Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Michael Fassbender

Entrevista a Michael Fassbender

'Frank' es pot veure a la plataforma CINEONLINE

Michael Fassbender
Per Cath Clarke |
Advertising

És un dels actors més cotitzats de Hollywood. Guapo, ben plantat i amb uns ulls blaus de caure de cul. En la seva última pel·lícula, 'Frank', interpreta un músic que porta una màscara rodona de paper maixé. No se la treu ni per dutxar-se. Atenció: només es pot veure a través de la plataforma CINEONLINE.

Què coi et va portar a acceptar un paper així?

Simplement vaig pensar que seria divertit de fer. Vaig llegir el guió i vaig riure molt. Em va encantar. És una bogeria.

¿No va ser un: "Oh, pobre de mi, la fama em supera, en vull fugir costi el que costi"?
¿Vols dir si vaig amagar-me rere una màscara rotllo "no sóc famós!"? No. Vaig pensar que m'ho passaria bé, això és tot. ¿No has anat mai a una festa de disfresses amb un antifaç? És alliberador. Tots portem moltes màscares a la vida. Però en Frank ho fa de la manera més honesta possible.

'Frank' és una pel·lícula esbojarrada. ¿No et feia por que ho fos massa?
No. T'has d'arriscar una mica. No és que vulgui fracassar. De fet, fracassar m'espanta. Però tampoc no em vull deixar impressionar pels grans reptes.

Què feia la gent quan et veia pel carrer dins de l'escafandre?
No en tinc ni idea. No els podia veure. Els ulls del capgròs estan coberts amb una malla, així que la visió és molt escassa, sobretot pels costats. No podia percebre gaire cosa, a banda del que tenia just davant.

¿No era claustrofòbic?
Al principi era una mica estrany, sí. Però després vaig començar a gaudir-ho. M'agradava que la gent es preocupés per si estava a punt de fotre-me-la contra alguna cosa. Em sentia trapella.

Tens reputació de ser l'home més salvatge de Hollywood. Com la vas adquirir?
No ho sé. Suposo que ven més dir això que: "Fassbender, un paio normal".

La crítica

Frank

És com si hi hagués un elefant rosa al mig de l’habitació i ningú no ho hagués notat. D’acord, m’explicaré. Fa tres anys, Jodie Foster va dirigir un film en què Mel Gibson anava pel món amb la mà dins d’una manyopla amb forma de castor, estil Doña Rogelia, fins que se l’amputava amb una serra elèctrica. Una idea boja, oi? Doncs la Jodie no se’n va adonar, i en va fer una pel·lícula eixuta, mediocre, sense fantasia. El mateix passa amb 'Frank', que va d’un home que es fot dins l’escafandre d’un capgròs i es nega a sortir-ne. No s’afaita, no es renta les dents, i s’alimenta a base de farinetes, amb una palleta. Rar de collons, amb perdó. Brillant com a concepte. Per desgràcia ningú no li va trobar el potencial a temps. Hauria pogut convertir-se en un xou molt sonat, però l’elefant és al mig de l’habitació i ningú no en diu res. –Josep Lambies

Time Out diu

També t'agradarà

Cine

9 pel·lis per a la 'rentrée'

Aquí teniu un tast de l'oferta de la cartellera de la tardor Per què fer-nos els estoics? Diguem-ho clar: a cap de nosaltres li fa mitja gràcia tornar a treballar després de les vacances. Si no fos perquè amb el retorn a l'escola la cartellera es comença a animar, això seria un suplici. Per sort, els cines estan a punt de bullir amb unes quantes delícies que faran que els primers aires de tardor semblin més suportables. Us en destaquem nou, amb una mica de teca per a tots els paladars. 'El congreso', d'Ari Folman Ari Folman ens introdueix en una mena d'infern fet d'animació, on hi ha peixos amb forma fàl·lica, Michael Jackson està servint llagostes tallades a rodanxes i tot té l'aspecte de les fantasies de la factoria Max Fleischer. El director de 'Vals amb Bashir' torna a l'estètica del malson rotoscòpic, aquest cop per explicar-nos una història futurista basada en una novel·la de Stanislaw Lem. La protagonista és Robin Wright, la lady Macbeth de 'House of cards'. Sens dubte, una de les estrenes de la nova temporada.S'estrena el 29 d'agost 'El Niño', de Daniel Monzón És la nova de Daniel Monzón, una història trepidant sobre policies i narcotraficants a l'estret de Gibraltar, amb llanxes motores carregades de costo de les plantacions de Ketama, helicòpters de la Policia Nacional i unes curses que són pura adrenalina. Amb 'Celda 211', Monzón va demostrar que, en contra del que molts creien, pot existir un bon cine comercial espanyol. I aquí la cosa es confirma. Amb Luis Tosar,

Cine

Cagarros de cine!

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques Joe David Gordon Green ha esdevingut un cineasta imprevisible. Les seves primeres pel·lícules (de 'George Washington', 2000, a 'Snow angels', 2007) es gronxaven entre Terrence Malick i Gus van Sant. I les següents (de 'Superfumats', 2008, a 'El canguro', 2011) pertanyien a una èpica negra i sarcàstica que s’amansava a 'Prince Avalanche' (2013). Joe, el seu darrer treball, sembla endinsar-lo en la indústria més tradicional de la mà de Nicolas Cage. Però creure-s’ho seria un error, atès que es tracta d’un retorn en tota regla, corregit i augmentat, als seus territoris més coneguts.'Joe' comença amb el vell segell Green per descriure la quotidianitat d’un nen i un home. Un nen que vol créixer i un home que ja no vol fer res. Les escenes són llargues, els personatges parlen i riuen, no hi passa gran cosa. Però hi ha gent que embolicarà la troca: un pare borratxo, un jove massa ner

Advertising
Cine

De persona a dibuix animat

Com bé sabeu, companys, Ari Folman ha transformat Robin Wright, la Lady Macbeth de 'House of cards', en un dibuix animat. El director de 'Vals amb Bashir', aquell malson vectorial sobre el record ofegat de les víctimes de Sabra i Xatila, torna al redol amb 'El congreso', una pel·lícula que combina acció real i animació. Això ens ha donat la idea de fer una repassada d'alguns dels grans actors que han tingut el privilegi de convertir-se en 'cartoons'. N'hi van 10! Aquí van 10 actors mítics que han tingut l'exclusiu privilegi de convertir-se en 'cartoons' Lauren Bacall L'any 46, les Merry Melodies van fer una paròdia de 'Tener y no tener', on l'indolent Humphrey Bogart s'encenia els cigarrets amb un bufador gros com una bombona de butà i Lauren Bacall treia foc pels talons afilats. Encara ploro la mort de la Bacall. Era l'última estrella del Hollywood clàssic que seguia viva. Així que aprofito aquestes línies per fer-li un minúscul homenatge. Macaulay Culkin Quasi havia oblidat aquest 'hype' de la meva infància, 'El guardián de las palabras', una pel·lícula del 1994 protagonitzada per Macaulay Culkin, el Kevin McCallister de 'Sol a casa', molt abans de convertir-se en el líder d'aquesta banda infecta que es diu 'Pizza Underground'. Tractava d'un xaval que es fotia un nyanyo al cap i entrava en un món de fantasia, on hi havia els grans personatges de la literatura universal. Delirant. Morten Harket Aquest no és actor, sinó cantant. I a sobre norueg. Morten Harket, el vocalista d

Cine

Pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Joe David Gordon Green ha esdevingut un cineasta imprevisible. Les seves primeres pel·lícules (de 'George Washington', 2000, a 'Snow angels', 2007) es gronxaven entre Terrence Malick i Gus van Sant. I les següents (de 'Superfumats', 2008, a 'El canguro', 2011) pertanyien a una èpica negra i sarcàstica que s’amansava a 'Prince Avalanche' (2013). Joe, el seu darrer treball, sembla endinsar-lo en la indústria més tradicional de la mà de Nicolas Cage. Però creure-s’ho seria un error, atès que es tracta d’un retorn en tota regla, corregit i augmentat, als seus territoris més coneguts.'Joe' comença amb el vell segell Green per descriure la quotidianitat d’un nen i un home. Un nen que vol créixer i un home que ja no vol fer res. Les escenes són llargues, els personatges parlen i riuen, no hi passa gran cosa. Però hi ha gent que embolicarà la troca: un pare borratxo, un jove massa nerviós…  En el fons, no pretén anar seguint cap tipus d’argument. A poc a poc va entrecreuant l’existència d’aquesta gent fins que hi passa alguna cosa. És una pel·lícula respectuosa amb els seus personatges, amb els paisatges que filma, amb l’Amèrica que retrata sense pietat i alhora mitifica. També és cruel i emocionant. Molts diran que és més un film al servei de Nicolas Cage que una altra cosa. Però jo no ho penso. De fet, Cage interpreta aquí el paper d’una d

Advertising