Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Jean Pierre Jeunet, un nan de jardí

Jean Pierre Jeunet, un nan de jardí

El director d''Amélie' estrena 'El extraordinario viaje de T.S. Spivet'

Per Josep Lambies |
Advertising

Als nou anys es va construir un teatret de cartró amb llumetes incorporades per jugar amb els seus bibelots de plàstic. Poc després, va començar a fer vídeos domèstics amb una Super8. Amb 60 anys, que són els que té ara, Jean Pierre Jeunet segueix sent un xavalet amb mitjons alts i calça curta, i una particular afició a trencar el caramel de la crema catalana amb una cullereta de cafè. Tenim clar, des que vam veure 'Amélie', que arrossega unes quantes rèmores de la infància sense data de caducitat. "Per a mi, fer una pel·lícula és com obrir el bagul de les joguines", m'explica.

Fa quatre anys, Jeunet va compartir un bistec a Nova York amb Reif Larsen, l'autor d'una novel·la juvenil que l'havia tornat boig. "Tenia un gust deliciós pels petits detalls que jo considero la matèria primera de les meves pel·lícules", diu. Jeunet volia portar el llibre a la gran pantalla. Volia convertir-lo en un 'western'. El primer de la seva carrera.

Una de cavalls i ranxers
La cosa es posa interessant. "La meva primera revelació cinematogràfica va ser 'Fins que li va arribar l'hora' de Sergio Leone -recorda-. I així em vaig aficionar al 'western' italià". En aquella època, la televisió francesa n'emetia amb certa regularitat, els diumenges, a hores intempestives. Tots començaven després de mitjanit, i Jeunet no se'ls perdia. Això explica la quantitat de feres dissecades, barrets de cowboy i llaços de ranxer que surten al seu últim film, l'adaptació del llibre del company de filet.

Aquesta és, a grans trets, la gènesi d''El extraordinario viaje de T.S. Spivet', la història d'un petit inventor audaç com el nen de 'James i el préssec gegant' que creua Amèrica muntat dalt d'un tren. Bé, falta una última fase: la tria de l'actor, el menut, que es diu Kyle Catlett. "Em va deixar impressionat des del primer dia -explica-. Parlava cinc idiomes, entre ells el rus, era campió d'arts marcials i podia estar-se una hora i mitja departint sobre ciència". I només tenia nou anys. Sí, la mateixa edat que Jeunet quan va construir el seu teatret de cartró. ¿Casualitat?

Cine

Jim Jarmusch és un vampir

Entrevistem el director de 'Sólo los amantes sobreviven' Jim Jarmusch és un llop solitari amb pèl de guineu blanca, i du el rock a la sang. Ara estrena 'Sólo los amantes sobreviven', la seva pel·lícula de vampirs.Què et va fer pensar que Tilda Swinton seria un bon vampir?Els vampirs no són monstres lumpen sense consciència. Són sofisticats. La Tilda em sembla molt vampírica. És pàŀlida, ben feta, es mou amb gràcia. Quan la filmava caminant pels carrers de Tànger, m'adonava que porta a dins una mena de predador.Tom Hiddleston va substituir en Michael Fassbender. Per què?Al principi ho vaig sentir com un fracàs, perquè m'encanta en Michael. Ara crec que hi ha una bona raó perquè en Tom hagi acabat fent el paper. En Michael té una gran potència visceral, i en Tom hi aportava un toc més cerebral. El vaig veure al 'Midnight in Paris' de Woody Allen i vaig pensar: "No, aquest no és el meu noi". Però després el vaig conèixer a Nova York i em va semblar increïble. Era tan alt i encantador i tenia un físic tan elegant.Per què vas utilitzar música de la teva pròpia banda, Sqürl?Jo volia música, però el nostre pressupost era molt baix i nosaltres som una formació molt barata. I el nostre slow rock encaixava amb els personatges. És una pel·lícula sensual. ¿Et consideres un romàntic?No ho sé, però trobo romanticisme en paisatges desolats i postindustrials. Les ciutats a la pel·lícula són molt importants: Detroit i Tànger. Detroit és un poble fantasma. Tànger, un indret en runes, però ple

Cine

Cagarros de cine!

