Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista amb Arnaud Desplechin

Entrevista amb Arnaud Desplechin

L'autor de 'Jimmy P.' és el Puck del cine francès

Arnaud Desplechin
Per Josep Lambies |
Advertising

Des que el 1991 va estrenar 'La vie des morts', Desplechin ha mostrat un interès creixent per les històries de famílies, com més disfuncionals millor. Fins ara totes eren franceses. Amb 'Jimmy P.' ha abandonat Europa i se n'ha anat a buscar sort entre els indis americans.

Ben mirat, tampoc no és tan diferent de 'Conte de Nadal', ¿oi?

En certa manera em sento com si hagués portat la família de Catherine Deneuve, típica classe mitjana de Roubaix, al desempar del paisatge d'un 'western'. El protagonista és un indi catòlic, de l'estirp dels Crazy Dogs, i encara així m'hi sento identificat.

¿Identificat? ¿En quin sentit?
La relació que té amb les dones em recorda a mi. Ell és tímid, púdic en extrems. Com jo.

El problema de 'Jimmy P.' és que el ronda l'esperit d'una morta.

¿Saps? Hi ha una escena que em sembla deliciosa, i que tenia moltes ganes de rodar, en què en Jimmy està veient 'El jove Lincoln', de John Ford, just en el moment en què porta flors a la tomba d'Ann Rutledge, i s'emociona. És un indi que sent empatia cap a un president dels EUA, perquè ell també ha deixat morir la dona que estimava.

Parles sovint de fantasmes.

Són el gran motor del cine. Vaig rodar 'Reis i reina' perquè tenia una obsessió fantasmagòrica que no em deixava dormir.

A què et refereixes?

Ostres, ara diré una cosa molt francesa i després me'n penediré. En aquella època pensava que no hi ha dona en el món que no tingui sobre la consciència la mort d'un home. Com la Bergman a Encadenats.

A 'Jimmy P.' hi ha una referència a 'Somni d'una nit d'estiu'.

Que bé que ho hagis notat! És molt petita, però n'estic molt orgullós. El llibre de George Devereux que m'ha servit d'inspiració deia que l'autèntic Jimmy havia vist un espectacle de titelles on hi havia un home que es transformava en ase.

Ho dic perquè 'Conte de Nadal' acabava amb un tros del 'Somni'.
Per això, m'ho vaig prendre com un senyal: havia de fer la pel·li!

Parla'm del 'tête à tête' Benicio del Toro-Mathieu Amalric.
Aquesta era una de les gràcies: enfrontar un fill del mètode, deixeble de Stella Adler, que dóna voltes i voltes al gest més mínim, i un gran actor francès que té per costum anar fent, improvisar. És un 'vis-à-vis' entre dues escoles d'interpretació.

Potser per això és un film més sobri que els altres, ¿no creus?
T. S. Eliot deia: "Fer-ho simple és més difícil que res". Per un cop, vaig pensar a creure'l. I té raó.

També t'agradarà

Cine

El TOP 5 de la cartellera

Aquestes són les pel·lícules que no us podeu perdre Estrenes de la setmana El gran hotel Budapest Circulava fa poc per la xarxa una ferotge, immensa peça del 'Saturday Night Live' sobre una hipotètica pel·lícula de terror de Wes Anderson. El tràiler demostrava que difícilment hi ha un cineasta contemporani més parodiable, i a la vegada més singular, en la seva visió del món, encapsulada en una descomunal casa de nines que funciona com a escenari, naïf i sofisticat, del gran teatre de la vida. Si en els seus inicis, el cinema d’Anderson semblava atrapat en una hermètica bombolla, 'El Gran Hotel Budapest' ratifica, després de la deliciosa 'Moonrise Kingdom', que ha trobat un estimulant punt de fuga en la memòria històrica. La 'mise en abyme' posa en perspectiva, a ritme de còmic de Tintín, l’inici del declivi de la vella Europa, convidant a la festa, entre d’altres, Stefan Zweig, Max Ophüls, Ernst Lubitsch i Luchino Visconti.Que no ens espanti el ball de celebritats: darrere aquests models hi ha un relat d’iniciació que es torna la crònica d’una amistat que es torna la fotografia, sumptuosa en els detalls, d’un nazisme que mai no s’anomena pel seu nom. Narrat en tres períodes històrics als quals corresponen tres ràtios d’imatge, el film flueix sense fer escarafalls de les persecucions en miniatura, els vampirs de butxaca, els funiculars de joguina i les interpretacions afectades (Ralph Fiennes afina d’allò més bé els protocols verbals d’un conserge play

Cine

Entrevistem Claire Denis

La directora de 'Los canallas' és una Lady Macbeth rockera Claie Denis es reconeix hereva d'aquell Shakespeare tenebrós que una vegada va escriure: "La vida és un relat explicat per un idiota ple de soroll i de fúria". Ella hi ha arribat a través de Faulkner i el seu arsenal de noveŀles.A 'Los canallas' fas un poderós homenatge a Santuari.Va ser més casual del que sembla. Havia d'acabar amb una escena sexual grotesca. En el guió vaig escriure que la noia era penetrada per un objecte de fusta, rodó. El peu d'un llit m'hauria servit.¿Quan es va convertir en una panotxa de blat de moro?Vam rodar en una casa al mig del camp, desolada, tètrica, apartada de tot. Quan vam obrir el garatge vam trobar un bon carregament de blat de moro i vaig recordar la violació de 'Santuari' i em vaig dir: "Casun la puta, és el destí!".Veient 'Los canallas' he tornat a sentir l'angoixa del teu film anterior, 'White material'.Aquella era una pel·lícula molt faulkneriana, perquè explicava la història d'uns personatges condemnats a viure en un territori on els individus es relacionaven per vincles d'esclau-senyor. A 'White material', Isabelle Huppert es creia la reina d'un imperi, i era incapaç de mirar al seu voltant.¿La idea era traslladar l'aire malèfic i opressiu de 'White material' a París?Volia mantenir aquella tensió, però en el marc d'una mena de polar, d'una trama negra. La música electrònica de Stuart Staples (Tindersticks) ha fet una molt bona feina.El títol és un homenatge a 'Los canallas d

Advertising
Cine

Entrevista amb François Ozon

El director d''En la casa' ens ho explica tot de la seva nova pel·lícula, l'enigmàtica 'Joven y bonita' Marine Vacth té dos pòmuls com dues barres de ferro escairades igual que els extrems d'un manillar de bicicleta, tan ben marcats sota la pell que sembla que els puguis agafar i anar-te'n de passeig. François Ozon la va descobrir, com tothom, l'any 2011, quan va desbancar Kate Moss en els anuncis de la línia cosmètica d'Yves Saint-Laurent i se la podia veure sobre les rajoles blanques de tots els passadissos del metro de París. "Em va deixar fascinat des del primer instant -diu Ozon-. Tenia una bellesa única, era educada i sabia comportar-se. Però sobretot em va agradar perquè els seus ulls amagaven un misteri que costés el que costés havia de descobrir". Va moure fils per demanar-li audiència.Rituals de pasPot ser que pels subsòls de París encara quedi algun cartell esventrat dels anys en què Vacth feia de model amb les galtes empastifades de coloret, mera relíquia testimonial sense més funció que la de complaure el morbo de la mitomania, i potser recordar-nos on va començar tot. Però François Ozon s'ha encarregat de donar-li una altra vida: la d'una adolescent amb texans de baixa cintura i jerseis de llana tosca, lectora de Rimbaud, rebotada contra el món. "Per descobrir els enigmes d'una actriu, no hi ha res com fer-li viure una experiència abismal", rebla Ozon, extrem. Dit i fet. Així va néixer 'Joven y bonita'.Ernst Umhauer ja li havia ensenyat que els joves diabòlics d

Cine

Entrevista a Matthew McConaughey

Digues-li segon acte. Digues-li la 'McConeixença'. O McConaughey 2.0. Sigui el que sigui, tenim un actor en ratxa. Durant molt de temps tots pensàvem el mateix de Matthew McConaughey: era aquell paio que malbaratava el seu talent prestant-se a sortir a càmera sense samarreta i fer-li ullets a Kate Hudson a la romcom de torn. Però es va prendre dos anys de descans i va tornar renovat, amb 'Killer Joe' (2011), 'Magic Mike' i 'Mud' (les dues del 2012). Ara, McConaughey torna a ser l'actor favorit de tothom. I com que la història del fill pròdig que torna a la llar sempre ha tingut bona acollida a Hollywood, aquest bon home s'acaba d'emportar un Òscar. No era per menys. Tothom qui ha vist 'Dallas Buyers Club' sap que s'hi ha entregat en cos i ànima. La teva carrera ha fet una volta de 180 graus. ¿Ha estat una decisió conscient? ¿Vas decidir no fer més 'Planes de boda'? ¿Has esborrat el número de Kate Hudson?Bé, certament vaig prendre una decisió: no podia continuar fent la mateixa cosa una vegada i una altra i una altra. Només m'arribaven guions de comèdies romàntiques i de films d'aventures. I m'agradaven, però volia un repte, alguna cosa que m'espantés, que fes trontollar el meu món una mica. Quin va ser el primer moviment?Començar a dir que no a alguns dels guions que m'arribaven. Vaig estar sis mesos dient que no, i després un any sense rebre res. I durant aquest temps seguia sense saber què volia fer. Però vaig recuperar l'anonimat i de sobte a William

Advertising