Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Sergio Caballero
© Cris Izquierdo

Sergio Caballero: "El públic és intel·ligent, però el tractem de burro"

Codirector del Sónar i responsable de la imatge del Festival de Música Avançada, ens parla de 'La distancia', el seu segon llargmetratge

Publicitat

'La distancia', el segon llarg de Sergio Caballero després del premiat 'Finisterrae' (2011), està rodat en una central tèrmica abandonada a Terol. El responsable de la imatge del Sónar, captivat per la seva bellesa decadent, volia passar-hi la Setmana Santa, però la seva dona li va dir que ni parlar-ne.

Ambientada a Sibèria, els diàlegs són en rus, però els personatges –entre ells tres nans– es comuniquen per telepatia. I tenen altres poders sobrenaturals que s'activen fregant zones erògenes: entre d'altres, això els permet comunicar-se amb una crupier encarnada per Sophie Evans, una actriu porno de qui el director sempre he estat "molt fan del seu treball". Caballero, Sergio o Sergi –"com vulguis, tant me fot"– ens en parla.

L'univers de 'La distancia' va ser la imatge del Sónar 2012.

Jo m'encarrego de la imatge del festival, i al principi treballava amb fotografies, amb la imatge 2D. Però ara, amb internet i les xarxes socials, cada vegada més treballes amb el vídeo i la imatge en moviment. D'aquí que vaig decidir que 'Finisterrae' fos una pel·lícula, que servís per a la imatge del festival però que tingués el seu circuït en festivals. Amb 'La distancia', quan vam rodar el 2012 per a la imatge del Sónar, vam rodar material per fer un teaser i buscar finançament per a la pel·lícula. Ho teníem molt clar.

Rets homenatge a l'acció de Joseph Beuys 'I like America and america likes me'.

Tenia unes idees per a la pel·lícula i estava buscant llocs abandonats per rodar-la, i quan vaig visitar la central tèrmica em vaig passar quatre hores donant-hi voltes, i totes les peces del trencaclosques van començar a encaixar. Vaig entrar en una sala en què em va venir al cap la imatge del Beuys fent aquella 'performance' i vaig incorporar-lo a la peça. El guió el vaig concebir a mida que vaig anar treballant amb els actors i amb l'espai, perquè la central tèrmica és la protagonista de la pel·lícula.

¿Els teus referents com a cineasta són més del món de l'art que del cinema? Hi ha una mortadel·la Yoko Ono i una màquina que sembla un ready-made.

Xuclo de tot el que tinc, de l'inconscient, i intento no seguir cap tendència, a fer el que em ve de gust. Últimament no he vist res que m'hagi interessat al cinema, però sí que hi ha artistes que m'agraden o que em cauen malament, com la Yoko Ono. La màquina pot ser un ready-made, pot evocar Fischli/Weiss però també els invents del del TBO del Franz de Copenhague. La distancia té diferents capes: aquesta, la del so, la de l'humor, fins i tot la de la religió...  

És narrativa, però no massa.

A 'La distancia' hi ha una història, però si li traguéssim els subtítols encara seria millor, perquè el que a mi el que m'interessa és crear una atmosfera, un lloc, i si no hi entres, doncs te'n vas, cap problema.  'La distancia' és com un borgonya: té un llarg final de boca, se't fica a dintre, i per a mi això és molt important. Estem en una dictadura de la narrativa, i jo faig una proposta que és una altra història. No cal explicar-ho tot a l'espectador. Estic una mica fart que ara totes les pel·lícules hagin d'anar d'alguna cosa i que els directors s'hagin de posicionar sobre una cosa, com si fossin profetes. Això està bé, però es poden fer altre coses.

De qui és culpa que costi veure aquest tipus de cinema?

El públic és intel·ligent, però els tractem de burros, moltes vegades. I és una pena que la indústria vagi abaixant cada cop més el llistó. Cada cop la gent està més cohibida, no es deixa anar. Ens han acostumat a que ens diguin què hem de pensar, en comptes de despertar la intuïció. És poc interessant. Als anys 80 la gent estava més oberta a veure pel·lícules d'aquest tipus. No crec que sigui un problema del públic sinó de l'accés que tenen a aquest tipus de pel·lícules. Abans hi havia els cinemes d'art i assaig que estaven oberts a pel·lícules diferents, i ara en tenim pocs. Ara els creadors s'autocensuren perquè tenen por que els espectadors es perdin. Hi ha gent que fa propostes interessants, aquí i a fora, però costa molt veure-les.

Els personatges es comuniquen –telepàticament– en rus. Per què aquest idioma?

És a la taula d'edició que poso els diàlegs. Els actors no els saben, i com que treballo amb actors que no són autors, sempre ho fan súper bé, perquè no han d'actuar, han de fer d'ells mateixos i aquí no fallen, jo vaig buscant el personatge a partir d'ells. Si els hagués fet parlar en català, castellà o anglès, són idiomes molt propers, i el rus té un so com de conte, és més fabulós.

També hi ha un cubell que parla en japonès: expressa en seu amor vers una xemeneia en haikús.

Em faltava una història d'amor, a la pel·lícula, i se'm va ocórrer posar-li aquesta gota d'humor. Quan pensava en el cubell estava dinant al Koy Shunka i li vaig dir al Hideki (Matsuhisa) que és el xef, que tenia un paper per ell.

No és l'únic japonisme de la pel·lícula. La distancia és el pas de vianants de Shibuya.

Té alguna cosa dels miralls de l'Anish Kapoor, un mirall que pots travessar per anar a un altre espai. Sóc molt fan de Tòquio, hi he estat molts cops amb el Sónar des de fa molts anys i fins i tot hi he viscut mesos amb la família i tot. Volia passar del món oníric de la pel·lícula a una realitat, i no hi ha realitat més 'heavy' que allà, amb una concentració de gent per metre quadrat increïble i molta informació. Les veus que se senten de fons és l'aeroport de Narita de Tòquio.

La distancia
  • 4 de 5 estrelles
  • Cine

Fa uns anys, alguns vam quedar fascinats amb 'Finisterrae', un film que posava el fantàstic i l’estètica radical a les ordres d’una comicitat absurda. El seu director signa ara 'La distancia', un film que aprofundeix de nou en les possibilitats del paisatge, de terra ennegrida i cases abandonades. Aquí trobem tres nans que busquen robar una cosa anomenada ‘la distància’. L’objecte, però, importa poc. El més rellevant és la brillant construcció d’una atmosfera tan marciana com suggerent, i la voluntat de jugar amb el llenguatge de la tradició. Sergio Caballero no necessita grans efectes especials per crear aquest univers. En té prou amb l’absència de diàlegs i amb una mirada personal i profundament artística.

També t'agradarà

El TOP 5 de la cartellera
  • Cine

Aquestes són les pel·lícules que no us podeu perdre Estrenes de la setmana Perdida Per què, en el cinema de David Fincher, la figura del creador està associada amb l’exercici del mal? I per què el mal és, segons ell, sinònim d’inteŀligència suprema? El director d’'El club de la lucha' nega les seves constants d’autor, com si volgués reivindicar la seva condició d’artesà filigraner al servei de Hollywood, però és evident que hi ha molt més darrere del seu perfeccionisme tècnic. 'Perdida', com 'Seven', 'The game', 'Zodiac' o 'La xarxa social', explica la història d’una obsessió per controlar el món, per reescriure’l amb caŀligrafia perversa i tinta sanguinolenta, per construir-lo peça a peça, com un edifici d’escuradents que punxa, que és tan bell com perillós.'Perdida' és 'La guerra dels Rose' en clau cerebral. No és tant una pel·lícula sobre les presons del matrimoni i l’escrutini mediàtic de la intimitat en la societat de la informació, com sobre les relacions de poder que s’estableixen de forma natural entre homes i dones i, per extensió, entre el cineasta i l’espectador. És impossible fer-ne una sinopsi sense revelar spoilers, i val la pena, almenys per qui no hagi llegit el 'best-seller' de Gillian Flynn, entrar verge en aquesta història que combina, amb nervi i talent, punts de vista, temps verbals, falses veritats i mentides meteòriques, i que es trenca en dos dels girs narratius més improbables i sorprenents del cinema contemporani. Potser la resolució no està a l’altu

El millor de l'altre cinema
  • Cine
  • Drama

Cada setmana, a Barcelona trobem una extensa oferta de pel·lícules més enllà de les principals sales de cinema. Mitjançant festivals, sessions especials, cinemes que aposten pels clàssics o produccions menys majoritàries i la Filmoteca de Catalunya, la ciutat compta amb propostes cinèfiles molt interessants per descobrir films, directors i visions diferents del món i de l'art. Aquí teniu una selecció del millor cinema alternatiu de la cartellera! Lola Jacques Demy. França, 1961. VOSC. 90'.   Demy va rodar el seu primer llargmetratge en plena eclosió de la Nouvelle Vague. El film, realitzat amb gran inventiva a la ciutat marítima de Nantes, creua els itineraris de diversos personatges per recompondre la vida d’una dona l’existència de la qual es resumeix en la fidelitat a un amor d’infància. Choreoscope 2014: Projecció de cutmetratges Segona edició d'aquesta Mostra Internacional de Cinema de Dansa de Barcelona, un esdeveniment gratuït dirigit no només als amants de la dansa sinó també als del setè art i que inclou diferents activitats com aquesta projecció de curtmetratges de dansa de producció nacional i internacional. La burla del diablo John Huston. EUA-Gran Bretanya-Itàlia, 1953. VOSE. 89'.   Quan Huston i el seu guionista, Truman Capote, van treballar en el guió d’aquest film, ja tenien molt clar que el resultat seria una broma fílmica. És una pel·lícula que barreja el cinema d’aventures i la sèrie negra, ambdós gèneres estimats per Huston, però acostant-los a la paròdia.

Publicitat
Les 50 millors pel·lis catalanes
  • Cine

El top 10 del cinema català Últimes crítiques de cine Perdida Per què, en el cinema de David Fincher, la figura del creador està associada amb l’exercici del mal? I per què el mal és, segons ell, sinònim d’inteŀligència suprema? El director d’'El club de la lucha' nega les seves constants d’autor, com si volgués reivindicar la seva condició d’artesà filigraner al servei de Hollywood, però és evident que hi ha molt més darrere del seu perfeccionisme tècnic. 'Perdida', com 'Seven', 'The game', 'Zodiac' o 'La xarxa social', explica la història d’una obsessió per controlar el món, per reescriure’l amb caŀligrafia perversa i tinta sanguinolenta, per construir-lo peça a peça, com un edifici d’escuradents que punxa, que és tan bell com perillós.'Perdida' és 'La guerra dels Rose' en clau cerebral. No és tant una pel·lícula sobre les presons del matrimoni i l’escrutini mediàtic de la intimitat en la societat de la informació, com sobre les relacions de poder que s’estableixen de forma natural entre homes i dones i, per extensió, entre el cineasta i l’espectador. És impossible fer-ne una sinopsi sense revelar spoilers, i val la pena, almenys per qui no hagi llegit el 'best-seller' de Gillian Flynn, entrar verge en aquesta història que combina, amb nervi i talent, punts de vista, temps verbals, falses veritats i mentides meteòriques, i que es trenca en dos dels girs narratius més improbables i sorprenents del cinema contemporani. Potser la resolució no està a l’altura del sofisticat 'to

Tots els cines de Barcelona
  • Cine

A Alexandra 5 salas Arenas de Barcelona Multicines Aribau Club Aribau Multicines Atrium ACEC 3D Centro de Ocio Atrium. B Boliche Bosque Multicines Multicines Balmes C Can Castellet Cine Capri CineBaix Cinemacity Santa Coloma Cinemes Texas Cinesa Barnasud 3D Cinesa Diagonal 3D Cinesa Diagonal Mar 3D Cinesa Heron City 3D Cinesa La Farga 3D Cinesa La Maquinista 3D Cinesa Maremàgnum 3D Cinesa Sant Cugat 3D Comèdia F Filmax Castelldefels Acec 3D Centre comercial Ànec Blau. Filmax Gran Via Acec 3D Centre Comercial Gran Via 2. Filmoteca de Catalunya Cinemes Full HD G Cinemes Girona Glòries Multicines Gran Sarrià Multicines I Imax Port Vell Defrauda una mica per la seva programació massa previsible (taurons, dinosaures, esports d'aventures i Egipte). A més, no totes les pel·lícules són en 3D. L Lauren Universitat Lauren Viladecans M Cinemes Maldà Megacine Acec 3D Cinemes Méliès Cinemes Metropol Cines Montcada Multicinemes La Vailet Multicines Llobregat Acec 3D N Nàpols P Palau Balaña Multicines Pisa ACEC El Punt Acec 3D R Renoir Floridablanca T Teatre de la Bona Sort U Urgel V Verdi HD Programa cinema de qualitat en versió original, se la juga cada setmana amb la seva programació i és l’única sala que projecta curtmetratges diàriament. Aquesta és l’aposta de l’Enrique Pérez, que va obrir les primeres sales l’octubre de 1987 i va rebre més d’una crítica per part dels més escèptics. Als qui no veien clar això de les pel·lícules subtitulades, però, els ha

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat