Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista amb Laurent Cantet
Laurent Cantet

Entrevista amb Laurent Cantet

El director de 'La classe' ens en torna a explicar una d'adolescents rebels

Per Josep Lambies
Advertising

No fa pas tant que vam veure 'La classe.' ¿Sis anys, potser? Ara, Laurent Cantet ens en torna a explicar una d'adolescents. En aquest cas, són tot noies. Duen uniforme de quadres, mitjons alts i una pistola a la goma de les calces. Beuen alcohol barat i sobreviuen delinquint, com Bonnie Parker, com Thelma i Louise. Elles, però, són molt més joves. I la pel·li es diu 'Foxfire'.

Com vas arribar al llibre de Joyce Carol Oates?

Em va caure a les mans pel meu aniversari, tot molt casual. Va ser una d'aquelles lectures que no t'esperes. I em va enganxar des de la primera pàgina.

Si no m'equivoco el vas llegir just en l'època en què acabaves el muntatge de 'La classe'.

De fet hi vaig identificar molts dels comportaments que havia descobert quan treballava amb els nanos del François Dolto. Amb ells em vaig adonar de fins a quin punt l'adolescència és una etapa tràgica, egoista, dèspota, plena de contradiccions. Quan som adolescents tots tenim uns ideals que semblen sòlids com el ciment, però a l'hora de la veritat els interessos propis sempre passen per davant.

'Foxfire' passa a l'Amèrica dels anys 50, la de James Dean amb la caçadora vermella.

És curiós perquè el Rebel sense causa de Nicholas Ray és una raresa dels temps. La decisió de mantenir el lloc i l'època de la novel·la va ser molt meditada. De fet en algun moment vaig pensar a portar-la a França, però tenia moltes ganes de carregar-me la mitologia americana d'aquella dècada daurada, les imatges que Hollywood havia estat venent a Europa per fer enveja.

Es podria dir que és un film polític. Parla de la cara més salvatge del socialisme utòpic.

M'agraden les utopies, perquè són una mica estúpides. Els meus personatges sempre són uns somniadors eixelebrats i acaben tombats per la duresa d'aquest món. 'Foxfire' tracta d'unes noies que munten una mena de comuna estalinista, i acaben com els porcs d'Orwell.

Això que dius em fa pensar en 'Les sanguinaires'.
Sí, a mi també. Com a 'Foxfire', hi havia un grup d'amics que es retiraven de la societat, en aquest cas per instaŀlar-se en una illa. M'interessa posar els personatges els uns en relació amb els altres, i estudiar les dinàmiques de grup, el que va de líder i el que es deixa manar. Sóc una mica sociòleg. I això em convida a pensar sobre les fuites de la nostra democràcia.

La teva pròxima pel·lícula es diu 'Retour à Ithaque'. Un títol bastant utòpic, també.

I també hi haurà un grupet d'amics, però en aquest cas seran uns personatges madurs, amb moltes il·lusions perdudes.

Ambientada a Cuba. Que té alguna cosa a veure amb la teva participació en el film col·lectiu '7 días en la Habana'?

Sí. 'Retour à Ithaque' ve d'una idea que vaig tenir aleshores. Amb en Leonardo Padura, que era el supervisor del guió, vam arribar a escriure alguns diàlegs, però de seguida vam veure que allò no es podia gastar en un curtmetratge de quinze minuts. Així que vam decidir tirar per una altra banda. Jo em vaig guardar la idea en un calaix, fins ara.

També t'agradarà

Jim Jarmusch és un vampir

Cine

Entrevistem el director de 'Sólo los amantes sobreviven' Jim Jarmusch és un llop solitari amb pèl de guineu blanca, i du el rock a la sang. Ara estrena 'Sólo los amantes sobreviven', la seva pel·lícula de vampirs.Què et va fer pensar que Tilda Swinton seria un bon vampir?Els vampirs no són monstres lumpen sense consciència. Són sofisticats. La Tilda em sembla molt vampírica. És pàŀlida, ben feta, es mou amb gràcia. Quan la filmava caminant pels carrers de Tànger, m'adonava que porta a dins una mena de predador.Tom Hiddleston va substituir en Michael Fassbender. Per què?Al principi ho vaig sentir com un fracàs, perquè m'encanta en Michael. Ara crec que hi ha una bona raó perquè en Tom hagi acabat fent el paper. En Michael té una gran potència visceral, i en Tom hi aportava un toc més cerebral. El vaig veure al 'Midnight in Paris' de Woody Allen i vaig pensar: "No, aquest no és el meu noi". Però després el vaig conèixer a Nova York i em va semblar increïble. Era tan alt i encantador i tenia un físic tan elegant.Per què vas utilitzar música de la teva pròpia banda, Sqürl?Jo volia música, però el nostre pressupost era molt baix i nosaltres som una formació molt barata. I el nostre slow rock encaixava amb els personatges. És una pel·lícula sensual. ¿Et consideres un romàntic?No ho sé, però trobo romanticisme en paisatges desolats i postindustrials. Les ciutats a la pel·lícula són molt importants: Detroit i Tànger. Detroit és un poble fantasma. Tànger, un indret en runes, però ple

Entrevista amb David Verdaguer

Cine

El protagonista de '10.000 km' se'ns posa tendre El quadre és com de sitcom dels 90, com 'Seinfeld' o un equivalent. El Bar del Pla és a la planta baixa, i hi serveixen unes mescles de sardines adobades i mango laminat orgàsmiques, per fondre't al tamboret. En David Verdaguer s'acaba d'instaŀlar al tercer pis. El primer és d'en Roger Coma, que més que un veí ja és com família, company de fatigues, més encara des que van gravar plegats la primera temporada de 'Les coses grans'. L'un sobre l'altre. Així rutlla el món.És com quan se'n va anar a Londres a visitar la Natalia Tena, que viu en un vaixell, llarg com una canoa, amarrat en un dels afluents del Tàmesi. "Recordo que hi tenia molts gats -diu-. Com a mínim quatre, i una estava a punt de parir". No els havien presentat abans, però en David era seguidor incondicional de 'Joc de trons', i l'havia vist fent d'Osha, amb la cara com si acabés de sortir d'una carbonera i un manyoc de cabells que semblaven desconèixer els efectes del xampú. "Vam sopar al ras -explica-. Vam beure vi, vam menjar espàrrecs i manxego, i vam riure molt". Només van ser set hores. Ell havia de tornar-se'n a Barcelona, perquè tenia un assaig al Lliure.Quan va començar el rodatge de '10.000 km', ja eren bons amics. A les nits quedaven per beure gintònics i fer una partida de cartes. "Tenim un joc preferit, el cap de merda -refila en David, encenent-se una cigarreta-. Hi jugàvem tot el dia, a totes hores". I menjaven espàrrecs, com van fer aquella primera n

Advertising

Això no és pornografia

Cine

Set pel·lícules que demostren que Lars von Trier no és el primer a convertir el sexe explícit en cinema de culte L'estrena de 'Nymphomaniac Vol. 2' va revolucionar els cinemes. Al film hi ha molt de marro: 'bondage', sado, pederàstia i moltes parts impúdiques a la vista. Però, digueu-me, us sembla que això és pornografia? A nosaltres no. El que va fer Von Trier forma part d'una llarga tradició d'obres mestres que han fet tremolar el pols als més puritans. Aquí un breu repàs de 7 moments essencials d'aquest gènere de llarg recorregut que any rere any ha tret el pitjor dels més moralistes. Avís: aquest article conté culs. L'ou o la japonesa El clítoris gutural de Linda Lovelace no va ser l’únic miracle anatòmic de la dècada dels 70. Al Japó, Nagisa Oshima va filmar 'L’imperi dels sentits', una tragèdia sexual amb sado selvàtic on un senyor amb idees de bomber va introduir un ou de corral recent escaldat per un forat de la seva dona que no m’atreveixo a anomenar, davant de càmera. La pobra, en veure desaparèixer tan delicioses menges úter amunt, es va ajupir entre sanglots i, fent força, va expulsar l’ou, com una gallina ponedora. Sexe a Nova York Això no té res a veure amb Sarah Jessica Parker. Ella ni tan sols es treia els sostenidors quan feia l’amor. Parlo de Joe Dallessandro i la seva titola, tot un referent dels anys de la Factory des que Paul Morrissey li va dedicar no una pel·lícula, sinó una trilogia, on aquest pupil de membre pendolant era un xapero ionqui que feia can

Entrevista amb François Ozon

Cine

El director d''En la casa' ens ho explica tot de la seva nova pel·lícula, l'enigmàtica 'Joven y bonita' Marine Vacth té dos pòmuls com dues barres de ferro escairades igual que els extrems d'un manillar de bicicleta, tan ben marcats sota la pell que sembla que els puguis agafar i anar-te'n de passeig. François Ozon la va descobrir, com tothom, l'any 2011, quan va desbancar Kate Moss en els anuncis de la línia cosmètica d'Yves Saint-Laurent i se la podia veure sobre les rajoles blanques de tots els passadissos del metro de París. "Em va deixar fascinat des del primer instant -diu Ozon-. Tenia una bellesa única, era educada i sabia comportar-se. Però sobretot em va agradar perquè els seus ulls amagaven un misteri que costés el que costés havia de descobrir". Va moure fils per demanar-li audiència.Rituals de pasPot ser que pels subsòls de París encara quedi algun cartell esventrat dels anys en què Vacth feia de model amb les galtes empastifades de coloret, mera relíquia testimonial sense més funció que la de complaure el morbo de la mitomania, i potser recordar-nos on va començar tot. Però François Ozon s'ha encarregat de donar-li una altra vida: la d'una adolescent amb texans de baixa cintura i jerseis de llana tosca, lectora de Rimbaud, rebotada contra el món. "Per descobrir els enigmes d'una actriu, no hi ha res com fer-li viure una experiència abismal", rebla Ozon, extrem. Dit i fet. Així va néixer 'Joven y bonita'.Ernst Umhauer ja li havia ensenyat que els joves diabòlics d

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising