Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els reis més infeliços del cine

Els reis més infeliços del cine

Fracassats, abdicats, assassinats... Això de dur corona no és un bon assumpte!

Per Josep Lambies |
Advertising

És una certesa mèdica, científica i anatòmica: tenir la sang blava, i no vermella, és molt perjudicial per a la salut. Els contes de fades ens han ensenyat que ser rei és una bicoca, però, si t'hi pares a pensar, ai, quina murga, això de dur corona. Mireu com les va passar el pobre sobirà d''El ceptre d'Ottokar' quan aquella colla de lladregots li van treure la vara reial. Recordeu aquell emperador que va sortir al carrer en calçotets pensant-se que duia un vestit tan especial que només la gent de bé el podia veure. Recordeu Carles II, aquell rei esguerrat que va seure al tron espanyol a finals del segle XVII. Li deien El Hechizado, i estava tan mal fet que ni tan sols s'aguantava dret. Llegiu la seva pàgina a Viquièdia, que riureu una estona. La història del cine ens ha donat una pila d'exemples de reis infeliços i destronats. De reis que han perdut el cap, en tots els sentits de l'expressió. De reis ridículs que s'han convertit en la riota dels seus súbdits. Repassem-los.

Aguirre la còlera de Déu

Aguirre la còlera de Déu

Amb la vènia del pobre Tarzan, que va lluitar dur per guanyar-se aquest títol, l'autèntic rei de les mones és i serà sempre Klaus Kinski. En aquesta 'masterpiece' de Werner Herzog interpretava Lope de Aguirre, aquell aventurer que va navegar per l'Amazones a la conquesta d'El Dorado i, pobre xiquet, va perdre la xaveta. Va acabar liderant una flota de micos salvatges, repulsius com rates d'aigua, que es van enfilar a la seva barca i el van seguir, com a bons súbdits, fins a la perdició. Al final, Kinski proclamava, triomfal, el naixement d'una nova i gloriosa dinastia. Llàstima que en aquell moment tan èpic només l'escoltava un simi cridaner que li obria la boca, grinyolant com una porta rovellada, tirant-li una ràfega de fètid alè.

El hombre que pudo reinar

Un bon dia, Sean Connery es va posar una corona de plàstic que semblava que li hagués tocat amb el tortell del dia de Reis i se'n va anar al Kafiristan a governar  una colla de salvatges impresentables. Per a desgràcia seva, va resultar que els seus fidels vassalls eren molt més llestos del que pensava, i no van trigar dos minuts a derrocar la monarquia i dur-lo a sacrificar. Al final de la pel·lícula, magnífica adaptació que John Huston va fer d'una novel·la de Rudyard Kipling, Connery obria els braços dalt d'un pont i cantava una cançó triomfalista. Mentrestant, el seu botxí, cimitarra en mà, tallava les cordes de l'estructura i feia que s'espenyés com una cabra de muntanya. És el que passa quan no tens a mà una guillotina!

Advertising

Stella cadente

Amadeu de Savoia, el gran oblidat de la història de la corona espanyola, està interpretat per Àlex Brendemühl. Va arribar a terres ibèriques procedent de Torí gràcies als favors del general Prim, després que enviessin Isabel II a fregir espàrrecs, i diuen que es va passar els dos anys de tron tancat a palau, amb els braços creuats, com un ficus, sense fer altra cosa que sucar el melindro amb les cuineres i tenir cura d'una cort de criats molt ben dotats, que es passaven el dia masturbant-se amb regalimoses síndries madures. Bé, això ensenya la pel·lícula. Normal que el canviessin per una república.

El rey pasmado

El títol ja és tot un poema. Aquesta és la història de Felip IV, el penúltim dels Àustries, el que apareixia reflectit en el famós mirall del fons de Les Menines. Era un rei babau que una nit se'n va anar de putes i es va quedar de pasta de moniato. Perquè amb la reina, les intimitats es feien totes amb una camisola arremangada, i sense tocar gaire. Així que fins al dia que va posar els peus en un bordell no havia vist mai una dona en boles. Gabino Diego va rematar la conjunció amb la seva cara de toia, la mateixa que els Habsburg van anar perpetuant al llarg de 200 anys de descendència endogàmica: llavi caigut, mandíbula desencaixada i mirada perduda, de ruc rematat. Imanol Uribe va fer un encert de càsting sensacional!

Advertising

¿Dónde vas Alfonso XII?

