home atrapat en un país mediocre i hostil, que podria ser el d’ara, el del retorn de la caspa i la misèria. Amadeu se situa enmig d’aquest clima intemporal, al·lucinat, entre el malson i el deliri, on espera i espera. Mai no sabem si el que passa és real o no. Miñarro practica la cita i l’anacronisme amb desvergonyiment. El que sí que sabem és que és una delícia de principi a fi.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Ingrid Garcia-Jonsson per 'Hermosa juventud'

No ens ve de nou que Rosales hagi virat la seva carrera cap al realisme social. Se li havien acabat els dispositius –la polivisió de La soledad, els plans escapçats de Sueño y silencio, els teleobjectius d’Un tiro en la cabeza– i ara en té prou registrant la vida quotidiana d’una parella de joves que aspiren a ser representatius de les preocupacions de la joventut espanyola: l’atur, l’avortament, l’obligada convivència amb els pares, l’emigració, la falta d’esperances... Els actors, especialment Íngrid García- Jonsson, estan magnífics, el naturalisme sorgeix del tractament de les imatges, la inclusió de whatsapps i fotos de smartphones és brillant, però a la pel·lícula li costa desempallegar-se d’un cert to didàctic i l’ús narratiu del porno té un punt moralista que entela la mirada objectiva de Rosales.

Time Out diu
Cine, Romàntica

Natalia Tena per '10.000 km'

Heus aquí una de les sorpreses  més agradables dels darrers mesos, una pel·lícula inesperada i vivificant. I no ho dic perquè no n’esperés res, sinó perquè el conjunt ha acabat agafant una forma potent i intensa, infreqüent en el cinema d’aquí. No és un film perfecte, ni de bon tros. Sovint se li veuen les costures, i el seu material tampoc no és que sigui gaire original. Però aquesta és la gràcia. Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova. La història d’aquests dos joves enamorats però separats per motius de feina, que només es podran comunicar mitjançant la tecnologia, parla de l’amor al segle XXI però també de sentiments i reaccions tan vells com la humanitat. I ho fa amb una inusitada saviesa cinematogràfica.En efecte, no són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física. I no és que l’amor es vagi apagant per culpa de les màquines, sinó que els mil i un miralls d’ells mateixos els confonen, els fan imaginar altres històries, confondre la realitat. Per això '10.000 km' parla de l’enamorament i dels projectes, i de com tot va agafant forma de miratge al llarg del temps. Potser aquest nou món vir

Time Out diu

Millor protagonista masculí

Cine, Drama

Àlex Brendemühl per 'Stella cadente'

Qui pensi que aquesta és una pel·lícula sobre Amadeu de Savoia va molt equivocat. Qui cregui que explica el seu breu regnat a Espanya, just abans de la República, sortirà molt i molt decebut. Perquè Stella cadente, el debut en la ficció de Lluís Miñarro, és una fantasia calidoscòpica, alhora reflexiva i bulliciosa, sobre un home atrapat en un país mediocre i hostil, que podria ser el d’ara, el del retorn de la caspa i la misèria. Amadeu se situa enmig d’aquest clima intemporal, al·lucinat, entre el malson i el deliri, on espera i espera. Mai no sabem si el que passa és real o no. Miñarro practica la cita i l’anacronisme amb desvergonyiment. El que sí que sabem és que és una delícia de principi a fi.

Time Out diu
Cine, Romàntica

David Verdaguer per '10.000 km'

Heus aquí una de les sorpreses  més agradables dels darrers mesos, una pel·lícula inesperada i vivificant. I no ho dic perquè no n’esperés res, sinó perquè el conjunt ha acabat agafant una forma potent i intensa, infreqüent en el cinema d’aquí. No és un film perfecte, ni de bon tros. Sovint se li veuen les costures, i el seu material tampoc no és que sigui gaire original. Però aquesta és la gràcia. Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova. La història d’aquests dos joves enamorats però separats per motius de feina, que només es podran comunicar mitjançant la tecnologia, parla de l’amor al segle XXI però també de sentiments i reaccions tan vells com la humanitat. I ho fa amb una inusitada saviesa cinematogràfica.En efecte, no són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física. I no és que l’amor es vagi apagant per culpa de les màquines, sinó que els mil i un miralls d’ells mateixos els confonen, els fan imaginar altres històries, confondre la realitat. Per això '10.000 km' parla de l’enamorament i dels projectes, i de com tot va agafant forma de miratge al llarg del temps. Potser aquest nou món vir

Time Out diu
Advertising
Cine, Thriller

Jesús Castro per 'El Niño'

És difícil resistir-se a un film amb tants al·licients com 'El Niño'. Monzón ha aconseguit fer un thriller d’acció que combina el rigor documental –qui vulgui entendre en què consisteix el tràfic de drogues de l’estret de Gibraltar, l’ha de veure– amb la tensió dramàtica; ha polit un diamant en brut que es diu, recordeu-ho, Jesús Castro, un actor d’una fotogènia inversemblant; ha demostrat que té la mà trencada en la direcció d’actors i en l’apropament naturalista a gestos i accents; amb l’ajut de Jorge Guerricaechevarría, ha treballat la història de dues amistats masculines a un costat i l’altre de la llei sense simetries forçades; ha rodat les escenes de persecució aquàtica com mai no s’havia fet a Espanya, i, en fi, ha certificat que el que ja representava 'Celda 211', un cinema comercial espanyol fet amb cura i talent encara és possible.

Time Out diu
Cine, Thriller

Luis Tosar per 'El Niño'

És difícil resistir-se a un film amb tants al·licients com 'El Niño'. Monzón ha aconseguit fer un thriller d’acció que combina el rigor documental –qui vulgui entendre en què consisteix el tràfic de drogues de l’estret de Gibraltar, l’ha de veure– amb la tensió dramàtica; ha polit un diamant en brut que es diu, recordeu-ho, Jesús Castro, un actor d’una fotogènia inversemblant; ha demostrat que té la mà trencada en la direcció d’actors i en l’apropament naturalista a gestos i accents; amb l’ajut de Jorge Guerricaechevarría, ha treballat la història de dues amistats masculines a un costat i l’altre de la llei sense simetries forçades; ha rodat les escenes de persecució aquàtica com mai no s’havia fet a Espanya, i, en fi, ha certificat que el que ja representava 'Celda 211', un cinema comercial espanyol fet amb cura i talent encara és possible.

Time Out diu

Millor pel·lícula europea

Cine, Drama

Ida

La protagonista d’aquest film de Pawel Pawlikowski triga uns quants anys a descobrir que es diu Ida Lebenstein. Va créixer com a Anna en un convent catòlic de Polònia on, durant la Segona Guerra Mundial, uns desconeguts la van abandonar quan era un nadó. Ara és novícia i la mare superiora l’obliga a visitar l’única parenta viva que li queda abans de fer els vots. Si l’Anna és a punt de casar-se amb l’Església, la seva tia Wanda es va comprometre fa anys amb l’estat. Treballa com a fiscal, tot i que ja no té el poder de quan aconseguia sentenciar a mort els “enemics del poble”. La Wanda fa saber a l’Anna que és jueva. Aquestes dues dones a priori tan diferents, la jove religiosa i la madura comunista, emprenen un viatge a la Polònia profunda dels anys 60 per desenterrar el seu passat. Pawlikowski és un cineasta d’origen polonès que va iniciar la seva carrera a la Gran Bretanya, on viu i treballa des de fa temps. Fins a Ida no havia rodat cap pel·lícula centrada en el seu país natal. El director torna a Polònia per confrontar un tema encara tabú, la col·laboració dels seus compatriotes en l’extermini de la població jueva. I de passada aborda com el catolicisme es consolida sobre les cendres d’una altra religió i el paper en fals del socialisme a l’hora de rescabalar les víctimes de la guerra. Ida està rodada en blanc i negre, i en el pràcticament en desús format acadèmic (proporció de pantalla quasi quadrada), com la majoria de pel·lícules dels païs

Time Out diu
Cine, Drama

La gran belleza

Sorrentino és un incorregible. Fa dos anys, quan encara li estava perdonant aquell soporífer horror de pel·lícula en què Sean Penn es vestia de Robert Smith, amb els cabells com una cagada de sípia –'This must be the place' es deia la criatura–, em vaig decidir a llegir 'Todos tienen razón', una novel·la seva sobre un cantant melòdic, un tal Tony Pagoda, que portava tants grams de coca a la butxaca com d’or al coll. El llibre no era gran cosa, però mostrava un Sorrentino en estat pur, mestre de l’artefacte festiu, un Fellini estilitzat i molt més drogat que l’original, perdut en eternes orgies de pits tatuats com la pell d’un rèptil, on sempre hi ha un vell cirròtic que té per tota aspiració en la vida magrejar el cul excels d’alguna esnob passada d’opiacis que en tingui prou de sentir el nom de Proust per avortar resistències.L’amfitrió, aquest cop, és Jep Gambardella, un Guido Anselmi de 65 anys, escriptor, amb una sola novel·la publicada que va ser suficient per guanyar els quartos que dilapida, nit rere nit, entre el més vomitiu i pretensiós de la societat romana. Als altaveus, una estranya mescla dels clàssics de Raffaella Carra. De dia es dedica al que més li agrada: compartir plats d’arròs caldós amb una nana amb perruca, sempre vestida de setí blau, deixar anar unes quantes boutades sobre Flaubert i, sobretot, professar la seva debilitat pels estaments vaticans. Les cames de les novícies, les faldilles dels cardenals i els roncs nocturns d’una

Time Out diu
Advertising
Cine, Thriller

La isla mínima

Alberto Rodríguez és un d’aquests pocs directors actuals capaços d’adaptar-se a qualsevol gènere i assimilar-lo des d’una perspectiva molt personal. Cap de les seves pel·lícules s’assembla a les altres. Però totes tenen la mateixa virtut: Rodríguez s’adapta amb habilitat camaleònica a un temps i un espai. Tots els seus personatges es troben íntimament vinculats a una època i un lloc que resulten determinants. Fem memòria. Tenim els xavals de barri a '7 vírgenes', amb un discurs generacional amarat de matinades d’'after'. Tenim els baixos fons d’una Sevilla pre Expo a Grupo 7. I ara les maresmes del Guadalquivir adquireixen una textura teŀlúrica i plena de força èpica a 'La isla mínima', que a més situa la seva acció durant els foscos anys de la Transició, després de la dictadura franquista. La trama va així: dos agents de la llei, destinats a una població quasi anàrquica per investigar les desaparicions d’uns joves, descobreixen que alguna cosa fosca s’amaga en aquests paratges tòrrids i suats. Amb clares reminiscències del thriller criminal 'Memories of murder', de Bong Joon-ho, i seguint l’estil conjuntural de sèries com 'True detective' o 'The killing', Rodríguez aconsegueix crear una atmosfera viciada, plena de misèria moral, i configurar un tèrbol retrat de la relació entre dos detectius que simbolitzen les dues Espanyes, la del passat i la que està a punt de venir, a través d’una direcció superdotada i una pulsió narrativa poderosa, plena de tensió i malestar crònic. Po

Time Out diu
Cine, Drama

Magical girl

Sorprenent, carismàtica barreja de 'thriller' geomètric i intriga existencial, 'Magical girl' és el segon llargmetratge de Carlos Vermut després de Diamond flash, igualment hipnòtic i fascinant. El pare d’una nena obsessionada amb un personatge de manga, un antic professor que ha estat a la presó i una dona tancada en els laberints de la seva ment són els protagonistes del film, les vides que es creuaran en un relat amb múltiples dreceres i incomptables desviacions narratives. I tot això s’enquadra en una posada en escena alhora miŀlimètrica i dinàmica, un relat que atrapa l’espectador en successives xarxes de sentit que es poden interpretar de maneres diferents. El resultat és d’una complexitat inabastable, i acaba parlant del desig i les seves dualitats com si es tractés d’un misteri metafísic en forma de novel·la policíaca. Una joia, en fi.

Time Out diu

També t'agradarà

Cine

Les 50 millors pel·lis catalanes

El top 10 del cinema català Últimes crítiques de cine Big eyes Tim Burton tenia un material de primera entre mans, una història quasi idèntica a la que ens va explicar Fritz Lang l’any 1945 a 'Perversitat', portada als temps del naixement del pop, al moment en què el 'kitsch' era un valor en alça i la crítica de l’art havia de canviar els seus estàndards. És la història de Margaret Keane, una pintora que durant anys va deixar que el seu marit li anés robant tots els quadres sense dir ni mu. Un marit que era un farsant, un barrut que s’emportava la fama i els quartos, mentre ella, des de l’ombra d’un taller tancat amb pany i forrellat, treballava dia i nit, produint obra nova.Però Tim Burton ho ha desaprofitat a consciència. 'Big eyes' és la decepció del Nadal. Quan no resulta irritant, és despietadament insulsa. I mira que Burton tenia opcions d’èxit. Podria haver jugat el seu costat monstruós, convertit el sumari del cas en una rondalla actual, tipus 'Dark shadows' o 'Eduardo Manostijeras': una esposa abnegada que es queda desperta cada nit al calabós intentant convertir la palla en filets d’or. Podria haver seguit el patró de la paròdia biogràfica d’'Ed Wood'. I també podria haver explorat la figura de l’artista impostor. Amb el virtuosisme estètic, marca de la casa, hauria sortit reguapo. Em quedo amb dos bons moments, per desgràcia fugaços. Primer, l’aŀlucinació d’Amy Adams al supermercat, en què els seus paisans se li apareixen amb uns ulls gegantins, com els putxineŀlis

Restaurants

La millor cuina catalana

Els restaurants que excel·leixen els plats més tradicionals de la nostra gastronomia Cal Boter Restaurant de gran tradició gracienca, amb un tracte excel·lent i un bacallà a la llauna per llepar-se els dits. El menú de migdia és de molta qualitat. Reserveu els caps de setmana, que s'omple com un ou. No hi trobareu cap gran sorpresa, però sí una excel·lent cuina catalana, i varietat de palts de botifarra: esparracada en un trinxat, penjada per assecar o el més comú i gloriós destí: a la brasa. Casa Delfín Casa Delfín es va fer un bon lífting general fa poc temps, en canviar de propietaris. Però hi ha cirurgies que milloren les faccions i quasi no es noten. Ara és un local que, tot mantenint l’aspecte de casa de menjars, és més dinàmic, té una carta tradicional però més diversa i la seva terrassa és un bé de Déu de gent. I, com a tot bon bar-restaurant de barri, fa un horari continuat des de les 9 del matí fins a la mitjanit, ampliat, els divendres i dissabte, fins a la 1 de la matinada. Perfecte per dur-hi aquells amics de fora que s’entesten a tastar la paella a mig matí, en sortir de Santa Maria del Mar. La Cuina del Guinardó Bona cuina tots els migdies en un saló casolà a la primera planta d’una xarcuteria d’exquisits productes. Plats de cullera, l’espatlla d’anyell, la tripa quan n’hi ha, la cua de bou i altres exquisideses es poden assaborir sota la bona recomanació de Santi Velasco, la seva 'alma mater'. Excel·lent carta de vins i caves. Ambient familiar i generós. Ca l'

Advertising
Cine

Els millors films del 2014

Repassem els 10 films que més ens han agradat durant l'any i fem justícia amb les pel·lícules que també mereixien estar al podi S'acaba l'any, i com cada desembre abans de tancar la barraca toca fer caixa. Feina de micos, hem repassat, una per una, totes les pel·lícules que aquest 2014 s'han endut cinc estrelles, segons criteri dels nostres estimats crítics. I així, posades en fila índia, ens ha semblat que tal vegada hi faltava algun títol més. Potser en alguna ocasió hem estat una mica rates, i hem escatimat l'última estrelleta a algun títol que mereixia el complet. 'Errare humanum est', que diuen. Aquesta és la nostra llista definitiva, amb un apèndix que, esperem, ens ajudarà a redimir-nos. Últimes crítiques Big eyes Tim Burton tenia un material de primera entre mans, una història quasi idèntica a la que ens va explicar Fritz Lang l’any 1945 a 'Perversitat', portada als temps del naixement del pop, al moment en què el 'kitsch' era un valor en alça i la crítica de l’art havia de canviar els seus estàndards. És la història de Margaret Keane, una pintora que durant anys va deixar que el seu marit li anés robant tots els quadres sense dir ni mu. Un marit que era un farsant, un barrut que s’emportava la fama i els quartos, mentre ella, des de l’ombra d’un taller tancat amb pany i forrellat, treballava dia i nit, produint obra nova.Però Tim Burton ho ha desaprofitat a consciència. 'Big eyes' és la decepció del Nadal. Quan no resulta irritant, és despietadament insulsa.

Cine

Entrevista amb David Verdaguer

El protagonista de '10.000 km' se'ns posa tendre El quadre és com de sitcom dels 90, com 'Seinfeld' o un equivalent. El Bar del Pla és a la planta baixa, i hi serveixen unes mescles de sardines adobades i mango laminat orgàsmiques, per fondre't al tamboret. En David Verdaguer s'acaba d'instaŀlar al tercer pis. El primer és d'en Roger Coma, que més que un veí ja és com família, company de fatigues, més encara des que van gravar plegats la primera temporada de 'Les coses grans'. L'un sobre l'altre. Així rutlla el món.És com quan se'n va anar a Londres a visitar la Natalia Tena, que viu en un vaixell, llarg com una canoa, amarrat en un dels afluents del Tàmesi. "Recordo que hi tenia molts gats -diu-. Com a mínim quatre, i una estava a punt de parir". No els havien presentat abans, però en David era seguidor incondicional de 'Joc de trons', i l'havia vist fent d'Osha, amb la cara com si acabés de sortir d'una carbonera i un manyoc de cabells que semblaven desconèixer els efectes del xampú. "Vam sopar al ras -explica-. Vam beure vi, vam menjar espàrrecs i manxego, i vam riure molt". Només van ser set hores. Ell havia de tornar-se'n a Barcelona, perquè tenia un assaig al Lliure.Quan va començar el rodatge de '10.000 km', ja eren bons amics. A les nits quedaven per beure gintònics i fer una partida de cartes. "Tenim un joc preferit, el cap de merda -refila en David, encenent-se una cigarreta-. Hi jugàvem tot el dia, a totes hores". I menjaven espàrrecs, com van fer aquella primera n

Advertising