Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Joshua Oppenheimer ens parla del mal

Joshua Oppenheimer ens parla del mal

'The act of killing' és un documental molt impactant

Joshua Oppenherimer
Per Josep Lambies |
Advertising

És llarg d'explicar. Tot va començar en una plantació del nord de l'illa de Sumatra. Joshua Oppenheimer hi va anar per filmar els seus treballadors, un coŀlectiu d'explotats obligats a tractar amb productes tòxics sense les mesures de seguretat reglamentàries, que per por de les represàlies es resistien a agrupar-se en cap tipus d'estructura sindical. Havien crescut sota una dictadura militar, que els havia ensenyat a abstenir-se de reivindicar els seus drets. Tots ells sabien que el 1965 Indonèsia havia patit un genocidi que havia acabat amb la vida de més d'un milió de persones, sospitoses de comunisme. Després de molt indagar, en Joshua es va posar en contacte amb l'Anwar, un dels seus botxins.

Què et va decidir a convertir-lo en protagonista?

El dia en què ens vam conèixer em va dur al lloc on l'any 65 havia matat centenars de persones amb les seves pròpies mans. Un terrat. Com tots els homes que havien perpetrat el genocidi estava disposat a explicar-m'ho tot, sense ometre detall. Però el seu era un cas grotesc. Es va coŀlocar el cable amb què estrangulava les víctimes al voltant del coll i, sense treure-se'l, es va posar a ballar sobre el mateix terra on havia executat tanta gent.

Com et vas sentir?
És difícil de dir. En dos anys havia entrevistat 40 botxins. L'Anwar era el que en feia 41. Però veient-lo em vaig adonar que, d'alguna manera, estava revivint les atrocitats que havia comès. Molta de la gent que vaig conèixer es limitava a descriure les escenes, però sota el somriure de l'Anwar, sota la seva pell, estava recordant. I aquell dia jo vaig veure reflectida en la seva cara tot l'horror del passat, i se'm va fer present. Al vespre, després de deixar-lo a casa, quan encara era al cotxe em vaig posar a plorar. No podia parar.

Al llarg de tot el film, l'Anwar presumeix del que va fer. Diu que se'n sent orgullós.
Sí. Per què? Amb aquesta pregunta va començar tot. Si deixava que ell i els seus amics presumissin podria arribar a entendre per què han creat aquesta cultura de l'engany i la mentida. Vaig dir-li: "et filmaré com tu vulguis que et filmi". I així és com va començar a comparar-se amb Elvis Presley.

L'Anwar diu: "La gent adora James Bond perquè és un home d'acció. Jo he estat com James Bond".
Ell va decidir retratar-se com un heroi de les seves pel·lícules preferides, com Marlon Brando o com Al Pacino. Va decidir utilitzar-me per recrear les matances com si fossin cinema. Ell es vol presentar com un heroi i, com que sap que la violència ven, pensa que ho té fàcil.

¿Creus que és per inconsciència?
És per tapar el seu dolor. Sembla que li vagi la vida en fer aquesta pel·lícula. Tota l'estona està preocupat per si li queda bé el cabell blanc o si se l'ha de tenyir, per si els pantalons que porta són lletjos, per si està actuant com una autèntica estrella de Hollywood. Però això no és el que el fa patir de veritat. No són més que qüestions trivials per escapar de la monstruositat del que ha fet. És el mateix home que et diu que bevia i fumava marihuana cada vegada que baixava del terrat, per oblidar.

La història ens ha ensenyat que els genocidis s'intenten amagar. A Indonèsia no és així. ¿Per què?
Tinc dues respostes, una de personal i una de política. Començaré per la política, si et sembla bé.

Endavant.

Amagar-ho hauria estat igual que admetre que el que van fer va ser terrible. Hauria significat mirar-se al mirall cada matí i veure-hi els ulls d'un assassí. Però ningú no els ha obligat mai a sentir vergonya d'ells mateixos. Com que mai no els van fer fora del poder, tampoc no els van forçar a admetre que el que van fer estava malament.

Com deies abans, presumir-ne és una manera de defugir les responsabilitats.

Imagina't que els nazis haguessin guanyat la guerra. Potser no haurien arribat a parlar mai de l'Holocaust de manera oficial, però els soldats haurien tornat a casa i s'haurien imposat com a model a tot l'imperi, com a representants d'un estat del terror, i així haurien fet callar la gent. Això són l'Anwar i els seus amics.

¿I la resposta personal?
L'Anwar portava tota la seva vida esperant una oportunitat com aquesta. Després de veure les primeres imatges rodades em va dir: "Això per fi ensenya com és ser jo". Perquè a la llarga enganyar-se d'aquesta manera només porta a una vertiginosa espiral de patiment. I encara hi ha una altra cosa que em preocupa, i és que aquesta situació no és tan inusual com creiem.

¿En què estàs pensant?
Hi ha una escena en què l'Anwar decideix caracteritzar-se amb un barret de 'cowboy'. Aleshores me'n vaig adonar: a 'The act of killing' el veiem filmant una pel·lícula per justificar-se, però és que als EUA es va crear tot un gènere per glorificar les seves massacres. Què és, si no, el 'western'? Ho veus? Anwar està representant el seu genocidi amb els elements del gènere del genocidi per exceŀlència.

Ens recordes que Occident va donar suport al règim militar d'Indonèsia, i que per això els seus responsables mai no han comparegut en un tribunal internacional.

Amèrica va donar armes i diners per la causa, i va entrenar els seus soldats per executar una llista de més de mil persones sospitoses de comunisme. Hi havia de tot: inteŀlectuals, artistes, activistes polítics i totes les famílies de xinesos que vivien a Indonèsia. Algunes hi portaven més d'un segle.

Com s'hi referia l'Anwar?

Un dia em va descriure la cara que feien just quan estaven a punt de morir. De fet, va intentar imitar la seva expressió. Era tan asfixiant, tan brutal, que vaig haver de treure-ho del muntatge.

L'última escena és terrible. Què creus que ens ensenya l'Anwar en aquell moment?

La vam rodar sis mesos després de la nostra primera trobada. Em va demanar d'anar al terrat per darrer cop, i em va tornar a explicar allò del cable. Però aquesta vegada el cos no l'acompanyava. No parava de tremolar. I jo vaig tenir un impuls ridícul, molt americà, de posar-li la mà a l'espatlla i dir: "no et preocupis, tot està bé". Però just quan anava a aixecar el braç em vaig adonar que no, que res d'allò no estava bé, i que per més mentides que es digui mai no superarà el fet de ser qui és.

La crítica

Cine, Documental

The Act of Killing

Poques pel·lícules més xocants que 'The act of killing' es veuran aquest any a la cartellera. Joshua Oppenheimer s’aproxima a un dels horrors més oblidats del segle XX, la dictadura de Suharto a Indonèsia, des d’un vessant inesperat. Aprofita l’afició al cinema d’antics esquadrons de la mort per fer-los recrear, com si protagonitzessin un musical o un film de gàngsters, els crims que van cometre. En la seva esgarrifosa extravagància, esdevé un documental sobre el poder de la ficció que funciona a dos nivells. Per una banda, ressalta la capacitat de subjugació de les pel·lícules de cinema de barri sobre uns assassins sense pietat. Per l’altra, Oppenheimer vol convertir les ‘actuacions’ dels protagonistes en una mena de teràpia que els faci conscients dels horrors que van perpetrar. Cap al final, el cineasta corre el pitjor perill que amenaça aquest tipus de documentals: quedar fascinat pel monstre que retrates.

Time Out diu
Advertising