Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les 50 millors pel·lícules catalanes: els 10 millors films

Les 50 millors pel·lícules catalanes: els 10 millors films

El top 10 de les pel·lícules més importants de la història del cine català

Per Josep Lambies |
Advertising

Qui ho diu, que el nostre és un cinema de cama fluixa i acomplexat? A Time Out Barcelona estem disposats a demostrar que hi ha hagut bones pel·lis catalanes des de molt abans que se celebrés la primera gala dels Gaudí, fins i tot des d'abans que en Bayona es matriculés a l'Escac i que Emili Teixidor publiqués 'Pa negre'. Per això hem elaborat una llista amb els 50 millors títols de la nostra cinematografia, per ordre cronològic, i amb un top 10 on trobareu destacades les nostres favorites.

Aquesta selecció ha estat feta amb la participació d'alguns dels nostres crítics de cinema habituals: Gerard Casau, Eulàlia Iglesias, Violeta Kovacsics, Carlos Losilla, Sergi Sánchez i Nuria Vidal. Els seus noms mereixen ser esmentats, ara i sempre.

NO T'HO PERDIS: Les millors escenes de sexe del cinema

Vida en sombras, Llorenç Llobet-Gràcia (1949)

Vida en sombras

Llorenç Llobet-Gràcia (1949)

Està entre ‘Fanny i Alexander’ i una novel·la de Dickens amb aires ibèrics, amb un Fernando Fernán Gómez de 28 anyets de prota. Explica la història d’un home criat a la barraca d’uns firaires ambulants que en el tombant de segle ensenyaven les bondats del cinematògraf a les gents d’arreu de la península. La gran pena d’aquesta pel·lícula és que la censura franquista li va fotre clatellada, i la va tancar amb pany i forrellat durant més de tres dècades. No va ser fins a principis dels 80 que es va reestrenar, i l’any 2008 la Mostra de Venècia li va fer un homenatge a bombo i plateret. Més val tard que mai.

A tiro limpio, Francisco Pérez-Dolz (1963)

A tiro limpio

Francisco Pérez-Dolz (1963)

No us confongueu, no té res a veure amb aquella cosa d’Steven Seagal fent de gàngster pistoler addicte a les cartes. Tot i que sí que hi ha una banda d’atracadors, estil ‘Quartet de la mort’, que actuen a mà armada. En el moment en què Mario Monicelli dirigia ‘I soliti ignoti’ a Itàlia i Jean-Pierre Melville revolucionava el ‘polar’ francès, n’hi havia uns quants que des de la Costa Brava fins a les terres de l’Ebre es dedicaven a revolucionar el cine negre català. Pérez-Dolz és, d’aquesta fornada, el més gran.

Advertising
La piel quemada, Josep Maria Forn (1967)

La piel quemada

Josep Maria Forn (1967)

Abans que arribessin Fernando León de Aranoa i tots els de la seva casta, hi va haver un cinema social espanyol amb poc a envejar als estudis de Cinecittà, i Josep Maria Forn va ser un dels seus abanderats representants. En aquesta pel·lícula, amb una posició innegociable en el nostre top 10, va fer un excel·lent retrat de la vida als pobles de costa i els seus contrastats ambients: des de les galdoses llars dels immigrants andalusos que vivien de la pesca, fins a l’arribada del turisme europeu, el que va portar-nos el ‘destape’ i les sueques.

Vampir cuadecuc

Vampir Cuadecuc

Pere Portabella (1970)

La cosa comença amb dos col·legues, Pere Portabella i el poeta Joan Brossa, que tenien un tercer amic, el cineasta Jess Franco, a qui a principis dels 70 la Hammer va produir una singular adaptació del ‘Dràcula’ de Bram Stoker, amb Christopher Lee d’estrella de les catacumbes. Portabella i Brossa eren molt llestos, i com que tenien tanta confiança amb el seu camarada madrileny, es van plantar al rodatge d’acoplats, amb tota la barra del món, assegurant que li farien un ‘making of’. Potser només volien passar una bona estona entre taüts i estaques, però el que van gravar en aquells dies de diversió és, a hores d’ara, el millor que ha donat el cinema experimental català.

Advertising
Bilbao, Bigas Luna (1978)

Bilbao

Bigas Luna (1978)

Feia dos anys que Bigas Luna ho havia deixat tot de banda per rodar ‘Tatuatge’, el seu debut en el llarg. Havia dimitit com a professor d’Eina i Elisava, havia renunciat a la seva primera vocació, el disseny industrial, i s’havia desentès d’aquell projecte de joventut que es deia Estudi Gris. Tot, per ser cineasta. Amb ‘Tatuatge’ li va anar prou bé, però va ser aquesta, ‘Bilbao’, la que va confirmar que el seu cop de cap no havia estat una bogeria etílica qualsevol. La pel·lícula es va poder veure a la Quinzena de Realitzadors de Canes i és, encara ara, una obra mestra.

Tras el cristal, Agustí Villaronga (1987)

Tras el cristal

Agustí Villaronga (1987)

Sembla que tothom hagi oblidat que Agustí Villaronga ja exisitia abans de ‘Pa negre’ i sobretot d’aquella història sobre la correspondència d’Evita Perón que va presentar a Sant Sebastià fa dos festivals. Alguns sí que recorden que l’any 2000 va adaptar ‘El mar’, de Blai Bonet, amb la protecció de la seva companya de fatigues Isona Passola. Però no són tants els que encara tenen en ment els seus primers treballs, com ‘El nen de la Lluna’ o, molt especialment, ‘Tras el cristal’, una pel·lícula de terror amb totes les de la llei. El seu protagonista era un antic metge dels camps de concentració nazis que havia torturat i violat dotzenes de nens, i que després de la guerra havia continuat la seva carrera de pederasta assassí. Pèls de punta.

Advertising
Tren de sombras, José Luis Guerin (1997)

Tren de sombras

José Luis Guerin (1997)

No, no és ‘Ordet’ de Dreyer, ni el remake d’un film de Victor Sjöström, ni cap altra joia del cinema nòrdic, encara que ho sembli. A mitjan anys 90, José Luis Guerin es va ajustar la seva inseparable boina de ‘tweed’ a la closca i va fer rumb a l’Alta Normandia, al llac Le Thuit, on va engegar una prodigiosa reflexió sobre la llum i la boira que ni Monet davant de la catedral de Rouen. Sabem que les seves feines més conegudes són posteriors, que si Guerin ha guanyat fama internacional és gràcies a ‘En construcción’, ‘En la ciudad de Sylvia’ o ‘Guest’. Però nosaltres, des d’aquí, volem reivindicar les seves primeres pel·lícules. Són meravelloses!

De nens, Joaquim Jordà (2003)

De nens

Joaquim Jordà (2003)

Això són paraules majors. Joaquim Jordà va ser el pare del documental català, de l’Escola de Barcelona i, en els últims anys de vida, de molts joves cineastes a qui rebia com a deixebles en el seu pis del carrer de la Cera, número 23. Si el voleu conèixer de prop, mireu-vos la seva última pel·lícula, ‘Més enllà del mirall’, estrenada pòstumament, on parlava a cor obert de com va ser la seva vida després de l’embòlia que li va deixar, de seqüela, una agnòsia que el va acompanyar fins al final. Si el que voleu és saber quina és la seva obra imprescindible, a gustos colors, però nosaltres ens quedem amb ‘De nens’.

Advertising
Honor de cavalleria, Albert Serra (2006)

Honor de cavalleria

Albert Serra (2006)

És aquella peculiar adaptació del ‘Quixot’ de Cervantes que va dirigir Albert Serra, la més recent de les vaques sagrades de la nostra cultura, un dels individus més controvertits i polèmics de la societat catalana, dandi de Banyoles i molts altres atributs més que ara costaria enumerar. Per a informació ampliada del personatge, no deixeu de llegir ‘Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)’, del jove i simpàtic Albert Forns, on també trobareu algunes consideracions trepidants al voltant d’‘Honor de cavalleria’. Per cert, ¿sabíeu que aquest llibre s’havia de dir ‘Sanxo, posa’m crema’?

La leyenda del tiempo, Isaki Lacuesta (2006)

La leyenda del tiempo

Isaki Lacuesta (2006)

Aviat farà 35 anys que Camarón de la Isla va publicar el seu desè àlbum, ‘La leyenda del tiempo’, que es deia igual que un poema de Federico García Lorca. I aviat en farà vuit que Isaki Lacuesta va rodar una pel·lícula, la segona de la seva filmografia, amb el mateix títol que poema i disc. Era un film d’històries paral·leles, ambientat entre San Fernando i Jerez de la Frontera, on Lacuesta seguia el recorregut de dos personatges: Israel, un cantaor andalús, i Makiko, una jove japonesa obsessionada amb el flamenc.

També t'agradarà

Cine

Les millors escenes de sexe del cine

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. També t'agradarà... Restaurants romàntics 13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables El Pla Tan sols fa falta que hi passeu per davant per comprovar que el Pla és el restaurant íntim per definició. L’arribada entre carrerons foscos i humits del Gòtic ens prepara per a un local dibuixat amb llum tènue i ben dirigida, decoració infor- mal però elegant i una cuina de criteris similars. Els vins i les postres no desentonen i superen el nivell. Le Cucine Mandarosso Dinar sí, però sopar al Cucine Mandarosso amb un amic o familiar pot resultar estrany. Molt estrany. Perquè emana un no sé què íntim i acollidor que sembla fet per a una cita romàntica. Però tot subtil, casual, amb mobiliari retro, productes i llibres a les prestatgeries. I una cuina italiana que és per si mateixa el súmmum de la sensualitat. Si encara no han quedat clares les teves inten

Cine

20 pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Oldboy Després de 'Stoker', decebedor debut del realitzador coreà Park Chan-Wook al cinema nord-americà, el 'remake' d’una de les seves pel·lícules més populars –però no la millor: recordem l’extraordinari díptic format per 'Sympathy for Mr.Vengeance' i 'Sympathy for Lady Vengeance'– no s’ha fet esperar. L’original 'Oldboy' (2003), adaptació d’un manga dels japonesos Garon Tsuchiya i Nobuaki Minegishi, estava destinat en un principi a ser una superproducció dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Will Smith, però després de diverses consideracions d’índole comercial, va anar a parar a mans de Spike Lee en qualitat de film independent. Com al film original, l’Oldboy made in USA gira al voltant d’un home –Josh Brolin, aquí anomenat Joe– que es desperta després d’una borratxera i es troba empresonat en el que sembla una habitació d’hotel de mala mort, sense finestres, alimentat a través d’un forat que hi ha en una porta tancada amb clau. Aïllat del món durant 20 anys, Joe té temps de tramar la seva venjança... Els fans dels aspectes més espectaculars i trivials del film de Park Chan-Wook estaran encantats en comprovar que Spike Lee ha mantingut la inoblidable escena de la lluita al passadís, rodada en pla fix amb una càmera que va seguint els lluitadors. Aquí, l’estil de Lee és més naturalista, menys

Advertising
Cine

10 films per entendre els zombis

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Cine

Els documentals més animals

Inspirats per les balenes de 'Blackfish', fem un repàs de les millors bestioles del cel·luloide Es diu Tilikum, i és una orca assassina. Va ser capturada a Islàndia al novembre del 83 i transportada en una gàbia de lona fins a una de les peixeres del SeaWorld d'Orlando, Florida, on va ser atracció per a tots els públics fins que al febrer del 2010 va atacar Dawn Brancheau, la domadora més experimentada del parc, que va perdre la vida entre les seves dents. D'aquesta tragèdia va néixer 'Blackfish', el brutal documental de Gabriela Cowperthwaite, l'última d'una extensa tradició de cineastes fascinats pel món animal. El caiman de Flaherty Ah, Flaherty, el pobre Robert Flaherty, eterna diana de gent amb males puces que es pensa que ho sap tot sobre com s'ha de fer el cinema. Amic meu, d'on t'ha vingut la mala reputació? La polèmica es va destapar l'any 1922 -mira si en fa de temps!- quan se'n va anar a l'Àrtic de Canadà a rodar 'Nanuk, l'esquimal', un documental sobre la tribu dels inuit, de tradició pesquera, que es veu que no era del tot fidel a la realitat. Ras i curt, la meitat d'escenes estaven més preparades i assajades que un sainet victorià. Però, i què? Això va dir Flaherty. I l'any 48 va rodar 'Louisiana', la història d'un jove 'cadien' habitant de Nova Orleans que es dedica a la caça de caimans. Sembla tan real que, si jo no us ho estigués advertint, mai no hauríeu arribat a saber que es tracta d'una ficció, amb guió i actors. Menys pels rèptils, que són tots salvatges

Advertising