Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les 50 millors pel·lícules catalanes: la primera dècada dels 2000

Les 50 millors pel·lícules catalanes: la primera dècada dels 2000

13 films imprescindibles del cinema català de les dècades del 2001 al 2009

Per Josep Lambies |
Advertising
Fuente Álamo, la caricia del tiempo, Pablo García (2001)

Fuente Álamo, la caricia del tiempo

Pablo García (2001)

Era un jove trempat, en Pablo García, quan va dirigir aquesta pel·lícula sobre els seus records d’infància: els estius al poble, les festes majors, les trapelleries i totes aquelles coses que de tant en tant ens fan venir sentiment de paradís perdut. Ja que hi sou, recupereu ‘Bolboreta, papallona, mariposa’, la seva segona pel·li, que també ens entusiasma.

El mar, Agustí Villaronga (2000)

El mar

Agustí Villaronga (2000)

Com dèiem, no tot Villaronga és ‘Pa negre’. Aquí la seva adaptació de la novel·la de Blai Bonet, aquella que passa en un sanatori per a tuberculosos on encara se sent l’eco de les misèries de la Guerra Civil. Llibre i pel·li, dos ‘musts’ sense data de caducitat.

Advertising
En construcción, José Luis Guerin (2001)

En construcción

José Luis Guerin (2001)

Abans que s’inaugurés la Rambla del Raval, davant del Marsella, allà on ara trobareu la Filmoteca, hi havia un edifici escrostonat que queia a trossos. Hi vivien unes persones, que amb la remodelació del barri van haver de marxar. Guerin va filmar els seus últims dies en aquell immoble tan rònec i malbaratat.

Cravan versus Cravan, Isaki Lacuesta (2002)

Cravan versus Cravan

Isaki Lacuesta (2002)

Farà uns 90 anys, en un ring instal·lat a la Monumental, l’invencible Jack Johnson va lluitar contra Arthur Cravan, un poeta que es dedicava a la boxa, i que un bon dia va desaparèixer al Golf de Mèxic sense deixar rastre. Aquest misteriós personatge, convertit en fum, va animar Isaki Lacuesta a rodar la seva primera pel·lícula.

Advertising
Crespià, Albert Serra (2003)

Crespià

Albert Serra (2003)

Una primera obra sempre és interessant. Amb el temps, et permet veure d’on venia un cineasta, i quina energia gastava quan es va llançar al redol. Però val a dir que en la major part dels casos és un producte poc reeixit. Sens dubte, el ‘Crespià’ d’Albert Serra és una excepció. Sense paraules.

La vida secreta de las palabras, Isabel Coixet (2005)

La vida secreta de las palabras

Isabel Coixet (2005)

Ho admetem: ens resistim a donar a la Coixet la cera a què l’han acostumat els festivals de mig món. Però al Cèsar el que és del Cèsar. I com que per sobre de tot som persones justes hem de reconèixer que ‘La vida secreta de las palabras’, la de la plataforma petrolífera, és una bona pel·lícula. Queda dit.

Advertising
Salvador, Manuel Huerga (2006)

Salvador

Manuel Huerga (2006)

Vam plorar com una Magdalena penitent quan vam veure en Daniel Brühl amb el coll retorçat sota el ferro del garrot vil. Potser era una pel·lícula sensiblera, una mica manipuladora i tot. Però sabem que sou molts els que direu que us va fer somicar.

La soledad, Jaime Rosales (2007)

La soledad

Jaime Rosales (2007)

El que va passar amb aquesta és ben curiós: va estar un parell de setmanes en cartell i ningú no li va fotre ni cas, però després de guanyar el Goya a la Millor pel·lícula es va reestrenar i ho va rebentar. La recordareu per l’ús immoderat de la pantalla partida.

Advertising
El silenci abans de Bach, Pere Portabella (2007)

El silenci abans de Bach

Pere Portabella (2007)

Arriba un moment en la vida en què tothom vol sentir-se com Mickey Mouse a ‘Fantasia’. Pere Portabella no va poder evitar que se li veiés el llautó. Aficionat a les Variacions Goldberg, i a Bach en general, va crear aquest món de fades i pianos voladors, un espectacle de vídeo-art amb les portes obertes a la imaginació.

En la ciudad de Sylvia, José Luis Guerin (2007)

En la ciudad de Sylvia

José Luis Guerin (2007)

Em sento obligat a dir que aquesta és la quarta pel·lícula de Guerin que apareix en aquesta llista. Com que som una mica rates, només hem concedit aquest honor a un altre cineasta: Albert Serra. Compteu i veureu com no ens equivoquem!

Mostra'n més

També t'agradarà

Cine

Les millors escenes de sexe del cine

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. També t'agradarà... Restaurants romàntics 13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables El Pla Tan sols fa falta que hi passeu per davant per comprovar que el Pla és el restaurant íntim per definició. L’arribada entre carrerons foscos i humits del Gòtic ens prepara per a un local dibuixat amb llum tènue i ben dirigida, decoració infor- mal però elegant i una cuina de criteris similars. Els vins i les postres no desentonen i superen el nivell. Le Cucine Mandarosso Dinar sí, però sopar al Cucine Mandarosso amb un amic o familiar pot resultar estrany. Molt estrany. Perquè emana un no sé què íntim i acollidor que sembla fet per a una cita romàntica. Però tot subtil, casual, amb mobiliari retro, productes i llibres a les prestatgeries. I una cuina italiana que és per si mateixa el súmmum de la sensualitat. Si encara no han quedat clares les teves inten

Cine

20 pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Oldboy Després de 'Stoker', decebedor debut del realitzador coreà Park Chan-Wook al cinema nord-americà, el 'remake' d’una de les seves pel·lícules més populars –però no la millor: recordem l’extraordinari díptic format per 'Sympathy for Mr.Vengeance' i 'Sympathy for Lady Vengeance'– no s’ha fet esperar. L’original 'Oldboy' (2003), adaptació d’un manga dels japonesos Garon Tsuchiya i Nobuaki Minegishi, estava destinat en un principi a ser una superproducció dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Will Smith, però després de diverses consideracions d’índole comercial, va anar a parar a mans de Spike Lee en qualitat de film independent. Com al film original, l’Oldboy made in USA gira al voltant d’un home –Josh Brolin, aquí anomenat Joe– que es desperta després d’una borratxera i es troba empresonat en el que sembla una habitació d’hotel de mala mort, sense finestres, alimentat a través d’un forat que hi ha en una porta tancada amb clau. Aïllat del món durant 20 anys, Joe té temps de tramar la seva venjança... Els fans dels aspectes més espectaculars i trivials del film de Park Chan-Wook estaran encantats en comprovar que Spike Lee ha mantingut la inoblidable escena de la lluita al passadís, rodada en pla fix amb una càmera que va seguint els lluitadors. Aquí, l’estil de Lee és més naturalista, menys

Advertising
Cine

10 films per entendre els zombis

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Cine

Els documentals més animals

Inspirats per les balenes de 'Blackfish', fem un repàs de les millors bestioles del cel·luloide Es diu Tilikum, i és una orca assassina. Va ser capturada a Islàndia al novembre del 83 i transportada en una gàbia de lona fins a una de les peixeres del SeaWorld d'Orlando, Florida, on va ser atracció per a tots els públics fins que al febrer del 2010 va atacar Dawn Brancheau, la domadora més experimentada del parc, que va perdre la vida entre les seves dents. D'aquesta tragèdia va néixer 'Blackfish', el brutal documental de Gabriela Cowperthwaite, l'última d'una extensa tradició de cineastes fascinats pel món animal. El caiman de Flaherty Ah, Flaherty, el pobre Robert Flaherty, eterna diana de gent amb males puces que es pensa que ho sap tot sobre com s'ha de fer el cinema. Amic meu, d'on t'ha vingut la mala reputació? La polèmica es va destapar l'any 1922 -mira si en fa de temps!- quan se'n va anar a l'Àrtic de Canadà a rodar 'Nanuk, l'esquimal', un documental sobre la tribu dels inuit, de tradició pesquera, que es veu que no era del tot fidel a la realitat. Ras i curt, la meitat d'escenes estaven més preparades i assajades que un sainet victorià. Però, i què? Això va dir Flaherty. I l'any 48 va rodar 'Louisiana', la història d'un jove 'cadien' habitant de Nova Orleans que es dedica a la caça de caimans. Sembla tan real que, si jo no us ho estigués advertint, mai no hauríeu arribat a saber que es tracta d'una ficció, amb guió i actors. Menys pels rèptils, que són tots salvatges

Advertising