Impostors de pel·lícula

¿Voleu saber qui són els grans farsants de la història del cine?

Són els de l'estirp de Francisco Nicolás, un llinatge sembrat de suplantadors d'identitats, mentiders compulsius i virtuosos de l'estafa. Alguns tenen més disfresses a l'armari que els de can Menkes. A d'altres no els cal res més que la seva habilitat per a la martingala. Potser cap d'ells no es va colar a la coronació de Felip VI, ni es va deixar fotografiar fent peuets amb la Botella. Però tots tenen uns historials de treure's el barret. Són els nostres farsants preferits. Us els posem aquí per si algun director emergent, deixeble de la marca ibèrica, vol anar agafant idees per transformar els fraus i enganyifes del nou heroi nacional en una pel·lícula. I a per l'Òscar!

Els 10 enganys en qüestió

'Atrápame si puedes'

'Atrápame si puedes'

Sens dubte, qui s'emporta la palma és Leonardo Di Caprio. Aquí el teniu, amb l'uniforme d'aviació, escortat per una comparsa d'hostesses de vol de les d'abans, de les que anaven amb faldilla tubular, marcant cul sobre un parell de talons vertiginosos. Gran pel·lícula de Steven Spielberg, sobre un espavilat que un dia es va trobar la placa identificativa d'un pilot d'avió i va decidir que seria el seu passatge cap a una nova vida. I es va passar anys burlant les autoritats, fent-los pam i pipa. No em digueu que la història no és de traca i mocador.

'El impostor'

'El impostor'

El frau de Frédéric Bourdin és encara més passat de rosca. Quan tenia 23 anys es va fer passar per un nen de San Antonio, Texas, que havia desaparegut el 1994. Amb tota la barra del món, un bon dia va tenir la gosadia de picar a la porta de casa els pares desconsolats i fer que el rebessin com a fill retornat. La bola va colar, cosa del tot inversemblant: el nano a qui suplantava no devia tenia més de 16 anys, i no era francès, sinó americà. ¿Que potser els faltava un bull? La història és real. Bart Layton es va limitar a convertir-la en un documental.

Advertising
'El talent de Mr. Ripley'

'El talent de Mr. Ripley'

Tom Ripley, la gran invenció de Patricia Highsmith, és el més famós de tots els impostors. Primer es carregava el seu millor amic i llançava el cadàver al mar per no deixar-ne rastre. Després conduïa el seu iot i es posava les seves camises, totes marcades amb les inicials del difunt. Aprenia a fer la seva firma, estenia xecs i li aixecava els diners per costejar-se bones habitacions d'hotel. I al final fins i tot es beneficiava la seva xicota. Que jo recordi, 'El talent de Mr. Ripley' ha tingut dues adaptacions al cinema que valgui la pena esmentar. Una amb Alain Delon, francesa, que es diu 'A pleno sol'. L'altra, la de la foto, on Matt Damon es passejava en banyador ensenyant unes cames un xic llefiscoses, blanques com dos biberons.

'Holy motors'

'Holy motors'

Dels del sector disfresses, ens quedem amb Denis Lavant a la 'masterpiece' de Leos Carax, una marrada al·lucinant. Anava d'un paio que circulava per París amb limusina i, a cada parada, es convertia en un nou personatge. Podíem trobar-lo fent de fullet irlandès al Père Lachaise –mític episodi en què li llepava l'aixella a Eva Mendes–, de terrorista anarco, d'amant de Kylie Minogue en un número musical apocalíptic i del pare d'una família de goril·les, residents en una casa adosada de barri residencial. Quina de totes aquestes vides era l'autèntica? Pitjor que en Mortadelo. Déu n'hi do amb el carnaval!

Advertising
'Zelig'

'Zelig'

Si la història de Lavant us ha agradat, aquí en va una altra d'igual d'escavellada. No va d'un home, sinó d'un camaleó humanoide. Una comèdia desguitarrada de Woody Allen, que anava d'un home petitó, d'aspecte raquític, que anava canviant de personalitat com qui es posa uns calçotets nous cada matí. El podies veure en una portada de diari liderant la revolució cubana, fent d'indi apatxe amb trenes i les plomes en una reserva d'aborígens o parlant doctament del subconscient amb els deixebles del doctor Freud al cercle de Viena. Només hi havia una cosa que l'identificava: aquells dos ulls minúsculs de miop.

'L'adversari'

'L'adversari'

És l'adaptació d'un llibre d'Emmanuel Carrère –ja sabeu, el de 'Limónov'–, que va d'un home que deia ser un alt càrrec de l'OMS i que un dia, sense més, va assassinar tota la seva família a sang freda i després es va intentar suïcidar. Aleshores es va descobrir la impostura: no només no treballava a l'OMS, sinó que ni tan sols havia acabat la carrera de medicina. La seva vida havia estat un frau amb què havia entabanat tothom qui l'envoltava des del dia en què va decidir no presentar-se als exàmens finals de primer. Per cert, la història és real. Carrère el va conèixer quan ja estava entre reixes.

Advertising
'Els Simpson'

'Els Simpson'

Aquí una simpàtica, la d'en Seymour Skinner, el director de l'Escola Primària de Springfield. Recordem-ho: té 40 anys i és un Norman Bates en potència que viu amb la seva mare. Per a més inri, encara és verge. Però en un capítol se'ns descobria que tot això era trola. El seu nom real era Armin Tamzarian, i havia estat un pillo de campionat, xuleta i faldiller, fins que l'havien enviat a les trinxeres del Vietnam. L'experiència de la guerra el va canviar de cap a peus. Tant, que es va quedar amb les credencials d'un soldat caigut, i es va apropiar de la seva vida. Una mica com Bourdin, però amb la pell groga.

'Cara a cara'

'Cara a cara'

Però cap impostura no és del tot perfecta si no hi ha pel mig un quiròfan on posar en pràctica tots els avantatges de la cirurgia plàstica. En aquest clàssic de l'execrable món del 'thriller' noranter –Déu ens agafi confessats– Nicolas Cage i John Travolta s'intercanviaven la cara per crear confusió general. Un era un terrorista a les portes de la mort. L'altre un agent de l'FBI que s'havia d'infiltrar en una xarxa de delinqüència, i passar desapercebut entre els pinxos més dolents del món. El problema, quan prens una decisió d'aquestes, és que no és fàcil tornar enrere.

Advertising
'Marnie, la lladre'

'Marnie, la lladre'

A banda de ser la mare de Melanie Griffith, Tippi Hedren passarà a la història com l'última rossa Hitchcock. Només van fer junts dues pel·lícules, tot i que ja n'hi va haver prou per destapar algun escàndol sexual. La primera era 'Els ocells'. La segona, 'Marnie', que anava d'una cleptòmana descontrolada que obria caixes fortes amb molta habilitat. A cada nou cop, adoptava una nova identitat. Es canviava el color dels cabells, renovava l'armari i s'inventava un nou estat civil, de soltera a vídua. Tenia una polvorera amb un compartiment secret darrere el mirall on guardava un bon plec de permisos de conduir, amb noms i llinatges diferents.

'Philip Morris ¡te quiero!'

'Philip Morris ¡te quiero!'

Acabem amb Jim Carrey, estirat al llit de mort, exhalant els últims sospirs i passant comptes amb un passat que era de pandereta. Estafes, ensarronades i mascarades. De ser un poli de Virginia Beach, casat i amb canalla, que tocava l'orgue a l'església els diumenges, a un pres en plena fugida de la garjola. La qüestió era viure al límit. Però les seves mentides tenien un motiu ocult: estava terriblement enamorat d'Ewan McGregor. I això és l'únic fet autèntic de la seva història, la raó essencial de tantes pallassades. Quanta pols amagava sota la catifa...

Advertising

Comentaris

2 comments
Mar F

Podem considerar Memento com impostor de vides alienes?

PatriRT

Muy fan de la de Seymour Skinner!! La reacción de la "madre" es brutal y Bart, genial también.