Ja que pessiguem una mica en la història del tron peninsular, què tal si fem esment d'aquesta joia del 'kitsch' més recalcitrantment monàrquic, protagonitzada per Vicente Parra i Paquita Rico, que explica la tràgica història d'amor entre Alfonsito de Borbón –besavi del JuanCa– i la seva cosina, Mercè d'Orleans, reina consort durant poc més de cinc mesos. La va espitxar amb prou feines li van clavar la corona. Però el més còmic d'aquesta pel·lícula era la paròdia d'Isabel II, reina destronada, una senyora grossa, ordinària i molt fogosa, que havia aconseguit una autorització firmada pel Papa per ficar al seu llit tants homes com li vingués de gust. Motius de salut, al·legava el consentiment vaticà. 

Robin Hood

Robin Hood

Diuen que el lleó és el rei de la selva, per ferotge i carnívor. Ja em direu quin poder de lideratge pot tenir aquest trist felí a qui encara no li ha crescut la cabellera. La corona li està grossa, i quan se sent arraconat es xuma el polze com un nen de teta i crida la seva mare. No us enganyi, però, la seva pinta inofensiva: era un mala peça reconsagrat, encarnació animal que can Disney va fer del príncep Joan en la seva versió zoològica de 'Robin Hood', on el mític bandoler era una guineu, little John un ós bru i Lady Marion passejava amunt i avall amb una lloca que jugava a bàdminton. Sí, us podríem haver posat el fantasma de Mufasa, amb la mítica veu de Constantino Romero. Però és que aquest ens feia tanta gràcia...

Advertising

Los caballeros de la mesa cuadrada

De totes les versions que s'han fet de les històries del rei Artús i la recerca del Sant Greal, ens quedem amb la dels Monty Python. Per còmica, per hilarant, per subvertir la imatge triomfalista de la matèria de Bretanya que ha arribat als nostres dies. En aquesta pel·lícula el senyor de Camelot, fill del vençut Uther Pendragó, l'únic capaç d'arrencar Excàlibur de la pedra, viatjava a peu pla, sense cavall. Això sí, l'escortava un servent que anava fent picar dues closques de coco, per emular el so d'un galop. Una cosa és segura: Terry Gilliam i companyia es van estalviar una bona pasta en semovents. Mai la cavalleresca anglesa havia tingut tan poc llustre i noblesa.

Macbeth

Ningú ha ventilat els draps bruts de la monarquia tan bé com Shakespeare. Reis tocats de l'ala. Reis ridículs i ignorats. Reis sonats. Reis envejosos, sanguinaris i venjatius. Reis que, a última hora, són tan manipulables com titelles. Com Macbeth, conduït per la seva senyora als crims més abominables, i tot per l'ambició de cenyir-se la corona. Se n'han fet moltes d'adaptacions per a la gran pantalla. Roman Polanski en té una. També Kurosawa, en versió samurai, sota el títol de 'Tron de sang'. Però la millor, la més famosa, és la d'Orson Welles, que sota aquest banyam daurat i visiblement incòmode feia la mateixa cara gamberra que Fèlix, el gat.

Advertising

Capricho imperial

Reis lletjos, n'hi ha a cabassos. Ja ens hem ficat una mica amb el terror físic que produïa l'estirp dels Àustries. Però atenció a la marranada que Josef von Sternberg va fer a Marlene Dietrich quan va interpretar Caterina la Gran de Rússia. Una diva com ella, casada amb aquest llefiscós personatge que l'abraça a la imatge, amb boqueres de saliva espessida, blanca, a les vores dels llavis, pell galdosa i grumolls de cera caient de les orelles? Ja veieu quina cara d'horror fa la Venus Rossa el dia de la seva boda, quan intueix que a la nit, s'hi posi com s'hi posi, hi haurà lluna de mel, i aquesta bestiola que no se sap tallar les ungles li farà totes les trapelleries possibles.

La locura del rey Jorge

No ens ficarem amb el Príncep Carles i aquelles orelles seves que sempre semblen preparades per emprendre el vol, però tampoc no us direm bona nit sense fer una escaramussa entre la Casa Reial anglesa. El més fàcil, potser, seria parlar de Colin Firth en el paper de tartamut, però per ser francs 'El discurs del rei' mai no ha estat sant de la nostra devoció. En canvi tenim un cert apreci a aquest film sobre el dia en què Jordi III va perdre el cap i va començar a pixar pels racons de palau, amb la camisa de dormir i la titola enfora, espantant les criades. Fins que li van posar una camisa de força i li van tapar la boca amb una mordassa. Ultratge a la corona?

Advertising