Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les 20 millors pel·lícules de vampirs
Tilda
Only lovers left alive

Les 20 millors pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll!

Per Josep Lambies, Ricard Martín, Marta Salicrú i María José Gómez
Advertising

Des del 'Nosferatu' de Murnau a La història de la meva mort d'Albert Serra, la història del cinema està plena de pel·lícules que han fet del mite del vampir material cinematogràfic de primera magnitud. Divertits, sofisticats, esgarrifosos, entranyables, en dibuixos animats... Els xuclasangs són uns dels personatges que més i millor s'han representat a la gran pantalla. Carregats de creus i alls, ens vam proposar a seleccionar els 20 millors films de la història del cinema sobre vampirs. Aquí els teniu ordenats cronològicament. Mireu-los a través de la pantalla, però no els convideu a entrar a casa vostra.

NO T'HO PERDIS: Literatura vampírica.

Nosferatu
Nosferatu

1. Nosferatu. Una sinfonía del horror

F.W. Murnau, 1922

Friedrich Wilhelm Murnau va ser el primer director que va veure les enormes possibilitats cinematogràfiques de 'Dràcula', la novel·la que Bram Stoker va publicar el 1897. Per això va decidir adaptar-la, tot i no comptar amb els drets de l'obra. Va fer un canvi aquí i un altre allà –en comptes de comte Dràcula el vampir es diu Orlok; la plaga no es desferma a Anglaterra, sinó a Alemanya...– però la història era la mateixa. Tant és així que la vídua de Stoker va guanyar el judici que va interposar a la productora, la qual va ser condemnada a destruir totes les còpies de la pel·lícula. Per sort per a la història del cine, les còpies ja estaven repartides per tot el món i gràcies a això encara avui ens podem esgarrifar en veure aquesta joia de l'expressionisme alemany. –María José Gómez

Dràcula
Dràcula

2. Dràcula

Tod Browning, 1931

Abans que existís la Hammer, amb el seu arsenal de castells de cartró-pedra enteranyinats, molt abans de John Carpenter i les seves ruixades de sang, de l’alè putrefacte de la nena de 'Déjame entrar' i de moltes altres derives del cine de terror, hi va haver una generació d’actors distingits que es van dedicar a donar vida a tota classe de monstres d’ultratomba. Claude Rains va ser l’home invisible. Boris Karloff va ser Frankenstein. I Béla Lugosi va ser Dràcula, vampir i aristòcrata de cara blanca i un cabell tan tibat com les cordes d’un violí, criatura de la nit que desafiava les seves víctimes amb dos ulls encesos com els fars d’un Rolls. El dels ullals més esmolats, els dits més llargs i el somriure més abominable. Aquell que entrava a l’habitació de les verges per la finestra, com una sigilosa ràfega de vent. S’hi nota la mà de Tod Browning, que en aquella època ja tenia el gust col·legiat per a les pel·lícules de gènere. Just un any abans havia estrenat aquella espectacular animalada que es deia 'Freaks'. –Josep Lambies

Advertising
A still from the 1932 film Vampyr
A still from the 1932 film Vampyr
Photograph: Eureka Entertainment

3. Vampyr

Carl T. Dreyer, 1932

Confiem que el nom de Dreyer us soni més que per l’homenatge que li van fer els Mishima al videoclip de 'Tot torna a començar'. Mestre del cinema danès, inspiració de Lars von Trier en pel·lícules més misticoides com 'Breaking the waves' i usuari privilegiat de la immensa maquinària de la mitologia vampírica. Si ho recordeu, la seva 'masterpiece' 'Ordet' acabava amb una morta ressuscitada queixalant l’orella al seu espòs quan amb prou feines havia aixecat el cap del fèretre. Però no us volem parlar d’'Ordet', sinó de 'Vampyr', una història de boira nòrdica i molins, amb bruixes i ombres que campen lliures, sense propietari, una pel·lícula de terror gòtic amb totes les de la llei que encara ara, 80 anys després de ser rodada, us posaria els pèls de punta. Qui, en aquest món de tenebres, s’atreviria a fer de Jonathan Harker? –Josep Lambies

Dracula, Terence Fisher, 1958
Dracula, Terence Fisher, 1958

4. Dràcula

Terence Fisher, 1958

Aquesta sí que porta el segell Hammer fins al revers de la dentadura de pega de Christopher Lee. En aquesta sí que hi ha sang sospitosament semblant al quètxup, rosses amb tirabuixons i camises de dormir de coll alt que semblen la versió casta de Brigitte Bardot, taüts de formica, ratpenats de pelfa amb dos botons de nacre per ulls i uns colors vius com el foc de l’infern. És d’una opulència que enamora. Té poc a veure amb l’austeritat monacal del vampir que ha creat l’Albert Serra, però Bram Stoker n’hauria estat molt orgullós. O no. Què importa? Som molts els que sentim el nom de Dràcula i automàticament ens ve al cap una imatge d’aquesta pel·lícula, com si fos una estampeta de la Mare de Déu de Lourdes. Amén. –Josep Lambies

Advertising
El baile de los vampiros
El baile de los vampiros
Foto: Roman Polansky

5. El baile de los vampiros

Roman Polanski, 1967

El jove i talentós director polonès Roman Polanski va decidir fer el salt a Amèrica amb una paròdia esbojarrada de les pel·lícules de Dràcula, en què ell mateix interpreta l'ajudant del professor Abronsius, una mena de Van Helsing repapiejant. També hi feia aparició un jove vampir que preferix el coll dels jovenets al de les verges i una mossa interpretada per Sharon Tate, que acabaria sent la seva dona, que de tan guapa feia caure els ullals. El resultat va ser una comèdia divertidíssima, amb moments especialment hilarants, com el del ball a què fa referència el títol, que li va obrir les portes del mercat nord-americà.–María José Gómez

Vampir cuadecuc
Vampir cuadecuc
Foto: Pere Portabella

6. Vampir cuadecuc

Pere Portabella, 1970

Perquè després no diguin que al Mediterrani no en sabem res, de la vida dels xuclasangs, aquí va un clàssic català dirigit per Pere Portabella, el Murnau de Figueres, reconsagrat artífex d’aquella fantasia surrealista que es deia 'El silenci abans de Bach'. El més curiós de tot és que 'Vampir cuadecuc' no és altra cosa que el 'making of' d’una segona pel·lícula, 'El conde Drácula' de Jess Franco, madrileny que passarà a la història com a una mena de Jacques Tourneur ibèric, oncle de l’escriptor Javier Marías i director de films de gènere d’extensa reputació com 'La muerte silba un blues' o 'La mano del hombre muerto'. A la península no n’hem tingut cap més com en Jess. És cert que Vicente Aranda va fer les seves temptatives d’apropar-se al cinema de vampirs en l’època del 'destape', però el seu únic interès era allò d’'épater le bourgeois' ensenyant molta mamella. En qualsevol cas, Portabella va veure en el seu col·lega un filó que hauria estat d’idiotes deixar escapar. A més, el Dràcula de Jess Franco era ni més ni menys que Christopher Lee, l’estrella de la Hammer! –Josep Lambies

Advertising
Nosferatu, vampiro de la noche
Nosferatu, vampiro de la noche
Foto: Werner Herzog

7. Nosferatu, vampiro de la noche

Werner Herzog, 1979

La segona col·laboració Herzog-Kinski, un dels tàndems més genials i inquietants de la història, va donar com a resultat una pel·lícula esfereïdora i estranya. El director alemany no va prendre com a font el llibre de Bram Stoker sinó que va fer un homenatge personalíssim, com tota la seva filmografia, del clàssic de Murnau. Klaus Kinski transfigurat en el comte Orlok aconsegueix fer encara més por que Max Schreck, mentre que Bruno Ganz ens fa patir de valent tota la pel·lícula en el paper d'agent immobiliari Jonathan Harker. Advertència: el film pot generar greus problemes d'insomni: les urpes d'Orlok es claven a l'inconscient.–María José Gómez

Salem's Lot
Salem's Lot
Foto: Tobe Hooper

8. Salem's lot

Tobe Hooper, 1979

La incursió literària més reeixida de Stephen King va tenir una afortunada correspondència fílmica –en format de sèrie de televisió– de la mà de Tobe Hooper. (Sí, el director de 'La Matança de Texas'). Encara que sigui una TV movie, la categoria és de cinema de primera: un esplèndid David Soul –sí, el Hutch de 'Starsky & Hutch'!– encarna un escriptor que torna al seu poble a la cerca d'inspiració. Ho fa al mateix temps que un sinistre antiquari (James Mason) lloga una mansió que provocava malsons de petit a l'escriptor. Poc temps després, els veïns comencen a desaparèixer. El film és King del bo en estat pur: o com l'horror sobrenatural apareix de cop, camuflat en la quotidianitat. Eviteu el nauseabund remake del 2004 protagonitzat per Rob Lowe. –Ricard Martín

Advertising
L'ànsia
L'ànsia
Foto: Tony Scott

9. L'ànsia

Tony Scott, 1983

L'adaptació que Tony Scott va fer de la novel·la homònima del mite dels xuclasangs és l'epítom del glamur vuitanter versió vampírica. Barroc fins a la medul·la, el gran atractiu del film és tenir en un mateix metratge Catherine Deneuve, David Bowie i Susan Sarandon, i sobretot l'escena lèsbica entre la Deneuve i Sarandon, amb llepades de mugrons que tenen 'The flower duet' de 'Lakmé' com a banda sonora. Tot plegat un enorme videoclip que apel·la més al morbo que a la por. Pareu atenció perquè als crèdits inicials apareix Bauhaus interpretant 'Bela Lugosi's dead'. –María José Gómez

Vampiros en la Habana
Vampiros en la Habana

10. Vampiros en la Habana

Juan Padrón, 1985

Clàssic absolut del cinema iberoamericà d'animació, 'Vampiros en la Habana' va ser el segon llargmetratge del director cubà Juan Padrón. Irreverent i divertida, explica la història de dues faccions de xucla-sangs –els instal·lats a Chicago, organitzats en la Capa Nostra, i els europeus, que formen el Grupo Vampiro– que s'enfronten a Cuba per fer-se amb el vampisol, una fórmula que els permet exposar-se al Sol com llangardaixos. Vampirs, gàngsters i revolució a ritme de salsa. –María José Gómez

Advertising
Nit de por
Nit de por

11. Nit de por

Tom Holland, 1985

Sense cap mena de dubte, aquest esplèndid film és al cinema de vampirs dels 80 el que va ser 'Retorn al futur' a la ciència-ficció: un títol emblemàtic i refrescant, apte tant per a consum adolescent com adult, i que amb el pas dels anys no ha perdut ni un àpex d'encant. Entre cella i cella d'un adolescent fascinat pel cinema de terror, es fica la idea que el seu nou i seductor veí és un vampir. Desafortunadament per ell, les seves sospites no són collonades d'adolescent. En la seva croada per desemmascarar-lo, cerca l'ajut del presentador del seu programa favorit de terror, un fabulós Roddy McDowall. Per cert, molt recomanable el 'remake' de fa un parell d'anys, amb Colin Farrell fent de vampir sexi. –Ricard Martín

Los viajeros de la noche
Los viajeros de la noche

12. Los viajeros de la noche

Kathryn Bigelow, 1987

Una volta de rosca que abandona la mitologia seductora i romàntica del vampir tradicional: aquí no són aristòcrates decadents, sinó que més aviat són una barreja de motoristes i indigents que recorren el cul del món d'Estats Units en una furgoneta amb les finestres tintades. La cosa es complica quan afegeixen al seu club un jove granger que es veu forçat a triar entre la vida eterna –sotmès a un vampir ancià– o la seva família mortal. Com sol passar amb els films de Bigelow, gaudim d'una mirada nova i refrescant a un tema antic.–Ricard Martín

Advertising
Drácula de Bram Stoker
Drácula de Bram Stoker

13. Dràcula de Bram Stoker

Francis Ford Coppola, 1992

Abans que Coppola perdés el nord com a cineasta, va signar aquesta plàstica adaptació de la novel·la que va inventar el concepte clàssic de vampir que hem gaudit i patit fins fa no gaire, l'ésser seductor i sexual capaç de corrompre les donzelles més pures amb el seu mortal atractiu. 'Dràcula de Bram Stoker' es presentava com una adaptació fidel de l'obra on va començar el mite del vampirisme en la cultura popular, amb un Gary Oldman amb perruques delirants consagrat com a estrella, i una Winona Ryder al cim de la seva carrera, quan era la nòvia d'Amèrica en clau gòtica. L'escena en què el compte escura d'amagatotis una gota de sang d'una navalla d'afaitar és una de les icones del cinema dels 90. –Marta Salicrú

The addiction
The addiction

14. The addiction

Abel Ferrara, 1995

El vampirisme com a addició. Vampirs que es comporten com a ionquis i tenen dubtes existencials. Abel Ferrara va estrenar aquest film, protagonitzat per tres actors fonamentals dels anys 90 – Annabella Sciorra, Christopher Walken i Lily Taylor–, el mateix any que la seva majestuosa 'El funeral'. Fosc com una nit sense lluna, el film va ser rodat en blanc i negre i volia ser una reflexió sobre la condició humana i la seva predisposició al pecat. Ferrara per la vena. –María José Gómez

Advertising
Vampirs de John Carpenter
Vampirs de John Carpenter

15. Vampirs de John Carpenter

John Carpenter, 1998

Aquest film abona la tesis que, en realitat, el 90% de les pel·lícules de Carpenter són westerns disfressats. En aquest cas, els bons de la pel·lícula són uns caçavampirs d'allò més 'macarres' –poderós James Woods–, que treballen a sou del Vaticà. El seu objectiu és detenir un poderós xuclasangs abans que aconsegueixi un talismà que el faci omnipotent. Els encerts són molts: uns diàlegs impagables (“Pare, la tenia dura quan li ha clavat l'estaca al vampir”?), escenes d'una tensió insuportable i l'amistat traïda del western crepuscular de teló de fons. –Ricard Martín

30 dias de oscuridad
30 dias de oscuridad

16. 30 dies de foscor

David Slade, 2007

En un poblet d'Alaska, proper al Cercle Polar, un cop l'any la nit dura 30 dies seguits. Aquesta, esclar, serà l'oportunitat que aprofitarà una tribu de vampirs per fer-se amb el control de la població i muntar una massacre. Aquesta adaptació del còmic homònim de Steve Niles la clava, en tots els sentits: els vampirs no és que siguin realistes, és que són feres salvatges assedegades de sang. I fa moooolta por: a diferència del que és normal en el gènere del terror, aquí la gent no fa ximpleries. I la dinya igualment! –Ricard Martín

Advertising
Déjame entrar
Déjame entrar

17. Deixa'm entrar

Tomas Alfredson, 2008

Als vampirs, per poder travessar el llindar d'una casa, se'ls ha de convidar. D'aquí el títol de la brillant adaptació que el suec Tomas Alfredson va fer de la novel·la fantàstica homònima de John Ajvide Lindqvist. La pel·lícula va revolucionar Sitges 2008, on es va emportar el premi Méliès d'Or a la millor pel·lícula europea de gènere fantàstic que atorga cada any la Federació Europea de festivals de Cinema Fantàstic. I és que poques pel·lícules són capaces de glaçar la sang, inflamar el cor i desfermar torrents als llagrimals alhora com aquesta terrorífica història d'amor pur entre l'Oskar, un nen de 12 anys, i l'Eli, que tot i aparentar la seva edat és una vampira centenària. És tan bona que fa del tot imprescindible el correcte 'remake' nord-americà que va dirigir Matt Reeves el 2010. El millor que ens ha arribat de Suècia des de l'Ikea. –Marta Salicrú

Thirst
Thirst

18. Thirst

Chan-wook Park, 2009

Només el director d''Oldboy' i 'La donzella' podia dirigir aquesta història sobre un sacerdot, més bo que el pa, que es converteix en vampir i acaba atrapat per una noia tan bonica com insaciable. L'humor negre, una fotografia espectacular, escenes de violència marca de la casa i un final de traca i mocador fan d'aquesta pel·lícula un 'must' del gènere. –María José Gómez

Advertising
Byzantium
Byzantium

19. Byzantinum

Neil Jordan, 2012

Qui necessita tornar a veure Tom Cruise fent de Lestat amb perruca rossa? Si voleu veure una pel·li de vampirs de Neil Jordan, passeu d''Entrevista amb el vampir' (1994), que segur que ja l'heu vista, i doneu una oportunitat a l'últim film del director de 'Joc de llàgrimes', que malgrat dividir la crítica –com es va poder comprovar a Sitges 2013–, té moments poderosíssims, com els plans de les cascades que baixen vermelles de sang. A 'Byzantium', dues misterioses xuclasangs, la jove Saoirse Ronan i la voluptuosa Gemma Arterton, es passen l'eternitat fugint. Quan ens les trobem al film, s'estableixen en un rònec hotel d'un igual de rònec Brighton. –Marta Salicrú

Only lovers left alive
Only lovers left alive
Sandro Kopp

20. Only lovers left alive

Jim Jarmusch, 2013

Tilda Swinton és l’actriu més inquietant del cinema contemporani. Té expressió de gacela ferida, ulls de sàdica i una pell que segons la llum sembla que se li hagi girat del revés. Era qüestió de temps que algú la convertís en un vampir assedegat que va errant pel món buscant una gota de plasma amb què refrescar-se la gola. I va ser Jim Jarmusch –o, més ben dit, el gran Jarmusch– qui s’hi va atrevir, potser perquè venia de treballar amb Isaac de Bankolé, una altra 'rara avis', a 'Els límits del control', i ja estava entrenat en el tracte d’actors psicodèlics. No us explicarem com va resultar tot plegat. Si no vau poder veure la pel·lícula a Sitges, a mitjans d’octubre, haureu d’esperar la seva estrena en sales comercials. Només us direm una cosa: “Pardonnez-moi?”. Algun dia ho entendreu, segur, perquè aquestes dues paraules opten a fer-se tan famoses com el “Play it again, Sam” de 'Casablanca'. –Josep Lambies

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising