Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Sombras en el paraíso

Kaurismäki a Barcelona!

El tòtem del cine finlandès ens visita per presentar el cicle que li dedica la Filmoteca

Publicitat

Li agrada el vodka, i fuma pels descosits. L'any 1989 va descobrir al món els Leningrad Cowboys, una formació rock de Helsinki en què els membres vestien abrics de pells, calçaven sabates punxegudes i duien un tupè que semblava un tubercle pelut. L'any 92 va dirigir 'La vie bohème', adaptació de la novel·la de Henry Murger 'Escenes de la vida bohèmia', la mateixa en què Puccini es va inspirar a 'La bohème'. I l'any 2002 va guanyar el Gran Premi del Jurat de Canes per 'Un hombre sin pasado'.

Podríem continuar llegint-li la cartilla fins que es fes de nit. Però potser no cal. La Filmoteca de Catalunya li dedica un cicle retrospectiu, una oportunitat deliciosa de fer immersió en la seva obra. Hi veurem títols com 'Nubes pasajeras', 'La chica de la fábrica de cerillas' i 'Sombras en el paraíso'. La programació s'allargarà fins a finals de febrer, i hi veurem teca de la bona. Però el millor del cas és que Kaurismäki, geni i figura, aterra a Barcelona per presentar la seva última pel·lícula, 'Le Havre'. Que el mestre trepitgi les llambordes de la plaça Salvador Seguí és, per a nosaltres, tot un honor.

També t'agradarà

Tatuatges mítics del cine
  • Cine

De Robert Mitchum a Viggo Mortensen, de Harpo Marx a Ewan McGregor, les pells més guixades de la història de la gran pantalla El que més ens va frapar d''Alabama Monroe' és la imatge de Veerle Baetens vestida de 'pin-up' flamenca estirada sobre la xapa de la camioneta, amb les seves dues dotzenes de tatuatges a la vista. Diu que té el mal vici de fer-se gravar el nom dels homes que estima sobre la pell, i que cada vegada que algun li trenca el cor fa tapar la seva firma amb un nou tatu. El seu cos és un cementiri d'amants sepultats. Hem fet una llista dels millors tatuatges de la història del cinema. N'hi van tretze! I no, no hi surt 'Prison break', perquè hem recordar que és una sèrie de televisió. Últimes crítiques Babadook El millor que es pot dir de 'The Babadook' és que fa por. Molta por. I no perquè sigui un equivalent en imatges del tren de la bruixa, ni perquè reinventi el gènere de sang i fetge, ni perquè jugui a fet i amagar condemnant la nostra imaginació al fora de camp. Jennifer Kent se sap de memòria el llibre d’estil del cine de terror, i tot i així, la pel·lícula, que pot recordar 'Malson a Elm Street' o 'Candyman' o 'Terror a Amityville', mai no resulta derivativa, com animada per una força interior totalment nova, que és, sens dubte, el que la converteix en una experiència d’horror tan pura. El primer que crida l’atenció són els personatges, que no poden resultar més ambigus, una infermera que va perdre el seu marit el dia en què es va convertir en mare i un

Pel·lícules de vampirs
  • Cine

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Babadook El millor que es pot dir de 'The Babadook' és que fa por. Molta por. I no perquè sigui un equivalent en imatges del tren de la bruixa, ni perquè reinventi el gènere de sang i fetge, ni perquè jugui a fet i amagar condemnant la nostra imaginació al fora de camp. Jennifer Kent se sap de memòria el llibre d’estil del cine de terror, i tot i així, la pel·lícula, que pot recordar 'Malson a Elm Street' o 'Candyman' o 'Terror a Amityville', mai no resulta derivativa, com animada per una força interior totalment nova, que és, sens dubte, el que la converteix en una experiència d’horror tan pura. El primer que crida l’atenció són els personatges, que no poden resultar més ambigus, una infermera que va perdre el seu marit el dia en què es va convertir en mare i un nen que posaria nerviós el mateix Damien. Kent s’apropa a ells perquè l’espectador no tingui on agafar-se: mai no saps per qui sentir empatia, si per la mare condemnada a una solitud esfereïdora, atrapada per un dol i turmentada per un nen que tothom rebutja, o si pel fill, potser víctima d’una maternitat disfuncional, hiperprotectora i histèrica. Aquesta ambigüitat es trasllada a la naturalesa d’aquest Home del Sac que, des d’un llibre infantil que sembla dibuixat pel Goya més sinistre, s’apropia de cada racó de la llar grisa, tètrica, d’aquesta família monoparental. No sap

Publicitat
Això d'aquí no és porno
  • Cine

Set pel·lícules que demostren que Lars von Trier no és el primer a convertir el sexe explícit en cinema de culte L'estrena de 'Nymphomaniac Vol. 2' va revolucionar els cinemes. Al film hi ha molt de marro: 'bondage', sado, pederàstia i moltes parts impúdiques a la vista. Però, digueu-me, us sembla que això és pornografia? A nosaltres no. El que va fer Von Trier forma part d'una llarga tradició d'obres mestres que han fet tremolar el pols als més puritans. Aquí un breu repàs de 7 moments essencials d'aquest gènere de llarg recorregut que any rere any ha tret el pitjor dels més moralistes. Avís: aquest article conté culs. L'ou o la japonesa El clítoris gutural de Linda Lovelace no va ser l’únic miracle anatòmic de la dècada dels 70. Al Japó, Nagisa Oshima va filmar 'L’imperi dels sentits', una tragèdia sexual amb sado selvàtic on un senyor amb idees de bomber va introduir un ou de corral recent escaldat per un forat de la seva dona que no m’atreveixo a anomenar, davant de càmera. La pobra, en veure desaparèixer tan delicioses menges úter amunt, es va ajupir entre sanglots i, fent força, va expulsar l’ou, com una gallina ponedora. Sexe a Nova York Això no té res a veure amb Sarah Jessica Parker. Ella ni tan sols es treia els sostenidors quan feia l’amor. Parlo de Joe Dallessandro i la seva titola, tot un referent dels anys de la Factory des que Paul Morrissey li va dedicar no una pel·lícula, sinó una trilogia, on aquest pupil de membre pendolant era un xapero ionqui que feia can

Sabeu què és un zombi?
  • Cine

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat