Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Luc Besson

Entrevista a Luc Besson

El director de 'Lucy' ens parla de la intel·ligència dels dofins

Luc Besson
Per Josep Lambies |
Advertising

Potser sou massa joves per recordar-vos de Nikita, aquella assassina amb els cabells com plomes de faisà que va interpretar Anne Parillaud l'any 1990, en una època en què Luc Besson era el mestre de l'actioner francès i perdia el cul per una escena adrenalínica de violència letal, sempre un xic marciana. Amb ell, semblava que l'acomplexat cinema europeu volgués guanyar el pols al gegant americà. Eren altres temps. Ara, ple estiu del 2014, el tinc davant meu, escorregut en una butaca, amb la fila d'un Pare Noel de centre comercial, d'aquells que sempre diries que porten una retallada sota la casaca, a la goma dels pantalons. I em deixa consternat amb un sermó sobre la inteŀligència dels dofins. "Sabies que poden detectar els moviments d'un peix a una distància de cinc quilòmetres?", em desafia.

Què ha estat fent en els últims deu anys? Algun bluf com 'Malavita', un parell de cintes menors que aquí ni tan sols s'han distribuït i una mica de cine infantil. S'ha entretingut amb les aventures animades dels Minimoys, aquells bitxets que sembla que hagin ficat el dit dins d'un endoll, i ha portat a la gran pantalla l'Adèle Blanc-Sec de Jacques Tardi, una sèrie de còmics aŀlucinats on hi havia mòmies robades, licantrops i uns tentacles grans i bavosos que sortien de les profunditats del Sena. Però, sobretot, ha estat treballant en un guió que les hi ha fet passar magres. "Fa deu anys, quan el vaig començar, jo era un ruc i no tenia prou cap per a aquestes coses -m'explica, amb un esclat de riure-. Ara, per fi, m'he fet intel·ligent". Aquesta pel·lícula maleïda es diu 'Lucy', i arriba als nostres cinemes el 22 d'agost.

Evolucionisme i estrelles ninja
Ja us ho dic ara: serà el boom 'sci-fi' de l'estiu. Té trets, explosions i una mica de xerrameca neurològica, per donar autoritat científica a tot l'artefacte. "El que més m'emocionava de fer Lucy era poder ficar-me dins d'un cervell -diu el gran barbut-, i imaginar de què pot ser capaç". Segur que heu sentit moltes vegades allò que els humans som tan totxos que no fem servir més d'un 10% de la nostra capacitat cerebral. Besson es preguntava què passaria si l'utilitzéssim al complet. ¿Seríem superherois? No, molt més que això. "Tu pensa que Ironman, Superman, Batman i tots els fenòmens de can Marvel deuen tenir en actiu al voltant del 25% de les seves neurones, que ja és molt -explica-. El que veureu a Lucy és encara més animal. Una persona normal posant en funcionament el 100% de la seva matèria gris!".

El títol de la pel·lícula és un homenatge a l'evolució, des dels primats cap a la desferra que som ara. L'any 1974 el paleontòleg Donald Johanson va descobrir l'esquelet d'un australopitec que devia datar de 3,5 milions d'anys enrere. Era una femella, i li va posar el nom de Lucy, per la cançó dels Beatles, la de la noia que flotava pel cel en un núvol de diamants. "Tenia un cervell de 400 grams -m'ensenya Besson-. Ara, el nostre cervell és d'1,4 quilos". Es nota que ha estat estudiant-s'ho amb els millors. "¿T'imagines? Amb tant de temps només hem guanyat un quilo de cervell! Jo cada nit guanyo un quilo de panxa, i em costa ben poc". I torna a riure, mentre s'acaricia l'estómac com si vingués de fer una costellada.

La Lucy de la pel·lícula és Scarlett Johansson, una rossa sense tanta solera com aquells ossos terrosos que van aparèixer fa 40 anys en unes excavacions a Etiòpia. Una ximpleta irresponsable i pàmfila com una pera confitada que viu més de nit que de dia, a Taiwan. "Sempre m'han agradat els personatges femenins per a les històries mogudes -explica-. La gent pensa que una dona és poca cosa, que li pots fer un placatge en un tres i no res". Li encanta que apareguin ramats de sicaris de totes bandes, convençuts que podran destruir la valquíria en qüestió. I no. Al final la valquíria treu el cop de genoll i una estrella ninja i els pela a tots com qui aixeca un dit per demanar el compte.

Com passa la tal Lucy de nena ruca a fera salvatge? Fàcil: uns pinxos dolents li obren l'estómac i l'hi fiquen una bossa de droga perquè faci de mula. Tot indica que si la bossa s'obre Lucy caurà fulminada. Però no, quan la paperina rebenta es transforma en superheroïna. Què dic superheroïna? De sobte, aquell alt percentatge del seu cervell de mortal que dormia profundament es desperta i la converteix en un linx imparable, en una superdotada amb els instints ultradesenvolupats, capaç d'aprendre xinès en una hora. "El millor de tot és que com més intel·ligent ets, menys necessites els altres, i per tant les emocions ja no tenen cap mena de poder sobre la raó -m'explica el caporal-. No sents odi, ni enveja, ni tens por". Superman s'enamorava. Lucy, en canvi, és de gel. Implacable.

Faldilles d'acer
Nikita era una assassina magnífica. Es barallava com Bruce Lee després d'haver assaltat un mercaderies de Red Bull. Però els anys no li han jugat a favor. Angelina Jolie amb shorts i trena, vestida de Lara Croft, es va imposar de seguida com la imatge preferida de les noies guerreres. Uma Thurman va rematar la jugada, embotida en una granota groga, fent volar braços i cames amb la katana en mode ventilador. "El que vull que entengui el món és que aquesta, la meva Lucy, és molt més que tot això", diu Besson, amb un cop de cap. Li agrada parlar d'aquesta pel·lícula posant dos ulls com taronges i aixecant les mans com si fos un prestidigitador. "Més voldria jo que tenir telecinesi, com ella...", segueix venent-me la gallina.

Els anys 90 van quedar enrere. I encara ha hagut de passar una dècada més, i escaig, perquè Besson li tornés al món la puntada de peu. "Vaig trigar molt a trobar un equilibri entre realitat i fantasia -diu-. Volia que el personatge fos versemblant, tot i que no necessàriament creïble". 'Nikita' va ser un fenomen amb onada expansiva. Se'n va fer una versió nord-americana i va inspirar una sèrie d'acció canadenca, 'La femme Nikita', que després van copiar a la CBS amb un nou teleformat que va veure la llum el 2010. Segons Besson, Lucy encara farà més soroll. "Jo, cada cop que la veig, em quedo amb la boca oberta -engalta-. És una gran pel·lícula". ¿Amb data de caducitat? Ja veurem quant de temps és capaç de mantenir-la sobre el tron.

També t'agradarà

Cine

Jim Jarmusch és un vampir

Entrevistem el director de 'Sólo los amantes sobreviven' Jim Jarmusch és un llop solitari amb pèl de guineu blanca, i du el rock a la sang. Ara estrena 'Sólo los amantes sobreviven', la seva pel·lícula de vampirs.Què et va fer pensar que Tilda Swinton seria un bon vampir?Els vampirs no són monstres lumpen sense consciència. Són sofisticats. La Tilda em sembla molt vampírica. És pàŀlida, ben feta, es mou amb gràcia. Quan la filmava caminant pels carrers de Tànger, m'adonava que porta a dins una mena de predador.Tom Hiddleston va substituir en Michael Fassbender. Per què?Al principi ho vaig sentir com un fracàs, perquè m'encanta en Michael. Ara crec que hi ha una bona raó perquè en Tom hagi acabat fent el paper. En Michael té una gran potència visceral, i en Tom hi aportava un toc més cerebral. El vaig veure al 'Midnight in Paris' de Woody Allen i vaig pensar: "No, aquest no és el meu noi". Però després el vaig conèixer a Nova York i em va semblar increïble. Era tan alt i encantador i tenia un físic tan elegant.Per què vas utilitzar música de la teva pròpia banda, Sqürl?Jo volia música, però el nostre pressupost era molt baix i nosaltres som una formació molt barata. I el nostre slow rock encaixava amb els personatges. És una pel·lícula sensual. ¿Et consideres un romàntic?No ho sé, però trobo romanticisme en paisatges desolats i postindustrials. Les ciutats a la pel·lícula són molt importants: Detroit i Tànger. Detroit és un poble fantasma. Tànger, un indret en runes, però ple

Cine

Jeunet, un nan de jardí

El director d''Amélie' estrena 'El extraordinario viaje de T.S. Spivet' Als nou anys es va construir un teatret de cartró amb llumetes incorporades per jugar amb els seus bibelots de plàstic. Poc després, va començar a fer vídeos domèstics amb una Super8. Amb 60 anys, que són els que té ara, Jean Pierre Jeunet segueix sent un xavalet amb mitjons alts i calça curta, i una particular afició a trencar el caramel de la crema catalana amb una cullereta de cafè. Tenim clar, des que vam veure 'Amélie', que arrossega unes quantes rèmores de la infància sense data de caducitat. "Per a mi, fer una pel·lícula és com obrir el bagul de les joguines", m'explica.Fa quatre anys, Jeunet va compartir un bistec a Nova York amb Reif Larsen, l'autor d'una novel·la juvenil que l'havia tornat boig. "Tenia un gust deliciós pels petits detalls que jo considero la matèria primera de les meves pel·lícules", diu. Jeunet volia portar el llibre a la gran pantalla. Volia convertir-lo en un 'western'. El primer de la seva carrera.Una de cavalls i ranxersLa cosa es posa interessant. "La meva primera revelació cinematogràfica va ser 'Fins que li va arribar l'hora' de Sergio Leone -recorda-. I així em vaig aficionar al 'western' italià". En aquella època, la televisió francesa n'emetia amb certa regularitat, els diumenges, a hores intempestives. Tots començaven després de mitjanit, i Jeunet no se'ls perdia. Això explica la quantitat de feres dissecades, barrets de cowboy i llaços de ranxer que surten al seu úl

Advertising
Cine

Cagarros de cine!

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques Locke Locke sona com 'lock', que significa 'tancar', 'blocar-se', 'assegurar-se'. 'Locke' també és el cognom de John Locke, filòsof britànic que considerava, al contrari que Descartes, que naixíem sense idees innates, i que la nostra consciència es formava segons l’experiència reflexiva i perceptiva. En certa manera, Ivan Locke neix com a personatge quan entra al seu cotxe i comença a conduir, i el que veu l’espectador durant 85 minuts és la formació de la seva consciència mentre va al volant, empresonat en una ceŀla amb dues rodes a cada banda. Neix també el cinema, demostrant que pot existir, que pot fer-nos pensar, amb un descens a l’infern de la nit, iŀluminat pels reflexos de llums i senyals de trànsit. El cinema, sí, és un rostre en moviment que pren consciència pròpia. Una experiència lockiana. Steven Knight s’ho ha volgut posar difícil sense renunciar a fer una pel·líc

Cine

Entrevistem Laurent Cantet

El director de 'La classe' ens en torna a explicar una d'adolescents rebels No fa pas tant que vam veure 'La classe.' ¿Sis anys, potser? Ara, Laurent Cantet ens en torna a explicar una d'adolescents. En aquest cas, són tot noies. Duen uniforme de quadres, mitjons alts i una pistola a la goma de les calces. Beuen alcohol barat i sobreviuen delinquint, com Bonnie Parker, com Thelma i Louise. Elles, però, són molt més joves. I la pel·li es diu 'Foxfire'.Com vas arribar al llibre de Joyce Carol Oates?Em va caure a les mans pel meu aniversari, tot molt casual. Va ser una d'aquelles lectures que no t'esperes. I em va enganxar des de la primera pàgina.Si no m'equivoco el vas llegir just en l'època en què acabaves el muntatge de 'La classe'.De fet hi vaig identificar molts dels comportaments que havia descobert quan treballava amb els nanos del François Dolto. Amb ells em vaig adonar de fins a quin punt l'adolescència és una etapa tràgica, egoista, dèspota, plena de contradiccions. Quan som adolescents tots tenim uns ideals que semblen sòlids com el ciment, però a l'hora de la veritat els interessos propis sempre passen per davant.'Foxfire' passa a l'Amèrica dels anys 50, la de James Dean amb la caçadora vermella.És curiós perquè el Rebel sense causa de Nicholas Ray és una raresa dels temps. La decisió de mantenir el lloc i l'època de la novel·la va ser molt meditada. De fet en algun moment vaig pensar a portar-la a França, però tenia moltes ganes de carregar-me la mitologia american

Advertising