Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La pel·li del número 300

La pel·li del número 300

El director d''Esto no es humor' ens explica en primera persona l'experiència

Diego Amela
Per Diego Amela |
Advertising

Per celebrar que arribàvem al Time Out número 300, vam demanar als nostres lectors que fessin una revista. Íntegrament. Fotos, reportatges, crítiques. Tot. I resulta que n'hi va haver un de molt emocionat, en Diego Amela, que es va prestar a fer una pel·lícula en 15 dies i explicar-nos l'experiència. A continuació podeu veure el resultat i llegir la seva crònica de rodatge:

Cliqueu aquí per veure 'Esto no es humor'

"La P con la A, PA". Els ulls de Loulogio m'escruten mentre els seus llavis pronuncien aquest hipnòtic so: "PA". Són les primeres paraules que l'actor protagonista d''Esto no es humor', la pel·lícula que dirigiré en les properes 24 hores, diu davant de la càmera.

La seva mirada és aterridora. "El teu personatge és un geni. Un poeta maleït de l'humor. Una mescla entre Iván Zulueta i el general Kurtz d''Apocalypse now'". Aquestes van ser les meves directrius. "PA": diu que és el primer so que emet l'ésser humà, la primera font d'inspiració. No tinc ni idea de què està dient i sé que em menysprea per això. Com ha començat tot?
Això no és un secret

Tot va començar quan vaig conèixer #Littlesecretfilm, un manifest compartit a la xarxa i una nova forma d'entendre el cinema. Una pel·lícula rodada amb equip mínim, en 24 hores i sota la més absoluta confidencialitat. En aquest instant, mentre llegeixes aquestes línies, la pel·lícula s'ha estrenat 'online'. Gratis, per a tothom. Ara ja no és un secret.

Fins a aquest moment 'Esto no es humor' no era més que l'empresa d'un boig. "He de rodar una pel·lícula en un dia". Tots coincidien que era demencial. Però el millor de la bogeria és que és extremadament contagiosa. Dues unitats de rodatge ens dividim per gravar un fals documental sobre l'ascens a la glòria i posterior caiguda en la bogeria de Loulogio, el brillant còmic responsable dels fenòmens de 'Labatamanta' i el 'Pajilleitor Plus'. Una ficció que, segons paraules del seu protagonista, "s'assembla prou a la realitat".
 
Això no és una ficció

Durant el rodatge de les entrevistes amb col·laboradors de Loulogio la confusió augmenta: veritat i fantasia s'entremesclen constantment. Tomás Fuentes i Mercè Sanjuan, col·laborador i productora executiva del 'late night' 'Visto lo visto', parlen de les excentricitats de Loulogio com a company de xou: ambició, deliris de grandesa i una baralla per un entrepà de mortadel·la. El Niño de la Hipoteca, cantautor i humorista, recorda el seu passat com a addicte als acudits. Els Venga Monjas, dadaistes de la comèdia, parlen de la genial hibridació de conceptes que suposen les Tortugues Ninja Mutants Adolescents.

I el mateix Loulogio no deixa de sorprendre'm. Vaig tenir els meus dubtes sobre si acceptaria participar en el projecte. El presentem com una patètica víctima del seu quixotesc deliri: la creació d'un vídeo que contingui l'essència mateixa de la comicitat. "La perla" de l'humor. No obstant això, gaudeix com ningú. Crida, plora, es rebaixa fins a límits insospitats. Es converteix en l'artista decadent que interpreta a la ficció. Un Salieri que es creu Mozart. On acaba la fantasia i comença la realitat?
 
Això no és un documental

Quan visiono el material gravat m'adono que em falta perspectiva. 24 hores de filmació no guionitzades que, espero, tinguin algun sentit. Però les peces del trencaclosques van encaixant. Els personatges fan al·lusió els uns als altres, sense pacte previ. El documental cobra vida per si mateix.

I aleshores ens sobrevé la pregunta: per què parar aquí? Per què deixar que l'univers que hem creat acabi amb el documental? Truco a Loulogio i li demano que, dos dies abans de l'estrena, pugi el vídeo de "la perla de l'humor" al seu canal de 320.000 subscriptors. Si accedeix, la nostra fantasia transcendirà la pel·lícula i s'estendrà per la xarxa com un virus. La ficció supera la realitat.
 
Això no és humor

Editem l'últim pla: Loulogio, estès a terra, riu exageradament davant de la culminació de la seva obra. Un riure que acaba en llàgrimes i una farsa que es converteix en tragèdia. La pel·lícula està acabada. Ja no ens pertany. Ara és teva. Qüestiona la realitat i creu-te les mentides. Però, sobretot, riu. I recorda: Això no és humor.

També t'agradarà

Cine

Les 50 millors pel·lícules catalanes

El top 10 del cinema català Últimes crítiques de cine Cuando todo está perdido L’any 1972, Robert Redford s’endinsava a les Muntanyes Rocalloses per protagonitzar 'Les aventures de Jeremiah Johnson' (Sydney Pollack), la història d’un antic soldat que s’aïllava de la civilització per viure sol en contacte amb la natura. Més de 40 anys després Redford torna a emprendre una aventura en solitari a la gran pantalla. A 'Cuando todo está perdido', l’actor ja prop de la vuitantena encarna un nàufrag que intenta sobreviure després que el seu vaixell topi en alta mar amb un contenidor a la deriva.El segon llargmetratge de J.C. Chandor ('Margin call') resulta insòlit dins del Hollywood contemporani: arrisca més que altres films de supervivència que han aconseguit un relatiu èxit els darrers anys, com '127 horas' (Danny Boyle, 2010) o 'La vida de Pi' (Ang Lee, 2012). 'Cuando todo está perdido' és una 'survival movie' de baixa intensitat on s’han depurat al màxim els elements narratius, dramàtics o èpics. No sabem res del seu únic protagonista, que se’ns presenta ja en mig de l’oceà. Amb prou feines hi ha dues o tres línies de diàleg en off en tot el film i la banda sonora d’Alex Ebert és tan escassa com discreta.Tot i que presenta la majoria de conflictes que s’espera en aquestes històries (com racionar el menjar o orientar-se en alta mar...), no en subratlla en cap moment el sentit tràgic o triomfant. Aquesta austeritat de plantejament acaba atorgant una major fo

Cine

13 tatuatges mítics del cinema

De Robert Mitchum a Viggo Mortensen, de Harpo Marx a Ewan McGregor, les pells més guixades de la història de la gran pantalla El que més ens ha frapat d''Alabama Monroe' és la imatge de Veerle Baetens vestida de 'pin-up' flamenca estirada sobre la xapa de la camioneta, amb les seves dues dotzenes de tatuatges a la vista. Diu que té el mal vici de fer-se gravar el nom dels homes que estima sobre la pell, i que cada vegada que algun li trenca el cor fa tapar la seva firma amb un nou tatu. El seu cos és un cementiri d'amants sepultats. Sí, potser li hauria sortit més econòmic tirar de calcomania, o comprar-se un bon retolador. Però aleshores no se'ns hauria acudit la genial idea de fer una llista dels millors tatuatges de la història del cinema. N'hi van tretze! I no, no hi surt 'Prison break', perquè hem recordar que és una sèrie de televisió. Últimes crítiques Cuando todo está perdido L’any 1972, Robert Redford s’endinsava a les Muntanyes Rocalloses per protagonitzar 'Les aventures de Jeremiah Johnson' (Sydney Pollack), la història d’un antic soldat que s’aïllava de la civilització per viure sol en contacte amb la natura. Més de 40 anys després Redford torna a emprendre una aventura en solitari a la gran pantalla. A 'Cuando todo está perdido', l’actor ja prop de la vuitantena encarna un nàufrag que intenta sobreviure després que el seu vaixell topi en alta mar amb un contenidor a la deriva.El segon llargmetratge de J.C. Chandor ('Margin call') resulta insòlit dins del

Advertising
Cine

Les 20 millors pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Cuando todo está perdido L’any 1972, Robert Redford s’endinsava a les Muntanyes Rocalloses per protagonitzar 'Les aventures de Jeremiah Johnson' (Sydney Pollack), la història d’un antic soldat que s’aïllava de la civilització per viure sol en contacte amb la natura. Més de 40 anys després Redford torna a emprendre una aventura en solitari a la gran pantalla. A 'Cuando todo está perdido', l’actor ja prop de la vuitantena encarna un nàufrag que intenta sobreviure després que el seu vaixell topi en alta mar amb un contenidor a la deriva.El segon llargmetratge de J.C. Chandor ('Margin call') resulta insòlit dins del Hollywood contemporani: arrisca més que altres films de supervivència que han aconseguit un relatiu èxit els darrers anys, com '127 horas' (Danny Boyle, 2010) o 'La vida de Pi' (Ang Lee, 2012). 'Cuando todo está perdido' és una 'survival movie' de baixa intensitat on s’han depurat al màxim els elements narratius, dramàtics o èpics. No sabem res del seu únic protagonista, que se’ns presenta ja en mig de l’oceà. Amb prou feines hi ha dues o tres línies de diàleg en off en tot el film i la banda sonora d’Alex Ebert és tan escassa com discreta.Tot i que presenta la majoria de conflictes que s’espera en aquestes històries (com racionar el menjar o orientar-se en alta mar...), no en subratlla en cap moment el

Cine

10 gelats de pel·lícula

O 10 pel·lícules per veure davant del ventilador mentre us refresqueu la gorja És un consol saber que les neveres de tots els supermercats de la costa mediterrània mantenen el mateix inventari que a principis dels 90. Aquelles llefiscoses delícies de kiwi, plàtan i vainilla, amb forma de nau espacial, de llavis o –ecs!– de peu, publicitades a la porta de tots els bars de platja amb uns cartells plens d'estrelles i palmeres, 'kitsch' a matar, van marcar la meva infància. Sense el Calipo, el Mini Milk i el Frigo Pie, jo no seria qui sóc. Ni cap de vosaltres, no mentiu. Aquí teniu una llista de les millors pel·lícules per veure mentre degusteu cadascuna d'aquestes monstruositats gastronòmiques que, estiu rere estiu, us fan tornar a ser nens. Frigo Pie Hi ha coses que canvien, d'altres no. Els nens d'avui dia segueixen formant-se en la doctrina del fetitxisme, llepant cada agost aquests peus congelats amb gust de sugus de maduixa i colorants de tota classe com si els hi anés la vida. Em pregunto quants Frigo Pies va arribar a menjar aquell sacerdot que Buñuel filmava a 'Él' besant les pulcres potetes d'aquells innocents escolanets que anaven a l'església a que els donessin la comunió. Una gran pel·lícula, sí senyor. Drácula N'hi ha prou que la seva pasterada vermella em comenci a regalimar per la barbeta per sentir-me com Vincent Price baixant els escales d'un castell de cartró-pedra. Quan clavo els ullals al bastonet, em comencen a créixer les ungles estil Béla Lugosi, i a l'hor

Advertising