Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les 50 millors pel·lícules catalanes: la llista completa

Les 50 millors pel·lícules catalanes: la llista completa

Una selecció de 50 pel·lículas fonamentals de la història del cine català: dels orígens a l'actualitat

Per Josep Lambies |
Advertising

El top 10

Vida en sombras, Llorenç Llobet-Gràcia (1949)

Vida en sombras

Llorenç Llobet-Gràcia (1949)

Està entre ‘Fanny i Alexander’ i una novel·la de Dickens amb aires ibèrics, amb un Fernando Fernán Gómez de 28 anyets de prota. Explica la història d’un home criat a la barraca d’uns firaires ambulants que en el tombant de segle ensenyaven les bondats del cinematògraf a les gents d’arreu de la península. La gran pena d’aquesta pel·lícula és que la censura franquista li va fotre clatellada, i la va tancar amb pany i forrellat durant més de tres dècades. No va ser fins a principis dels 80 que es va reestrenar, i l’any 2008 la Mostra de Venècia li va fer un homenatge a bombo i plateret. Més val tard que mai.

A tiro limpio, Francisco Pérez-Dolz (1963)

A tiro limpio

Francisco Pérez-Dolz (1963)

No us confongueu, no té res a veure amb aquella cosa d’Steven Seagal fent de gàngster pistoler addicte a les cartes. Tot i que sí que hi ha una banda d’atracadors, estil ‘Quartet de la mort’, que actuen a mà armada. En el moment en què Mario Monicelli dirigia ‘I soliti ignoti’ a Itàlia i Jean-Pierre Melville revolucionava el ‘polar’ francès, n’hi havia uns quants que des de la Costa Brava fins a les terres de l’Ebre es dedicaven a revolucionar el cine negre català. Pérez-Dolz és, d’aquesta fornada, el més gran.

Advertising
La piel quemada, Josep Maria Forn (1967)

La piel quemada

Josep Maria Forn (1967)

Abans que arribessin Fernando León de Aranoa i tots els de la seva casta, hi va haver un cinema social espanyol amb poc a envejar als estudis de Cinecittà, i Josep Maria Forn va ser un dels seus abanderats representants. En aquesta pel·lícula, amb una posició innegociable en el nostre top 10, va fer un excel·lent retrat de la vida als pobles de costa i els seus contrastats ambients: des de les galdoses llars dels immigrants andalusos que vivien de la pesca, fins a l’arribada del turisme europeu, el que va portar-nos el ‘destape’ i les sueques.

Vampir cuadecuc

Vampir Cuadecuc

Pere Portabella (1970)

La cosa comença amb dos col·legues, Pere Portabella i el poeta Joan Brossa, que tenien un tercer amic, el cineasta Jess Franco, a qui a principis dels 70 la Hammer va produir una singular adaptació del ‘Dràcula’ de Bram Stoker, amb Christopher Lee d’estrella de les catacumbes. Portabella i Brossa eren molt llestos, i com que tenien tanta confiança amb el seu camarada madrileny, es van plantar al rodatge d’acoplats, amb tota la barra del món, assegurant que li farien un ‘making of’. Potser només volien passar una bona estona entre taüts i estaques, però el que van gravar en aquells dies de diversió és, a hores d’ara, el millor que ha donat el cinema experimental català.

Advertising
Bilbao, Bigas Luna (1978)

Bilbao

Bigas Luna (1978)

Feia dos anys que Bigas Luna ho havia deixat tot de banda per rodar ‘Tatuatge’, el seu debut en el llarg. Havia dimitit com a professor d’Eina i Elisava, havia renunciat a la seva primera vocació, el disseny industrial, i s’havia desentès d’aquell projecte de joventut que es deia Estudi Gris. Tot, per ser cineasta. Amb ‘Tatuatge’ li va anar prou bé, però va ser aquesta, ‘Bilbao’, la que va confirmar que el seu cop de cap no havia estat una bogeria etílica qualsevol. La pel·lícula es va poder veure a la Quinzena de Realitzadors de Canes i és, encara ara, una obra mestra.

Tras el cristal, Agustí Villaronga (1987)

Tras el cristal

Agustí Villaronga (1987)

Sembla que tothom hagi oblidat que Agustí Villaronga ja exisitia abans de ‘Pa negre’ i sobretot d’aquella història sobre la correspondència d’Evita Perón que va presentar a Sant Sebastià fa dos festivals. Alguns sí que recorden que l’any 2000 va adaptar ‘El mar’, de Blai Bonet, amb la protecció de la seva companya de fatigues Isona Passola. Però no són tants els que encara tenen en ment els seus primers treballs, com ‘El nen de la Lluna’ o, molt especialment, ‘Tras el cristal’, una pel·lícula de terror amb totes les de la llei. El seu protagonista era un antic metge dels camps de concentració nazis que havia torturat i violat dotzenes de nens, i que després de la guerra havia continuat la seva carrera de pederasta assassí. Pèls de punta.

Advertising
Tren de sombras, José Luis Guerin (1997)

Tren de sombras

José Luis Guerin (1997)

No, no és ‘Ordet’ de Dreyer, ni el remake d’un film de Victor Sjöström, ni cap altra joia del cinema nòrdic, encara que ho sembli. A mitjan anys 90, José Luis Guerin es va ajustar la seva inseparable boina de ‘tweed’ a la closca i va fer rumb a l’Alta Normandia, al llac Le Thuit, on va engegar una prodigiosa reflexió sobre la llum i la boira que ni Monet davant de la catedral de Rouen. Sabem que les seves feines més conegudes són posteriors, que si Guerin ha guanyat fama internacional és gràcies a ‘En construcción’, ‘En la ciudad de Sylvia’ o ‘Guest’. Però nosaltres, des d’aquí, volem reivindicar les seves primeres pel·lícules. Són meravelloses!

De nens, Joaquim Jordà (2003)

De nens

Joaquim Jordà (2003)

Això són paraules majors. Joaquim Jordà va ser el pare del documental català, de l’Escola de Barcelona i, en els últims anys de vida, de molts joves cineastes a qui rebia com a deixebles en el seu pis del carrer de la Cera, número 23. Si el voleu conèixer de prop, mireu-vos la seva última pel·lícula, ‘Més enllà del mirall’, estrenada pòstumament, on parlava a cor obert de com va ser la seva vida després de l’embòlia que li va deixar, de seqüela, una agnòsia que el va acompanyar fins al final. Si el que voleu és saber quina és la seva obra imprescindible, a gustos colors, però nosaltres ens quedem amb ‘De nens’.

Advertising
Honor de cavalleria, Albert Serra (2006)

Honor de cavalleria

Albert Serra (2006)

És aquella peculiar adaptació del ‘Quixot’ de Cervantes que va dirigir Albert Serra, la més recent de les vaques sagrades de la nostra cultura, un dels individus més controvertits i polèmics de la societat catalana, dandi de Banyoles i molts altres atributs més que ara costaria enumerar. Per a informació ampliada del personatge, no deixeu de llegir ‘Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)’, del jove i simpàtic Albert Forns, on també trobareu algunes consideracions trepidants al voltant d’‘Honor de cavalleria’. Per cert, ¿sabíeu que aquest llibre s’havia de dir ‘Sanxo, posa’m crema’?

La leyenda del tiempo, Isaki Lacuesta (2006)

La leyenda del tiempo

Isaki Lacuesta (2006)

Aviat farà 35 anys que Camarón de la Isla va publicar el seu desè àlbum, ‘La leyenda del tiempo’, que es deia igual que un poema de Federico García Lorca. I aviat en farà vuit que Isaki Lacuesta va rodar una pel·lícula, la segona de la seva filmografia, amb el mateix títol que poema i disc. Era un film d’històries paral·leles, ambientat entre San Fernando i Jerez de la Frontera, on Lacuesta seguia el recorregut de dos personatges: Israel, un cantaor andalús, i Makiko, una jove japonesa obsessionada amb el flamenc.

Dels orígens a finals dels anys 70

Baralla en un cafè, Fructuós Gelabert (1897)

Baralla en un cafè

Fructuós Gelabert (1897)

A Catalunya també vam tenir els nostres pioners. Mentre Méliès començava a fer els seus experiments a Montreuil, Fructuós Gelabert va muntar aquí mateix, al barri de Sants, La Casa de Vidre, els estudis on va rodar el primer film català de la història.

L’hereu de ca’n Pruna, Segundo de Chomón (1902)

L’hereu de ca’n Pruna

Segundo de Chomón (1902)

Aquest cineasta aragonès, director d’‘El hotel eléctrico’, a qui la Filmoteca ha consagrat la seva sala gran, va venir a fer carrera a Barcelona. I així va néixer aquest curtmetratge amb nom de cançó popular catalana.

Advertising
Los Tarantos, Francisco Rovira Beleta (1963)

Los Tarantos

Francisco Rovira Beleta (1963)

En aquesta versió gitana de Romeu i Julieta els Montagut es diuen Tarantos i els Capulet Zorongos. Ni ‘West Side Story’ ni Baz Luhrman i les seves anades de pinça a Verona Beach van donar tant la volta a Shakespeare!

Vida de família, José Luis Font (1963)

Vida de família

José Luis Font (1963)

La pel·lícula que hauria dirigit Mar Coll si hagués viscut als anys 60. Hi trobareu l’‘star system’ de l’època al complet: Montserrat Carulla, Fernando Guillén i –agafeu-vos!– Maria Aurèlia Capmany. Un gran precedent de ‘Tres dies amb la família’.

Advertising
Las crueles, Vicente Aranda (1969)

Las crueles

Vicente Aranda (1969)

Abans d’entregar-se al pit i cuixa, Vicente Aranda va fer aquesta magnífica adaptació del ‘Bailando para Parker’ de l’asturià Gonzalo Suárez. I li va costar suor i esforços. Durant la producció, Aranda va patir un accident i va haver de dirigir mitja pel·li estirat en una llitera. Quina fila!

Umbracle, Pere Portabella (1970)

Umbracle

Pere Portabella (1970)

Pura avantguarda soviètica, pur Eisenstein, pur Kuleshov, pur Vertov. El mateix any de ‘Vampir cuadecuc’, Portabella va dirigir aquest muntatge superb, fet a base de ‘found footage’. Si esgarrapeu una mica us adonareu que no és altra cosa que la més gran denúncia de la maquinària franquista que hagi donat el nostre cinema.

Advertising
Lejos de los árboles, Jacinto Esteva (1972)

Lejos de los árboles

Jacinto Esteva (1972)

Diuen que Jacinto Esteva va dedicar vuit anys de la seva carrera a aquesta pel·lícula, un assaig fílmic mastodòntic. Es va poder veure l’any 2012, al Macba, gràcies a un parell d’arranjaments del mestre Portabella, que en signa el muntatge final.

Lock-out, Antoni Padrós (1973)

Lock-out

Antoni Padrós (1973)

¿Recordeu aquelles cues que es van fer a Sitges quan l’any 2012 va estrenar ‘L’home precís’? Antoni Padrós és el més punk de tots els nostres cineastes, un anarquista amb tendències al surrealisme i una imaginació volcànica.

Advertising
Shirley Temple Story, Antoni Padrós (1976)

Shirley Temple Story

Antoni Padrós (1976)

Qui havia de dir que a Padrós, institució entre els mestres de l’art underground, li donaria per explicar-nos la història de Shirley Temple, la nena dels tirabuixons rossos i els vestits de puntetes? Sona demencial, oi? Però no us equivoqueu: és una ‘masterpiece’ en tota regla!

El asesino de Pedralbes, Gonzalo Herralde (1978)

El asesino de Pedralbes

Gonzalo Herralde (1978)

Al mes de maig del 74, un tal Cerveto Puig, vestit de negre, ganivet en mà i amb unes sabates uns quants números més petites de les que solia utilitzar per enganyar la policia, va assassinar un matrimoni de l’altra societat barcelonina. Quatre anys després, Gonzalo Herralde va anar al presidi d’Osca on complia condemna, i el va entrevistar.

Mostra'n més

Dels anys 80 a finals dels 90

Los motivos de Berta, José Luis Guerin (1985)

Los motivos de Berta

José Luis Guerin (1985)

Com heu vist al top 10, el que més ens agrada de Guerin és ‘Tren de sombras’, però ens semblava injust no fer un llogarret a la nostra llista per a la seva ‘opera prima’, ‘Los motivos de Berta’, que va ser un brillant debut. 

El encargo del cazador, Joaquim Jordà (1990)

El encargo del cazador

Joaquim Jordà (1990)

La carrera de Jacinto Esteva, director de ‘Lejos de los árboles’, era prometedora, però es va veure estroncada massa aviat. Va morir amb només 45 anys. Per sort, els seus companys de l’Escola de Barcelona no van deixar mai d’homenatjar-lo. Joaquim Jordà, sense anar més lluny, li va dedicar aquest magnífic ‘in memoriam’.

Advertising
La teta i la Lluna, Bigas Luna (1995)

La teta i la Lluna

Bigas Luna (1995)

Aquesta és la pel·lícula en què Biel Duran, d’un pam d’alçada, va fer d’aspirant a enxaneta, poc abans que Benet i Jornet el fes participar en els castells de Vilafranca del Penedès a ‘Nissaga de poder’. És una altra preciositat de Bigas Luna, rascant-li els talons a ‘Bilbao’.

Antártida, Manuel Huerga (1995)

Antártida

Manuel Huerga (1995)

No ens sap greu reivindicar el treball de Huerga –per cert, aquest va ser el seu debut en el llargmetratge!–, però encara ens fa més il·lusió trencar una llança a favor del record de Francesc Casavella, que va firmar-ne el guió. És per això que consta entre les nostres 50 preferides.

Advertising
El árbol de las cerezas, Marc Recha (1998)

El árbol de las cerezas

Marc Recha (1998)

Si algú li fa l’efecte que el cinema català ha estat una potència menor, ja es pot anar retractant. Qui pensi que Abbas Kiarostami és un dels pesos pesants del cinema contemporani –molt sensat, d’altra banda–, potser hauria de mirar-se aquesta pel·lícula de Marc Recha. Segur que se li inflaria l’orgull patri.

Mones com la Becky, Joaquim Jordà (1999)

Mones com la Becky

Joaquim Jordà (1999)

Tornem-hi amb Jordà, que bé val un imperi. Què en podem dir d’aquesta pel·lícula? Heu vist ‘Me siento rejuvenecer’, aquella comèdia de micos amb Ginger Rogers i Cary Grant? Doncs podríem aventurar que és una altra història de simis de laboratori un xic menys escabellada. Només un xic.

La primera dècada dels 2000

Fuente Álamo, la caricia del tiempo, Pablo García (2001)

Fuente Álamo, la caricia del tiempo

Pablo García (2001)

Era un jove trempat, en Pablo García, quan va dirigir aquesta pel·lícula sobre els seus records d’infància: els estius al poble, les festes majors, les trapelleries i totes aquelles coses que de tant en tant ens fan venir sentiment de paradís perdut. Ja que hi sou, recupereu ‘Bolboreta, papallona, mariposa’, la seva segona pel·li, que també ens entusiasma.

El mar, Agustí Villaronga (2000)

El mar

Agustí Villaronga (2000)

Com dèiem, no tot Villaronga és ‘Pa negre’. Aquí la seva adaptació de la novel·la de Blai Bonet, aquella que passa en un sanatori per a tuberculosos on encara se sent l’eco de les misèries de la Guerra Civil. Llibre i pel·li, dos ‘musts’ sense data de caducitat.

Advertising
En construcción, José Luis Guerin (2001)

En construcción

José Luis Guerin (2001)

Abans que s’inaugurés la Rambla del Raval, davant del Marsella, allà on ara trobareu la Filmoteca, hi havia un edifici escrostonat que queia a trossos. Hi vivien unes persones, que amb la remodelació del barri van haver de marxar. Guerin va filmar els seus últims dies en aquell immoble tan rònec i malbaratat.

Cravan versus Cravan, Isaki Lacuesta (2002)

Cravan versus Cravan

Isaki Lacuesta (2002)

Farà uns 90 anys, en un ring instal·lat a la Monumental, l’invencible Jack Johnson va lluitar contra Arthur Cravan, un poeta que es dedicava a la boxa, i que un bon dia va desaparèixer al Golf de Mèxic sense deixar rastre. Aquest misteriós personatge, convertit en fum, va animar Isaki Lacuesta a rodar la seva primera pel·lícula.

Advertising
Crespià, Albert Serra (2003)

Crespià

Albert Serra (2003)

Una primera obra sempre és interessant. Amb el temps, et permet veure d’on venia un cineasta, i quina energia gastava quan es va llançar al redol. Però val a dir que en la major part dels casos és un producte poc reeixit. Sens dubte, el ‘Crespià’ d’Albert Serra és una excepció. Sense paraules.

La vida secreta de las palabras, Isabel Coixet (2005)

La vida secreta de las palabras

Isabel Coixet (2005)

Ho admetem: ens resistim a donar a la Coixet la cera a què l’han acostumat els festivals de mig món. Però al Cèsar el que és del Cèsar. I com que per sobre de tot som persones justes hem de reconèixer que ‘La vida secreta de las palabras’, la de la plataforma petrolífera, és una bona pel·lícula. Queda dit.

Advertising
Salvador, Manuel Huerga (2006)

Salvador

Manuel Huerga (2006)

Vam plorar com una Magdalena penitent quan vam veure en Daniel Brühl amb el coll retorçat sota el ferro del garrot vil. Potser era una pel·lícula sensiblera, una mica manipuladora i tot. Però sabem que sou molts els que direu que us va fer somicar.

La soledad, Jaime Rosales (2007)

La soledad

Jaime Rosales (2007)

El que va passar amb aquesta és ben curiós: va estar un parell de setmanes en cartell i ningú no li va fotre ni cas, però després de guanyar el Goya a la Millor pel·lícula es va reestrenar i ho va rebentar. La recordareu per l’ús immoderat de la pantalla partida.

Advertising
El silenci abans de Bach, Pere Portabella (2007)

El silenci abans de Bach

Pere Portabella (2007)

Arriba un moment en la vida en què tothom vol sentir-se com Mickey Mouse a ‘Fantasia’. Pere Portabella no va poder evitar que se li veiés el llautó. Aficionat a les Variacions Goldberg, i a Bach en general, va crear aquest món de fades i pianos voladors, un espectacle de vídeo-art amb les portes obertes a la imaginació.

En la ciudad de Sylvia, José Luis Guerin (2007)

En la ciudad de Sylvia

José Luis Guerin (2007)

Em sento obligat a dir que aquesta és la quarta pel·lícula de Guerin que apareix en aquesta llista. Com que som una mica rates, només hem concedit aquest honor a un altre cineasta: Albert Serra. Compteu i veureu com no ens equivoquem!

Mostra'n més

De l'any 2010 a l'actualitat

Pa negre, Agustí Villaronga (2010)

Pa negre

Agustí Villaronga (2010)

Déu ens lliuri d’oblidar-nos de ‘Pa negre’, la pel·lícula catalana més celebrada de la història amb diferència, la que va donar nova pistonada a la novel·la d’Emili Teixidor, la que va donar a conèixer el talent de Francesc Colomer i Marina Comas, la que va rellançar la carrera de Nora Navas, la que va convertir en Villaronga en un tòtem per a la posteritat.

Arrugas, Ignacio Ferreras (2011)

Arrugas

Ignacio Ferreras (2011)

I uns mesos després que la societat Trueba-Mariscal recollís els seus fruits, Ignacio Ferreras es va proposar portar un còmic il·lustrat per Paco Roca a la gran pantalla. 'Arrugas' era una història d’amistat aventurera i tendra, sobretot tendra. Havia de funcionar a la força. I el cas és que li va sortir rodó.

Advertising
CineMientrasDuermes2.jpg

Mientras duermes

Jaume Balagueró (2011)

Luis Tosar és a 'Mientras duermes' un porter una mica massa pertorbat com per confiar-li una clau mestra. Quan té ocasió, s’esmuny com una serp a les cases dels veïns de l’immoble, i espia fins als detalls més indecents de la seva intimitat. Us recordem que Balagueró va abandonar la franquícia ‘[Rec]’ per fer aquesta pel·lícula.

lo imposible

Lo imposible

Juan Antonio Bayona (2012)

Lo imposible és la del tsunami, una superproducció sense precedents en aquesta indústria nostra que anava de modesta, un embull ‘made in Hollywood’ amb Ewan McGregor i Naomi Watts. El més curiós de tot és que Bayona era un nen de l’Escac que tot just havia dirigit una primera pel·lícula, ‘El orfanato’, quan es va veure comandant aquesta inversemblant bogeria.  

Advertising
9.jpg

Animals

Marçal Forés (2012)

Havia dirigit un parell de videoclips que recordaven vagament a les col·laboracions entre Björk i Michel Gondry, i algun curtmetratge on ens va ensenyar què volia dir la paraula ‘hipster’. Tot plegat va desencadenar en 'Animals', un primer llarg ultrasonat on hi havia un ós de peluix que parlava en anglès, una Laura Palmer catalana i Oriol Pla, el més jove dels nanos que han treballat al servei d’Iván Morales a ‘Jo mai’. Parlem de Marçal Forés, a qui augurem una prolífica carrera.

Història de la meva mort

Història de la meva mort

Albert Serra (2013)

El dia de la seva estrena a la Filmoteca hi havia cues infinites. Ens moríem de ganes de veure l’Altaió convertit en Casanova, i aquell Dràcula esgarrifós de pell cendrosa que apareixia en el cartell. Sortint de la projecció d''Història de la meva mort' ens vam adonar que les nostres expectatives eren ridícules: acabàvem d’assistir a una revolució cinematogràfica. I estava feta aquí, a casa.

Advertising
Cine, Drama

Incerta glòria

Agustí Villaronga (2017)

Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell...

Time Out diu
Cine

Estiu 1993

Carla Simón (2017)

Sempre hi ha un moment a la infància, deia Graham Greene, en què una porta s’obre i deixa entrar el futur. La Frida (excel·lent Laia Artigas) mira a través de l’escletxa i només hi veu una realitat que, d’un dia per l’altre, s’ha capgirat com un mitjó. Carla Simón sap que, per entendre un nen, hem de percebre el que l’envolta a la seva altura, sobretot si el trànsit que travessa és el d’assumir la pèrdua, l’orfandat i la mort com una certesa. El futur és, doncs, aprendre a admetre el que sents, a superar el dol amb l’ajuda dels altres. En fi, la maduresa. Així doncs, 'Estiu 1993' surt victoriosa de construir aquesta mirada desubicada i sensible, que declina un cert esperit documental...

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Júlia Ist

Elena Martin (2017)

Deixar el niu fa por, sobretot quan el teu destí no et garanteix respostes absolutes. En l’estança berlinesa de la Júlia no hi ha sís ni nos, només potsers. La seva desubicació no és el signe d’una generació, sinó d’un estat vital en suspensió, un desequilibri entre el que esperem de la vida i el que obtenim d’ella, i és això el que fa que 'Júlia ist' pugui funcionar més enllà del seu 'target' universitari. L’Erasmus, doncs, és un 'MacGuffin', un parèntesi abonat de noves oportunitats que enfronten la protagonista amb la seva immaduresa, com aquell estiu que la Delphine d’'El raig verd' va aprofitar per buscar el seu príncep blau, sempre temptada d’enganyar-se a si mateixa. Hi ha molt de Rohmer a 'Júlia ist', on Elena Martín sembla imaginar un futur al seu personatge a 'Les amigues de l’Àgata'. Malgrat això, i tot i que ambdós films han estat concebuts a la cuina de la Pompeu Fabra, la declinació és més conceptual que literal...

Time Out diu
Cine, Drama

Yo la busco

Sara Gutiérrez Galve (2018)

La cançó de Ray Heredia que regala el seu títol al primer llarg de Sara Gutiérrez Galve diu: “Yo la busco y no la encuentro, la alegría de vivir”. Doncs bé, no és cap casualitat que la cineasta barcelonina recorri a aquest clàssic del nou flamenc dels 90 per encapçalar la seva òpera prima. Som davant d’una pel·lícula híbrida i mestissa, alhora que un intel·ligent còctel de gèneres i una faula naturalista sobre els miratges de la vida urbana. Tot gira al voltant d’un personatge, el Max, que comparteix pis amb l’Emma i que viu en un núvol de despreocupada felicitat que es dilueix quan ella li comunica una notícia inesperada. A partir d’aquí, el Max es veurà enfrontat a una nit estranya i al·lucinada, a mig camí entre la realitat i el somni –de vegades virant cap al malson–, que el porta a la recerca d’ell mateix per una Barcelona iniciàtica i espectral.  La directora mai no força les situacions, ni tampoc ensenya les costures d’aquest viatge estructurat en diversos registres, de la comèdia a la crònica social. El que comença com un retrat generacional...

Time Out diu

També t'agradarà

Cine

Les millors escenes de sexe del cine

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. També t'agradarà... Restaurants romàntics 13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables El Pla Tan sols fa falta que hi passeu per davant per comprovar que el Pla és el restaurant íntim per definició. L’arribada entre carrerons foscos i humits del Gòtic ens prepara per a un local dibuixat amb llum tènue i ben dirigida, decoració infor- mal però elegant i una cuina de criteris similars. Els vins i les postres no desentonen i superen el nivell. Le Cucine Mandarosso Dinar sí, però sopar al Cucine Mandarosso amb un amic o familiar pot resultar estrany. Molt estrany. Perquè emana un no sé què íntim i acollidor que sembla fet per a una cita romàntica. Però tot subtil, casual, amb mobiliari retro, productes i llibres a les prestatgeries. I una cuina italiana que és per si mateixa el súmmum de la sensualitat. Si encara no han quedat clares les teves inten

Cine

20 pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Oldboy Després de 'Stoker', decebedor debut del realitzador coreà Park Chan-Wook al cinema nord-americà, el 'remake' d’una de les seves pel·lícules més populars –però no la millor: recordem l’extraordinari díptic format per 'Sympathy for Mr.Vengeance' i 'Sympathy for Lady Vengeance'– no s’ha fet esperar. L’original 'Oldboy' (2003), adaptació d’un manga dels japonesos Garon Tsuchiya i Nobuaki Minegishi, estava destinat en un principi a ser una superproducció dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Will Smith, però després de diverses consideracions d’índole comercial, va anar a parar a mans de Spike Lee en qualitat de film independent. Com al film original, l’Oldboy made in USA gira al voltant d’un home –Josh Brolin, aquí anomenat Joe– que es desperta després d’una borratxera i es troba empresonat en el que sembla una habitació d’hotel de mala mort, sense finestres, alimentat a través d’un forat que hi ha en una porta tancada amb clau. Aïllat del món durant 20 anys, Joe té temps de tramar la seva venjança... Els fans dels aspectes més espectaculars i trivials del film de Park Chan-Wook estaran encantats en comprovar que Spike Lee ha mantingut la inoblidable escena de la lluita al passadís, rodada en pla fix amb una càmera que va seguint els lluitadors. Aquí, l’estil de Lee és més naturalista, menys

Advertising
Cine

10 films per entendre els zombis

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Cine

Els documentals més animals

Inspirats per les balenes de 'Blackfish', fem un repàs de les millors bestioles del cel·luloide Es diu Tilikum, i és una orca assassina. Va ser capturada a Islàndia al novembre del 83 i transportada en una gàbia de lona fins a una de les peixeres del SeaWorld d'Orlando, Florida, on va ser atracció per a tots els públics fins que al febrer del 2010 va atacar Dawn Brancheau, la domadora més experimentada del parc, que va perdre la vida entre les seves dents. D'aquesta tragèdia va néixer 'Blackfish', el brutal documental de Gabriela Cowperthwaite, l'última d'una extensa tradició de cineastes fascinats pel món animal. El caiman de Flaherty Ah, Flaherty, el pobre Robert Flaherty, eterna diana de gent amb males puces que es pensa que ho sap tot sobre com s'ha de fer el cinema. Amic meu, d'on t'ha vingut la mala reputació? La polèmica es va destapar l'any 1922 -mira si en fa de temps!- quan se'n va anar a l'Àrtic de Canadà a rodar 'Nanuk, l'esquimal', un documental sobre la tribu dels inuit, de tradició pesquera, que es veu que no era del tot fidel a la realitat. Ras i curt, la meitat d'escenes estaven més preparades i assajades que un sainet victorià. Però, i què? Això va dir Flaherty. I l'any 48 va rodar 'Louisiana', la història d'un jove 'cadien' habitant de Nova Orleans que es dedica a la caça de caimans. Sembla tan real que, si jo no us ho estigués advertint, mai no hauríeu arribat a saber que es tracta d'una ficció, amb guió i actors. Menys pels rèptils, que són tots salvatges

Advertising