Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les 50 millors pel·lícules catalanes: del 2010 a l'actualitat

Les 50 millors pel·lícules catalanes: del 2010 a l'actualitat

Una selecció dels 10 films catalans més influents dels últims anys

Per Josep Lambies |
Advertising
Pa negre, Agustí Villaronga (2010)

Pa negre

Agustí Villaronga (2010)

Déu ens lliuri d’oblidar-nos de ‘Pa negre’, la pel·lícula catalana més celebrada de la història amb diferència, la que va donar nova pistonada a la novel·la d’Emili Teixidor, la que va donar a conèixer el talent de Francesc Colomer i Marina Comas, la que va rellançar la carrera de Nora Navas, la que va convertir en Villaronga en un tòtem per a la posteritat.

Arrugas, Ignacio Ferreras (2011)

Arrugas

Ignacio Ferreras (2011)

I uns mesos després que la societat Trueba-Mariscal recollís els seus fruits, Ignacio Ferreras es va proposar portar un còmic il·lustrat per Paco Roca a la gran pantalla. 'Arrugas' era una història d’amistat aventurera i tendra, sobretot tendra. Havia de funcionar a la força. I el cas és que li va sortir rodó.

Advertising
CineMientrasDuermes2.jpg

Mientras duermes

Jaume Balagueró (2011)

Luis Tosar és a 'Mientras duermes' un porter una mica massa pertorbat com per confiar-li una clau mestra. Quan té ocasió, s’esmuny com una serp a les cases dels veïns de l’immoble, i espia fins als detalls més indecents de la seva intimitat. Us recordem que Balagueró va abandonar la franquícia ‘[Rec]’ per fer aquesta pel·lícula.

lo imposible

Lo imposible

Juan Antonio Bayona (2012)

Lo imposible és la del tsunami, una superproducció sense precedents en aquesta indústria nostra que anava de modesta, un embull ‘made in Hollywood’ amb Ewan McGregor i Naomi Watts. El més curiós de tot és que Bayona era un nen de l’Escac que tot just havia dirigit una primera pel·lícula, ‘El orfanato’, quan es va veure comandant aquesta inversemblant bogeria.  

Advertising
9.jpg

Animals

Marçal Forés (2012)

Havia dirigit un parell de videoclips que recordaven vagament a les col·laboracions entre Björk i Michel Gondry, i algun curtmetratge on ens va ensenyar què volia dir la paraula ‘hipster’. Tot plegat va desencadenar en 'Animals', un primer llarg ultrasonat on hi havia un ós de peluix que parlava en anglès, una Laura Palmer catalana i Oriol Pla, el més jove dels nanos que han treballat al servei d’Iván Morales a ‘Jo mai’. Parlem de Marçal Forés, a qui augurem una prolífica carrera.

Història de la meva mort

Història de la meva mort

Albert Serra (2013)

El dia de la seva estrena a la Filmoteca hi havia cues infinites. Ens moríem de ganes de veure l’Altaió convertit en Casanova, i aquell Dràcula esgarrifós de pell cendrosa que apareixia en el cartell. Sortint de la projecció d''Història de la meva mort' ens vam adonar que les nostres expectatives eren ridícules: acabàvem d’assistir a una revolució cinematogràfica. I estava feta aquí, a casa.

Advertising
Cine, Drama

Incerta glòria

Agustí Villaronga (2017)

Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell...

Time Out diu
Cine

Estiu 1993

Carla Simón (2017)

Sempre hi ha un moment a la infància, deia Graham Greene, en què una porta s’obre i deixa entrar el futur. La Frida (excel·lent Laia Artigas) mira a través de l’escletxa i només hi veu una realitat que, d’un dia per l’altre, s’ha capgirat com un mitjó. Carla Simón sap que, per entendre un nen, hem de percebre el que l’envolta a la seva altura, sobretot si el trànsit que travessa és el d’assumir la pèrdua, l’orfandat i la mort com una certesa. El futur és, doncs, aprendre a admetre el que sents, a superar el dol amb l’ajuda dels altres. En fi, la maduresa. Així doncs, 'Estiu 1993' surt victoriosa de construir aquesta mirada desubicada i sensible, que declina un cert esperit documental...

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Júlia Ist

Elena Martin (2017)

Deixar el niu fa por, sobretot quan el teu destí no et garanteix respostes absolutes. En l’estança berlinesa de la Júlia no hi ha sís ni nos, només potsers. La seva desubicació no és el signe d’una generació, sinó d’un estat vital en suspensió, un desequilibri entre el que esperem de la vida i el que obtenim d’ella, i és això el que fa que 'Júlia ist' pugui funcionar més enllà del seu 'target' universitari. L’Erasmus, doncs, és un 'MacGuffin', un parèntesi abonat de noves oportunitats que enfronten la protagonista amb la seva immaduresa, com aquell estiu que la Delphine d’'El raig verd' va aprofitar per buscar el seu príncep blau, sempre temptada d’enganyar-se a si mateixa. Hi ha molt de Rohmer a 'Júlia ist', on Elena Martín sembla imaginar un futur al seu personatge a 'Les amigues de l’Àgata'. Malgrat això, i tot i que ambdós films han estat concebuts a la cuina de la Pompeu Fabra, la declinació és més conceptual que literal...

Time Out diu
Cine, Drama

Yo la busco

Sara Gutiérrez Galve (2018)

La cançó de Ray Heredia que regala el seu títol al primer llarg de Sara Gutiérrez Galve diu: “Yo la busco y no la encuentro, la alegría de vivir”. Doncs bé, no és cap casualitat que la cineasta barcelonina recorri a aquest clàssic del nou flamenc dels 90 per encapçalar la seva òpera prima. Som davant d’una pel·lícula híbrida i mestissa, alhora que un intel·ligent còctel de gèneres i una faula naturalista sobre els miratges de la vida urbana. Tot gira al voltant d’un personatge, el Max, que comparteix pis amb l’Emma i que viu en un núvol de despreocupada felicitat que es dilueix quan ella li comunica una notícia inesperada. A partir d’aquí, el Max es veurà enfrontat a una nit estranya i al·lucinada, a mig camí entre la realitat i el somni –de vegades virant cap al malson–, que el porta a la recerca d’ell mateix per una Barcelona iniciàtica i espectral.  La directora mai no força les situacions, ni tampoc ensenya les costures d’aquest viatge estructurat en diversos registres, de la comèdia a la crònica social. El que comença com un retrat generacional...

Time Out diu

També t'agradarà

Cine

Les millors escenes de sexe del cine

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. També t'agradarà... Restaurants romàntics 13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables El Pla Tan sols fa falta que hi passeu per davant per comprovar que el Pla és el restaurant íntim per definició. L’arribada entre carrerons foscos i humits del Gòtic ens prepara per a un local dibuixat amb llum tènue i ben dirigida, decoració infor- mal però elegant i una cuina de criteris similars. Els vins i les postres no desentonen i superen el nivell. Le Cucine Mandarosso Dinar sí, però sopar al Cucine Mandarosso amb un amic o familiar pot resultar estrany. Molt estrany. Perquè emana un no sé què íntim i acollidor que sembla fet per a una cita romàntica. Però tot subtil, casual, amb mobiliari retro, productes i llibres a les prestatgeries. I una cuina italiana que és per si mateixa el súmmum de la sensualitat. Si encara no han quedat clares les teves inten

Cine

20 pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Oldboy Després de 'Stoker', decebedor debut del realitzador coreà Park Chan-Wook al cinema nord-americà, el 'remake' d’una de les seves pel·lícules més populars –però no la millor: recordem l’extraordinari díptic format per 'Sympathy for Mr.Vengeance' i 'Sympathy for Lady Vengeance'– no s’ha fet esperar. L’original 'Oldboy' (2003), adaptació d’un manga dels japonesos Garon Tsuchiya i Nobuaki Minegishi, estava destinat en un principi a ser una superproducció dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Will Smith, però després de diverses consideracions d’índole comercial, va anar a parar a mans de Spike Lee en qualitat de film independent. Com al film original, l’Oldboy made in USA gira al voltant d’un home –Josh Brolin, aquí anomenat Joe– que es desperta després d’una borratxera i es troba empresonat en el que sembla una habitació d’hotel de mala mort, sense finestres, alimentat a través d’un forat que hi ha en una porta tancada amb clau. Aïllat del món durant 20 anys, Joe té temps de tramar la seva venjança... Els fans dels aspectes més espectaculars i trivials del film de Park Chan-Wook estaran encantats en comprovar que Spike Lee ha mantingut la inoblidable escena de la lluita al passadís, rodada en pla fix amb una càmera que va seguint els lluitadors. Aquí, l’estil de Lee és més naturalista, menys

Advertising
Cine

10 films per entendre els zombis

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Cine

Els documentals més animals

Inspirats per les balenes de 'Blackfish', fem un repàs de les millors bestioles del cel·luloide Es diu Tilikum, i és una orca assassina. Va ser capturada a Islàndia al novembre del 83 i transportada en una gàbia de lona fins a una de les peixeres del SeaWorld d'Orlando, Florida, on va ser atracció per a tots els públics fins que al febrer del 2010 va atacar Dawn Brancheau, la domadora més experimentada del parc, que va perdre la vida entre les seves dents. D'aquesta tragèdia va néixer 'Blackfish', el brutal documental de Gabriela Cowperthwaite, l'última d'una extensa tradició de cineastes fascinats pel món animal. El caiman de Flaherty Ah, Flaherty, el pobre Robert Flaherty, eterna diana de gent amb males puces que es pensa que ho sap tot sobre com s'ha de fer el cinema. Amic meu, d'on t'ha vingut la mala reputació? La polèmica es va destapar l'any 1922 -mira si en fa de temps!- quan se'n va anar a l'Àrtic de Canadà a rodar 'Nanuk, l'esquimal', un documental sobre la tribu dels inuit, de tradició pesquera, que es veu que no era del tot fidel a la realitat. Ras i curt, la meitat d'escenes estaven més preparades i assajades que un sainet victorià. Però, i què? Això va dir Flaherty. I l'any 48 va rodar 'Louisiana', la història d'un jove 'cadien' habitant de Nova Orleans que es dedica a la caça de caimans. Sembla tan real que, si jo no us ho estigués advertint, mai no hauríeu arribat a saber que es tracta d'una ficció, amb guió i actors. Menys pels rèptils, que són tots salvatges

Advertising