Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista amb David Verdaguer

Entrevista amb David Verdaguer

El protagonista de '10.000 km' se'ns posa tendre

David Verdaguer
Per Josep Lambies |
Advertising

El quadre és com de sitcom dels 90, com 'Seinfeld' o un equivalent. El Bar del Pla és a la planta baixa, i hi serveixen unes mescles de sardines adobades i mango laminat orgàsmiques, per fondre't al tamboret. En David Verdaguer s'acaba d'instaŀlar al tercer pis. El primer és d'en Roger Coma, que més que un veí ja és com família, company de fatigues, més encara des que van gravar plegats la primera temporada de 'Les coses grans'. L'un sobre l'altre. Així rutlla el món.

És com quan se'n va anar a Londres a visitar la Natalia Tena, que viu en un vaixell, llarg com una canoa, amarrat en un dels afluents del Tàmesi. "Recordo que hi tenia molts gats -diu-. Com a mínim quatre, i una estava a punt de parir". No els havien presentat abans, però en David era seguidor incondicional de 'Joc de trons', i l'havia vist fent d'Osha, amb la cara com si acabés de sortir d'una carbonera i un manyoc de cabells que semblaven desconèixer els efectes del xampú. "Vam sopar al ras -explica-. Vam beure vi, vam menjar espàrrecs i manxego, i vam riure molt". Només van ser set hores. Ell havia de tornar-se'n a Barcelona, perquè tenia un assaig al Lliure.

Quan va començar el rodatge de '10.000 km', ja eren bons amics. A les nits quedaven per beure gintònics i fer una partida de cartes. "Tenim un joc preferit, el cap de merda -refila en David, encenent-se una cigarreta-. Hi jugàvem tot el dia, a totes hores". I menjaven espàrrecs, com van fer aquella primera nit a coberta. "La Natalia no s'alimenta d'altra cosa", se'n fot. Sort que es van fer íntims abans d'aixecar veles. Perquè durant el rodatge ho tenien difícil: '10.000 km' tracta d'una parella que manté una relació a distància, per vídeo-conferència. Ell a Barcelona. Ella a Los Angeles.

Havien estat veïns abans, amb en Roger Coma, en una escala del Born. "Deu pensar que l'empaito", endinya, amb el filtre encara encès penjant-li del llavi. Ja ningú sap fumar tan bé. Les ulleres li pesen sobre les galtes, té els ulls emboirats i un floc de cabells indomable que li trepitja el front. Fa cara de ser una d'aquelles persones que estimen, en termes generals, sense complicacions ni segones. Que, simplement, no poden viure sense estimar.

En Carlos Marques-Marcet se'n va adonar de seguida. I això que fins fa poc ni tan sols havia sentit el nom de David Verdaguer, perquè en Carlos viu a la Costa Oest, i allà les insolències del reporter del bigoti de l''APM?' no li diuen res a ningú. No sabia que era un dels actors còmics catalans per excel·lència, ni que amb prou feines tenia experiència en el món del cinema. Va ser veure'l i decidir que el volia com a protagonista de la pel·lícula, sense demanar referències.

El rodatge va durar 20 dies. Les dues setmanes prèvies van ser d'assaig amb la Natalia. "De ballar, de tocar-nos, i fer-nos stripteases privats", confessa en David. Si no es grapejaven una mica abans de començar ja no hi hauria ocasió. Després els van tenir separats, l'un en un pis del Born, l'altra en uns apartaments de Joanic que a la ficció passen per arquitectura californiana. "Va ser dur -diu-. Em sentia tan sol, en aquella casa, davant de la pantalla de l'ordinador...". Per a un home expansiu, com ell, no hi ha res pitjor que la reclusió.

També t'agradarà

Cine

Albert Serra, el geni català

El director toca el cim amb 'Història de la meva mort', una pel·lícula sobre "la bellesa de la injustícia" “Només permetria que un nen aparegués en una pel·lícula meva si me’l deixessin matar i rostir en una paella” Algun dia algú li traurà la màscara de soca-rel i descobrirà què hi ha a sota del personatge. Pobre de mi, no seré jo, mitòman i calçasses, qui assumeixi tan ambiciós repte. Jo em quedo amb l’Albert Serra agosarat, el que té un fons d’armari que sembla sortit d’una sastreria de Saville Row i el que apareix disfressat de xaman. Em quedo amb l’Albert Serra del rellotge d’or i les ulleres fosques, el que assegura que es compra la roba l’últim dia de rebaixes perquè és quan la massa acrítica ja s’ha emportat les coses lletges. O perquè vol fer veure que en realitat la roba li importa un rave. El que, viva encarnació del rei Herodes, em diu: “Només permetria que un nen aparegués en una pel·lícula meva si me’l deixessin matar i rostir en una paella”. Perquè aquest és l’Albert Serra que el 29 d’agost de fa dos anys era al Prat amb un bagul de 50 quilos ple de perruques, a punt d’embarcar en un vol cap a Romania. 'Història de la meva mort' es va rodar a Viscri, un poblet de la província de Brasov, amb oques, gallines i escassos indicis d’electricitat. Molt a prop hi havia les pastures on Stanley Kubrick havia planificat emplaçar les escenes de batalla d’aquell famós Napoleó que havia d’interpretar David Hemmings, el fotògraf de 'Blow-up', i que va quedar en paper mullat

Cine

L'estrena de 'Ciutat morta'

El documental sobre els fets del 4-F passarà en première al DocsBarcelona. Entrevistem un dels seus directors, en Xapo Ortega Patricia Heras és la peça més tràgica d'aquest trencaclosques. Poeta sinistra, amb el cabell estil Cyndi Lauper. Clienta habitual de La Bata de Boatiné, clàssic de la Barcelona 'queer', allà al carrer Robadors, en ple Raval. Es va suïcidar el 26 d'abril del 2011, sis mesos després que la tanquessin entre reixes, just quan començava un règim de tercer grau. És a dir, que durant el dia era lliure, però a la nit se n'havia de tornar a la presó.Faltaven menys de tres setmanes perquè els indignats ocupessin la plaça Catalunya. I aquí és on Xapo Ortega entra en joc. Ell, com Xavier Artigas, va participar en la formació de la Comissió Audiovisual del 15-M, encara en actiu. "D'aquí han sortit grans coses, com els vídeos d'Ester Quintana, que han estat un dels motors perquè a Catalunya es prohibissin les bales de goma a les manifestacions", diu en Xapo, mentre fem la sobretaula al Brusi, un bar del carrer Llibreteria amb l'índex de turistes desinflat. És en aquests ambients que neix 'Ciutat morta', la investigació d'un procés kafkià, tan barroc i embolicat que no donaríeu crèdit. "Els autèntics guionistes d'aquesta pel·lícula són Joan Clos i companyia -segueix en Xapo-, que amb les seves polítiques urbanes ens han donat una història digna de Hollywood". En Xapo em parla dels problemes que estan tenint perquè TV3 emeti aquest documental. M'explica que hi tenien

Advertising
Cine

Cagarros de cine!

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques Madre e hijo Alguna cosa es va torçar a l’antiga Romania quan Cristian Mungiu va estrenar 4 meses, 3 semanas y 2 días al Festival de Canes. Alguna cosa va passar davant les restes d’aquell embaràs avortat que s’estenien sobre les rajoles dels lavabos d’un hotel de congressistes. Tres anys després, el 2010, Radu Muntean estrenava Martes, después de Navidad, una renovació del melodrama que portava Bergman a les famílies de classe mitjana que s’havien creat durant la ressaca post Ceaușescu. Aquí és on hauríem de situar el Madre e hijo de C.P. Netzer. Mentrestant, als EUA, Kenneth Lonergan feia la seva revolució amb Margaret. Anna Paquin era una teen amb barret de cowboy que anava clavant bots pel carrer, ingènua ella, fins que el seu descontrol acabava provocant un accident de trànsit, amb atropellament i víctima mortal. També és aquí on se situa Madre e hijo. E

Cine

15 travestis mítics

Perruques, mitges, cotilles o pintes espanyoles: tot s'hi val! Els actors que han triomfat en faldilla Últimes estrenes Madre e hijo Alguna cosa es va torçar a l’antiga Romania quan Cristian Mungiu va estrenar 4 meses, 3 semanas y 2 días al Festival de Canes. Alguna cosa va passar davant les restes d’aquell embaràs avortat que s’estenien sobre les rajoles dels lavabos d’un hotel de congressistes. Tres anys després, el 2010, Radu Muntean estrenava Martes, después de Navidad, una renovació del melodrama que portava Bergman a les famílies de classe mitjana que s’havien creat durant la ressaca post Ceaușescu. Aquí és on hauríem de situar el Madre e hijo de C.P. Netzer. Mentrestant, als EUA, Kenneth Lonergan feia la seva revolució amb Margaret. Anna Paquin era una teen amb barret de cowboy que anava clavant bots pel carrer, ingènua ella, fins que el seu descontrol acabava provocant un accident de trànsit, amb atropellament i víctima mortal. També és aquí on se situa Madre e hijo. En la culpa del fill tarambana amb les mans tacades de sang. En la influència tirana d’una matriarca dèspota i gelosa, que mana amb mà de ferro i tants anells als dits que sembla que hi dugui un puny americà. L’una, versió esquerpa de la mare dimitida que va promoure Hollywood, de la Stanwyck a Stella Dallas, o de Juanita Moore a Imitació a la vida. L’altre, versió sense estètica ni Freud dels mascles cagadubtes de Hitchcock, d’aquell Claude Rains que no es feia edípic per volun

Advertising