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques The kings of summer Quan érem petits, els estius eren una rutina de Tortugues Ninja i Frigopiés, amb alguna remullada en una piscina d’aigua reescalfada on tots ens sentíem com salmons de piscifactoria. I sí, érem inconscientment feliços. Però no els reis. No érem com aquests tres nanos, que semblen una moderada versió dels terribles nens guerrers de William Golding, tres mosqueters en edat de tenir granets i un borrissol de pèl sota el nas, que s’escapen de casa amb un carregament de llaunes de conserves i raviolis de pot i se’n van a viure al bosc, en una caseta construïda amb restes de porxada i algun tauló de fusta robat. I es dediquen a fer el salvatge en plena selva, com el xavalet que Spike Jonze va enviar a fer baralles de rocs al país dels monstres, com aquella mena de Pip de Louisiana que acompanyava Matthew McConaughey a ‘Mud’. Tres adolescents que pesquen amb arpó,

Advertising
Cine

Entrevista amb David Verdaguer

El protagonista de '10.000 km' se'ns posa tendre El quadre és com de sitcom dels 90, com 'Seinfeld' o un equivalent. El Bar del Pla és a la planta baixa, i hi serveixen unes mescles de sardines adobades i mango laminat orgàsmiques, per fondre't al tamboret. En David Verdaguer s'acaba d'instaŀlar al tercer pis. El primer és d'en Roger Coma, que més que un veí ja és com família, company de fatigues, més encara des que van gravar plegats la primera temporada de 'Les coses grans'. L'un sobre l'altre. Així rutlla el món.És com quan se'n va anar a Londres a visitar la Natalia Tena, que viu en un vaixell, llarg com una canoa, amarrat en un dels afluents del Tàmesi. "Recordo que hi tenia molts gats -diu-. Com a mínim quatre, i una estava a punt de parir". No els havien presentat abans, però en David era seguidor incondicional de 'Joc de trons', i l'havia vist fent d'Osha, amb la cara com si acabés de sortir d'una carbonera i un manyoc de cabells que semblaven desconèixer els efectes del xampú. "Vam sopar al ras -explica-. Vam beure vi, vam menjar espàrrecs i manxego, i vam riure molt". Només van ser set hores. Ell havia de tornar-se'n a Barcelona, perquè tenia un assaig al Lliure.Quan va començar el rodatge de '10.000 km', ja eren bons amics. A les nits quedaven per beure gintònics i fer una partida de cartes. "Tenim un joc preferit, el cap de merda -refila en David, encenent-se una cigarreta-. Hi jugàvem tot el dia, a totes hores". I menjaven espàrrecs, com van fer aquella primera n

Cine

10 gelats de pel·lícula

O 10 pel·lícules per veure davant del ventilador mentre us refresqueu la gorja És un consol saber que les neveres de tots els supermercats de la costa mediterrània mantenen el mateix inventari que a principis dels 90. Aquelles llefiscoses delícies de kiwi, plàtan i vainilla, amb forma de nau espacial, de llavis o –ecs!– de peu, publicitades a la porta de tots els bars de platja amb uns cartells plens d'estrelles i palmeres, 'kitsch' a matar, van marcar la meva infància. Sense el Calipo, el Mini Milk i el Frigo Pie, jo no seria qui sóc. Ni cap de vosaltres, no mentiu. Aquí teniu una llista de les millors pel·lícules per veure mentre degusteu cadascuna d'aquestes monstruositats gastronòmiques que, estiu rere estiu, us fan tornar a ser nens. Frigo Pie Hi ha coses que canvien, d'altres no. Els nens d'avui dia segueixen formant-se en la doctrina del fetitxisme, llepant cada agost aquests peus congelats amb gust de sugus de maduixa i colorants de tota classe com si els hi anés la vida. Em pregunto quants Frigo Pies va arribar a menjar aquell sacerdot que Buñuel filmava a 'Él' besant les pulcres potetes d'aquells innocents escolanets que anaven a l'església a que els donessin la comunió. Una gran pel·lícula, sí senyor. Drácula N'hi ha prou que la seva pasterada vermella em comenci a regalimar per la barbeta per sentir-me com Vincent Price baixant els escales d'un castell de cartró-pedra. Quan clavo els ullals al bastonet, em comencen a créixer les ungles estil Béla Lugosi, i a l'hor

Advertising