Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les 50 millors pel·lícules catalanes: dels orígens als anys 70

Les 50 millors pel·lícules catalanes: dels orígens als anys 70

11 films imprescindibles de la història del cine català, des del 1897 fins al 1978

Per Josep Lambies |
Advertising
Baralla en un cafè, Fructuós Gelabert (1897)

Baralla en un cafè

Fructuós Gelabert (1897)

A Catalunya també vam tenir els nostres pioners. Mentre Méliès començava a fer els seus experiments a Montreuil, Fructuós Gelabert va muntar aquí mateix, al barri de Sants, La Casa de Vidre, els estudis on va rodar el primer film català de la història.

L’hereu de ca’n Pruna, Segundo de Chomón (1902)

L’hereu de ca’n Pruna

Segundo de Chomón (1902)

Aquest cineasta aragonès, director d’‘El hotel eléctrico’, a qui la Filmoteca ha consagrat la seva sala gran, va venir a fer carrera a Barcelona. I així va néixer aquest curtmetratge amb nom de cançó popular catalana.

Advertising
Los Tarantos, Francisco Rovira Beleta (1963)

Los Tarantos

Francisco Rovira Beleta (1963)

En aquesta versió gitana de Romeu i Julieta els Montagut es diuen Tarantos i els Capulet Zorongos. Ni ‘West Side Story’ ni Baz Luhrman i les seves anades de pinça a Verona Beach van donar tant la volta a Shakespeare!

Vida de família, José Luis Font (1963)

Vida de família

José Luis Font (1963)

La pel·lícula que hauria dirigit Mar Coll si hagués viscut als anys 60. Hi trobareu l’‘star system’ de l’època al complet: Montserrat Carulla, Fernando Guillén i –agafeu-vos!– Maria Aurèlia Capmany. Un gran precedent de ‘Tres dies amb la família’.

Advertising
Las crueles, Vicente Aranda (1969)

Las crueles

Vicente Aranda (1969)

Abans d’entregar-se al pit i cuixa, Vicente Aranda va fer aquesta magnífica adaptació del ‘Bailando para Parker’ de l’asturià Gonzalo Suárez. I li va costar suor i esforços. Durant la producció, Aranda va patir un accident i va haver de dirigir mitja pel·li estirat en una llitera. Quina fila!

Umbracle, Pere Portabella (1970)

Umbracle

Pere Portabella (1970)

Pura avantguarda soviètica, pur Eisenstein, pur Kuleshov, pur Vertov. El mateix any de ‘Vampir cuadecuc’, Portabella va dirigir aquest muntatge superb, fet a base de ‘found footage’. Si esgarrapeu una mica us adonareu que no és altra cosa que la més gran denúncia de la maquinària franquista que hagi donat el nostre cinema.

Advertising
Lejos de los árboles, Jacinto Esteva (1972)

Lejos de los árboles

Jacinto Esteva (1972)

Diuen que Jacinto Esteva va dedicar vuit anys de la seva carrera a aquesta pel·lícula, un assaig fílmic mastodòntic. Es va poder veure l’any 2012, al Macba, gràcies a un parell d’arranjaments del mestre Portabella, que en signa el muntatge final.

Lock-out, Antoni Padrós (1973)

Lock-out

Antoni Padrós (1973)

¿Recordeu aquelles cues que es van fer a Sitges quan l’any 2012 va estrenar ‘L’home precís’? Antoni Padrós és el més punk de tots els nostres cineastes, un anarquista amb tendències al surrealisme i una imaginació volcànica.

Advertising
Shirley Temple Story, Antoni Padrós (1976)

Shirley Temple Story

Antoni Padrós (1976)

Qui havia de dir que a Padrós, institució entre els mestres de l’art underground, li donaria per explicar-nos la història de Shirley Temple, la nena dels tirabuixons rossos i els vestits de puntetes? Sona demencial, oi? Però no us equivoqueu: és una ‘masterpiece’ en tota regla!

El asesino de Pedralbes, Gonzalo Herralde (1978)

El asesino de Pedralbes

Gonzalo Herralde (1978)

Al mes de maig del 74, un tal Cerveto Puig, vestit de negre, ganivet en mà i amb unes sabates uns quants números més petites de les que solia utilitzar per enganyar la policia, va assassinar un matrimoni de l’altra societat barcelonina. Quatre anys després, Gonzalo Herralde va anar al presidi d’Osca on complia condemna, i el va entrevistar.

Mostra'n més

També t'agradarà

Cine

Les millors escenes de sexe del cine

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. També t'agradarà... Restaurants romàntics 13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables El Pla Tan sols fa falta que hi passeu per davant per comprovar que el Pla és el restaurant íntim per definició. L’arribada entre carrerons foscos i humits del Gòtic ens prepara per a un local dibuixat amb llum tènue i ben dirigida, decoració infor- mal però elegant i una cuina de criteris similars. Els vins i les postres no desentonen i superen el nivell. Le Cucine Mandarosso Dinar sí, però sopar al Cucine Mandarosso amb un amic o familiar pot resultar estrany. Molt estrany. Perquè emana un no sé què íntim i acollidor que sembla fet per a una cita romàntica. Però tot subtil, casual, amb mobiliari retro, productes i llibres a les prestatgeries. I una cuina italiana que és per si mateixa el súmmum de la sensualitat. Si encara no han quedat clares les teves inten

Cine

20 pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Oldboy Després de 'Stoker', decebedor debut del realitzador coreà Park Chan-Wook al cinema nord-americà, el 'remake' d’una de les seves pel·lícules més populars –però no la millor: recordem l’extraordinari díptic format per 'Sympathy for Mr.Vengeance' i 'Sympathy for Lady Vengeance'– no s’ha fet esperar. L’original 'Oldboy' (2003), adaptació d’un manga dels japonesos Garon Tsuchiya i Nobuaki Minegishi, estava destinat en un principi a ser una superproducció dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Will Smith, però després de diverses consideracions d’índole comercial, va anar a parar a mans de Spike Lee en qualitat de film independent. Com al film original, l’Oldboy made in USA gira al voltant d’un home –Josh Brolin, aquí anomenat Joe– que es desperta després d’una borratxera i es troba empresonat en el que sembla una habitació d’hotel de mala mort, sense finestres, alimentat a través d’un forat que hi ha en una porta tancada amb clau. Aïllat del món durant 20 anys, Joe té temps de tramar la seva venjança... Els fans dels aspectes més espectaculars i trivials del film de Park Chan-Wook estaran encantats en comprovar que Spike Lee ha mantingut la inoblidable escena de la lluita al passadís, rodada en pla fix amb una càmera que va seguint els lluitadors. Aquí, l’estil de Lee és més naturalista, menys

Advertising
Cine

10 films per entendre els zombis

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Cine

Els documentals més animals

Inspirats per les balenes de 'Blackfish', fem un repàs de les millors bestioles del cel·luloide Es diu Tilikum, i és una orca assassina. Va ser capturada a Islàndia al novembre del 83 i transportada en una gàbia de lona fins a una de les peixeres del SeaWorld d'Orlando, Florida, on va ser atracció per a tots els públics fins que al febrer del 2010 va atacar Dawn Brancheau, la domadora més experimentada del parc, que va perdre la vida entre les seves dents. D'aquesta tragèdia va néixer 'Blackfish', el brutal documental de Gabriela Cowperthwaite, l'última d'una extensa tradició de cineastes fascinats pel món animal. El caiman de Flaherty Ah, Flaherty, el pobre Robert Flaherty, eterna diana de gent amb males puces que es pensa que ho sap tot sobre com s'ha de fer el cinema. Amic meu, d'on t'ha vingut la mala reputació? La polèmica es va destapar l'any 1922 -mira si en fa de temps!- quan se'n va anar a l'Àrtic de Canadà a rodar 'Nanuk, l'esquimal', un documental sobre la tribu dels inuit, de tradició pesquera, que es veu que no era del tot fidel a la realitat. Ras i curt, la meitat d'escenes estaven més preparades i assajades que un sainet victorià. Però, i què? Això va dir Flaherty. I l'any 48 va rodar 'Louisiana', la història d'un jove 'cadien' habitant de Nova Orleans que es dedica a la caça de caimans. Sembla tan real que, si jo no us ho estigués advertint, mai no hauríeu arribat a saber que es tracta d'una ficció, amb guió i actors. Menys pels rèptils, que són tots salvatges

Advertising