Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les 50 millors pel·lícules catalanes: dels anys 80 a finals dels 90

Les 50 millors pel·lícules catalanes: dels anys 80 a finals dels 90

6 films imprescindibles de la història del cine català de les dècades dels 80 i 90

Per Josep Lambies |
Advertising
Los motivos de Berta, José Luis Guerin (1985)

Los motivos de Berta

José Luis Guerin (1985)

Com heu vist al top 10, el que més ens agrada de Guerin és ‘Tren de sombras’, però ens semblava injust no fer un llogarret a la nostra llista per a la seva ‘opera prima’, ‘Los motivos de Berta’, que va ser un brillant debut. 

El encargo del cazador, Joaquim Jordà (1990)

El encargo del cazador

Joaquim Jordà (1990)

La carrera de Jacinto Esteva, director de ‘Lejos de los árboles’, era prometedora, però es va veure estroncada massa aviat. Va morir amb només 45 anys. Per sort, els seus companys de l’Escola de Barcelona no van deixar mai d’homenatjar-lo. Joaquim Jordà, sense anar més lluny, li va dedicar aquest magnífic ‘in memoriam’.

Advertising
La teta i la Lluna, Bigas Luna (1995)

La teta i la Lluna

Bigas Luna (1995)

Aquesta és la pel·lícula en què Biel Duran, d’un pam d’alçada, va fer d’aspirant a enxaneta, poc abans que Benet i Jornet el fes participar en els castells de Vilafranca del Penedès a ‘Nissaga de poder’. És una altra preciositat de Bigas Luna, rascant-li els talons a ‘Bilbao’.

Antártida, Manuel Huerga (1995)

Antártida

Manuel Huerga (1995)

No ens sap greu reivindicar el treball de Huerga –per cert, aquest va ser el seu debut en el llargmetratge!–, però encara ens fa més il·lusió trencar una llança a favor del record de Francesc Casavella, que va firmar-ne el guió. És per això que consta entre les nostres 50 preferides.

Advertising
El árbol de las cerezas, Marc Recha (1998)

El árbol de las cerezas

Marc Recha (1998)

Si algú li fa l’efecte que el cinema català ha estat una potència menor, ja es pot anar retractant. Qui pensi que Abbas Kiarostami és un dels pesos pesants del cinema contemporani –molt sensat, d’altra banda–, potser hauria de mirar-se aquesta pel·lícula de Marc Recha. Segur que se li inflaria l’orgull patri.

Mones com la Becky, Joaquim Jordà (1999)

Mones com la Becky

Joaquim Jordà (1999)

Tornem-hi amb Jordà, que bé val un imperi. Què en podem dir d’aquesta pel·lícula? Heu vist ‘Me siento rejuvenecer’, aquella comèdia de micos amb Ginger Rogers i Cary Grant? Doncs podríem aventurar que és una altra història de simis de laboratori un xic menys escabellada. Només un xic.

També t'agradarà

Cine

Les millors escenes de sexe del cine

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. També t'agradarà... Restaurants romàntics 13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables El Pla Tan sols fa falta que hi passeu per davant per comprovar que el Pla és el restaurant íntim per definició. L’arribada entre carrerons foscos i humits del Gòtic ens prepara per a un local dibuixat amb llum tènue i ben dirigida, decoració infor- mal però elegant i una cuina de criteris similars. Els vins i les postres no desentonen i superen el nivell. Le Cucine Mandarosso Dinar sí, però sopar al Cucine Mandarosso amb un amic o familiar pot resultar estrany. Molt estrany. Perquè emana un no sé què íntim i acollidor que sembla fet per a una cita romàntica. Però tot subtil, casual, amb mobiliari retro, productes i llibres a les prestatgeries. I una cuina italiana que és per si mateixa el súmmum de la sensualitat. Si encara no han quedat clares les teves inten

Cine

20 pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Oldboy Després de 'Stoker', decebedor debut del realitzador coreà Park Chan-Wook al cinema nord-americà, el 'remake' d’una de les seves pel·lícules més populars –però no la millor: recordem l’extraordinari díptic format per 'Sympathy for Mr.Vengeance' i 'Sympathy for Lady Vengeance'– no s’ha fet esperar. L’original 'Oldboy' (2003), adaptació d’un manga dels japonesos Garon Tsuchiya i Nobuaki Minegishi, estava destinat en un principi a ser una superproducció dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Will Smith, però després de diverses consideracions d’índole comercial, va anar a parar a mans de Spike Lee en qualitat de film independent. Com al film original, l’Oldboy made in USA gira al voltant d’un home –Josh Brolin, aquí anomenat Joe– que es desperta després d’una borratxera i es troba empresonat en el que sembla una habitació d’hotel de mala mort, sense finestres, alimentat a través d’un forat que hi ha en una porta tancada amb clau. Aïllat del món durant 20 anys, Joe té temps de tramar la seva venjança... Els fans dels aspectes més espectaculars i trivials del film de Park Chan-Wook estaran encantats en comprovar que Spike Lee ha mantingut la inoblidable escena de la lluita al passadís, rodada en pla fix amb una càmera que va seguint els lluitadors. Aquí, l’estil de Lee és més naturalista, menys

Advertising
Cine

10 films per entendre els zombis

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Cine

Els documentals més animals

Inspirats per les balenes de 'Blackfish', fem un repàs de les millors bestioles del cel·luloide Es diu Tilikum, i és una orca assassina. Va ser capturada a Islàndia al novembre del 83 i transportada en una gàbia de lona fins a una de les peixeres del SeaWorld d'Orlando, Florida, on va ser atracció per a tots els públics fins que al febrer del 2010 va atacar Dawn Brancheau, la domadora més experimentada del parc, que va perdre la vida entre les seves dents. D'aquesta tragèdia va néixer 'Blackfish', el brutal documental de Gabriela Cowperthwaite, l'última d'una extensa tradició de cineastes fascinats pel món animal. El caiman de Flaherty Ah, Flaherty, el pobre Robert Flaherty, eterna diana de gent amb males puces que es pensa que ho sap tot sobre com s'ha de fer el cinema. Amic meu, d'on t'ha vingut la mala reputació? La polèmica es va destapar l'any 1922 -mira si en fa de temps!- quan se'n va anar a l'Àrtic de Canadà a rodar 'Nanuk, l'esquimal', un documental sobre la tribu dels inuit, de tradició pesquera, que es veu que no era del tot fidel a la realitat. Ras i curt, la meitat d'escenes estaven més preparades i assajades que un sainet victorià. Però, i què? Això va dir Flaherty. I l'any 48 va rodar 'Louisiana', la història d'un jove 'cadien' habitant de Nova Orleans que es dedica a la caça de caimans. Sembla tan real que, si jo no us ho estigués advertint, mai no hauríeu arribat a saber que es tracta d'una ficció, amb guió i actors. Menys pels rèptils, que són tots salvatges

Advertising