Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Festival de Sitges 2014

Les cròniques del Festival de Sitges 2014

El dia a dia del Festival Internacional de Cinema Fantàstic segons la redacció de Time Out Barcelona

What we do in the shadows
What we do in the shadows
Advertising

Ni el passi del clàssic de Joe Dante 'Gremlins' en la mateixa jornada pot justificar la inclusió al programa de Sitges 2014 de 'Burying the ex', l'últilm film del realitzador nord-americà, una comèdia sense gràcia que ni tan sols fa somriure. Un telefilm 'teen' de sèrie B protagonitzat per adults ja granadets al voltant d'un paio que no es pot desempallegar de la seva ex, fins al punt que ella torna d'entre els morts per estar amb ell.

La cinta és poc més que una colla de clixés conservadors dissimulats amb una mica de sexe blanc en sostenidors 'wonder bra'. Els personatges masculins són com nois de fraternitat, els femenins, només anhelen emparellar-se amb un home, i l'ex zombi és vegana i ecologista radical: l'encarnació del mal, vaja. Ni el culte al cinema clàssic de terror que decora amb tòpics la pel·lícula la salva. Feu-vos un favor i estalvieu-vos-la.

'What we do in the shadows', d'altra banda, és hilarant. El llargmetratge de debut de Jemaine Clement no només és un 'must' per als fans de 'Flight of the Conchords', la divertidíssima sèrie de televisió de culte que el neozelandès escrivia i protagonitzava amb Brett McKenzie -atenció al petit paper de Rhys Darby, el mànager dels Conchords-. Ha estat un dels films més aplaudits i riguts de Sitges 2014, on s'ha emportat el premi del públic.

Un fals documental que segueix un grup de vampirs -sòsies de Nosferatu, Vlad l'Empalador i Lestat- que comparteixen pis a Wellington, amb ell Clement, que el dirigeix, escriu i protagonitza, recull el testimoni de Christopher Guest, artífex de cims del mockumentary com 'This is spinal tap' i 'Very Important Perros'. Per pixar-se des dels crèdits d'inici als del final. -Marta Salicrú

Quan als crèdits d'inici de 'The duke of Burgundy' s'acredita els responsables de vestuari i llenceria i de perfumeria -com si fos una projecció en format Odorama, que no ho és-, el director Peter Strickalnd ja està començant a situar l'espectador en l'atmosfera de la pel·lícula, de manera hàbil i subtil. D'una banda, genera misteri, i de l'altra, expectatives. Si aquestes s'acompleixen o no, això depèn de les ganes del realitzador britànic de jugar amb l'anticipació generada en el públic. Avanço que en té.

Com passava a la també a l'atmosfèrica 'Berberian Sound Studio', el guardonat anterior film d'Strickland -premi de la crítica a Sitges 2012, entre d'altres-, els crèdits són ja la porta d'entrada al particular univers del film. En aquest cas, un univers en aparença realista però amb indicis del contrari: femení i atemporal, amb un peculiar interès pels lepidòpters -d'aquí el títol: nom comú d'una papallona-, tan estrictament regulat com les relacions de dominació que s'estableixen entre les protagonistes, les que formen part d'un joc masoquista i les que s'estableixen en qualsevol relació. Aquí, però, la quotidianitat s'imposa sobre el món sensual i evocador, i l'aixafa.

El pop de cambra, amb protagonisme de la veu -femenina, esclar- i el clavicèmbal, de la delicada banda sonora, a càrrec de Cat's Eyes, el projecte que comparteixen Faris Badwan dels britànics The Horrors i la soprano canadenca Rachel Zeffira, s'ajusta tan bé a la cinta com feia el sorollisme oníric dels malaurats Broadcast a 'Berberian Sound Studio'. Ep, un dels films a tenir en compte de Sitges 2014. –Marta Salicrú

Es fa difícil parlar d''Adieu au langage' sense saber qui tens al davant. Si mai no heu vist res de Godard, us espantarà. Si només el coneixeu per les pel·lícules d'Anna Karina, 'Vivir su vida' o 'Pierrot le fou', suposo que us resultarà un pèl indigest. I si sou d'aquesta immensa minoria que portem el seu cine polític més o menys al dia, si heu vist les 'Histoire(s) du cinéma', vau seguir la seva etapa marxista amb el grup Dziga Vertov o us vau atrevir amb l'anterior 'Film socialism', que era acollonant, pot ser que a hores d'ara estigueu com jo. És a dir, contrariats.

Comentar el que vam veure ahir a Sitges en poques línies seria com voler reduir l'obra de Plató a les dimensions d'una pastilla de caldo. Aquest és un exercici de filòleg, una reflexió en espiral sobre el llenguatge del cinema, rodada amb un 3D tan violent que fa venir mal de cap, com quan mires durant molta estona una d'aquelles estampetes en què Jesucrist obre i tanca els ulls, segons si la inclines a esquerra o dreta. Per situar-vos, està en la línia d'un programari ideològic que Godard va començar a desplegar als anys 80, amb l'arribada del vídeo. Un discurs sobre el poder de la imatge, que ara resulta essencial per entendre el segle XX, i part del XXI, i que espero que algun dia s'ensenyi a les escoles. Perquè això va més enllà del cinema. Té a veure amb la història, amb el que som tots nosaltres. Bravo, Jean-Luc!

Però el desconcert venia per una altra banda. A aquestes altures és complicat prendre's aquest paio de broma. Per això costa pensar que aquesta pel·lícula sigui un treball d'humor corrosiu. I per això també costa trobar una justificació convincent per a l'ús i abús de l'escatologia, dels cagarros, diarrees, escenes de vàter i pets. No és per puritanisme. Sé que el que pretén Godard, en aquest punt culminant de la seva carrera, és anar llimant la retòrica fins a quedar-se amb l'essència. I l'essència, pel que es veu, és la caca. Si em sento contariat, ara per ara, és perquè no sé què pensar: ¿és Godard un geni o està pixant fora de test? Quina expressió més oportuna, aquesta última. Tinc el cap com una cafetera. ¿Què en penseu vosaltres? –Josep Lambies

Ahir vaig veure dues pel·lícules. Un fiasco de terror ambiental que es deia 'Oculus' i feia vergonya aliena, i la del Cronenberg, 'Maps to the stars'. Tot i que molts dels meus col·legues van sortir arrufant el nas, he de reconèixer que aquesta segona em va fer el pes. ¿Estaré equivocat? Em va tenir clavat a la pantalla des del minut u. Per entendre'ns, és una mena de telenovel·la veneçola, portada fins als límits de la inversemblança, situada en la cara més mesquina d'un Hollywood tan ostentosament sòrdid que fa tuf de podrit. Actors adolescents que són estrelles catòdiques d'una sola temporada i es foten fins al cul de pastilles. Com Drew Barrymore. Com el nostre estimat Joselito. Actors vells que intenten despertar la seva carn magra de la letargia prenent part en orgies fastigoses. Gent famosa posada contra les cordes.

Imagineu-vos la cara B del 'Mulholland drive' de Lynch, els cadàvers que Beverly Hills amaga sota la catifa, on tothom és responsable de la seva pròpia condemna. Julianne Moore, que caga amb la porta oberta, té fantasies sexuals vomitives amb el fantasma de la seva mare. Mia Wasikowska porta guants per amagar les cremades de quan va adormir el seu germanet amb somnífers i va prendre foc a la casa. John Cusack és una mena de Jiménez del Oso que surt a la tele parlant del poder i el futur i altres parides parapsicològiques de bola de cristall. Va vestit com Robert Smith.

També hi surt Robert Pattinson, el vampir de 'Crepuscle'. Cronenberg ja l'havia fitxat a la seva anterior pel·lícula, 'Cosmópolis', aquella en què es passejava pel món amb limusina mentre Juliette Binoche de gata maula li feia un 'lap dance'. El curiós del cas és que aquí el conductor de limusines és ell, xofer per hores d'aquesta colla d'estrelles execrables, que ofereix servei amb final feliç. Puta ambició! I hi ha incest, múltiple, en totes les direccions. I incendis, també múltiples, on aquests repulsius personatges es van desfigurant, l'un rere l'altre, com si estiguessin bullint a les flames de l'infern. Perquè tots són criminals. La diferència és que alguns, pocs, estimen. I els altres simplement es debaten entre la còlera i la cobdícia. –Josep Lambies

L'argument d''I origins', segon film de ficció de Mike Cahill després d''Otra Tierra' (2011), triga a aflorar. Després d'un llarg preàmbul en què el protagonista, un biòleg que vol refutar la teoria creacionista mitjançant l'estudi dels ulls dels animals, viu una apassionada relació d'amor amb una noia espiritual, l'incrèdul protagonista investiga una possible correspondència entre l'iris humà i la reencarnació de l'ànima. Podeu intuir cap a on s'acaba decantant la balança: Déu n'hi do per a un film que inicialment es disfressa d'alegat a favor de la ciència en oposició a la religió.

Molt menys tramposa és 'La distancia', segon llargmetratge de Sergio Caballero després de 'Finiesterrae' (2010). El codirector del Sónar, signa un simpàtic film contemplatiu amb tocs d'humor surrealista (hi ha un cubell parlant nascut al Japó de pares catalans, que expressa el seu amor per una xemeneia amb haikús en la llengua nipona) sobre un trio de nans russos amb poders paranormals que han de robar la distància del títol per a un 'performer'austríac tancat en una fàbrica abandonada.

Responsable de l'artística imatge de cada edició del festival, Caballero ja va fer servir l'univers de 'La distancia' per a la campanya promocional del Sónar 2012. I atenció a l'homentge a la cèlebre 'performance' del coiot de Joseph Beauys i a la mortadela Yoko Ono, picades d'ullet al món de l'art al qual Caballero se sent pròxim. 'La distancia', però, amb plantejament, nus i desenllaç, pertany als cinemes no als museus. –Marta Salicrú

Avui he rigut com una hiena. No només perquè Sitges va rebentat de gent amb el nas rosegat i les galtes sargides, tot per a la desfilada d'aquesta nit. El dia ha començat amb 'Musarañas', la pel·li que ha produït Álex de la Iglesia -així és com la coneixen tots, aquí, perquè a ningú se li escapi el segell de qualitat-: una barreja entre 'Misery' i '¿Qué fue de Baby Jane?' amb ecos de la Guerra Civil Espanyola. El de la cama enguixada és Hugo Silva, el guapo de torn. I la germana pirada és Macarena Gómez, que està de por, amb vestit mongil, botins de taló i unes bosses als ulls que ni un ós rentador. Sumeu-li un crucifix aferrat entre les mans i una certa afició a provar els efectes de les seves agulles de tricotar sobre la carn humana. Un joc amb el suspens de sèrie Z que té un punt paròdic hilarant. Déu proveirà.

També hem tingut brometa a primera hora de la tarda, prèvia sobretaula pantagruèlica, regada amb cigaló, amb el 'Creep' del bo d'en Mark Duplass. Segueix fent comèdia de terror barrejada amb una mena de porno amateur sense sexe, de baixíssim pressupost. Això a Sitges sempre té aplaudiments garantits. Perquè els gags fan gràcia, s'ha de reconèixer, i el públic del Festival, que de vegades arriba al nivell de l'orangutanisme, salta sobre la butaca quan veu aquestes coses. El que mola, aquí, és que tothom fa el que li rota.

Però el millor que hem vist avui és 'Under the skin', una pel·lícula rara dirigida per Jonathan Glazer, gran oblidat de la indústria. Fa cosa de deu anys va fer una cosa que es deia 'Reencarnación', també rara, amb Nicole Kidman en el paper de dona afligida, i des d'aleshores no se n'havia sabut res més. Ara torna amb Scarlett Johansson de prota, que interpreta una mena de caçadora d'homes, nimfòmana i aràcnida, que du abric de pells i llenceria fosca. I que, rotllo mantis religiosa, porta les seves preses a una mena de forat negre aquàtic, on es desintegren i es converteixen en pellofes que suren com les bosses de plàstic de la Barceloneta. La gent es queixava de falta de rime, però a mi m'ha deixat una inquietud al cos que ni el cigaló no em treu de sobre.

Aquesta nit, per si de cas, no aniré a lligar. Però si el cos aguanta i caço algun cafè al vol, potser em deixaré caure per la marató 'queer' del Retiro. El cartell no pot ser millor: Bruce LaBruce, el pornògraf gai més carnívor de la història, 'Der Samurai', que va d'un paio que té una katana fàl·lica, i una comèdia filipina sobre un nano que de petit va ser maleït per un bruixot transvestit i ara es troba amb una terrible maledicció a sobre: és marieta. Tot apunta que m'ho passaré pipa. ¿Algú s'hi apunta? Em trobareu a la fila set. –Josep Lambies

"Tots donen alguna cosa, alguns ho donen tot", es llegeix en la placa amb les condecoracions que la família d'en Caleb, un soldat nord-americà mort en combat a l'Iraq o a l'Afganistan, té al menjador de casa seva a The guest'. Per això, quan un ros d'ulls blaus, somriure d'anunci de pasta de dents i pit de gimnàs se'ls presenta a casa per transmetre'ls els commovedors missatges que el seu fill i germà gran li ha donat per a ells en el llit de mort, li obren les portes de bat a bat. Ànimes càndides.

El soldat és Dan Stevens, el malaurat Matthew Crawley de 'Dowtown Abbey', que ('spoiler alert') es va fer matar a l'exitosa sèrie de televisió britànica per fer carrera als Estats Units, però costa reconèixer-lo sense jaqué i sota tant de múscul. I des del minut zero ja fa pudor de socarrim, fent mèrits -amb mètodes més que dubtosos- per ocupar el lloc del fill i germà mort.

Qui és? Què amaga? Què vol? Són preguntes que el film de l'habitual de Sitges Adam Wingard ( 'Who's next', 'V/H/S') va contestant -o no- en un 'thriller' còmic d'acció que homenatja el cinema de gènere dels 80 -sobretot en el sanguinolent clímax a la festa de Halloween de l'institut-. Atenció a la banda sonora, amb clàssics de la vessant més sinistra dels 80 com Sisters of Mercy, Fron 242 i Clan of Xymox. –Marta Salicrú

Com farien els Farrelly una pel·lícula sobre una casa encantada? Segur que el resultat no seria molt diferent de 'Housebound', la simpàtica comèdia grollerota amb què s'ha llevat el Retiro en la tercera jornada del Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Una jove a qui enxampen després de robar un caixer automàtic, una perla de tia, és condemnada a arrest domiciliari a casa de la pelma de la seva mare en un poble de mala mort. Però la cosa s'anima quan al casalot comencen a produir-se fenòmens difícils d'explicar.

Els clixés de les històries de fantasmes són l'excusa per desplegar un efectiu humor de broc gros amb notes de d'horror gore i 'thriller' en aquesta cinta neozelandesa del debutant Gerard Johnstone a la qual li sobra una mica de metratge. –Marta Salicrú

Abans d'omplir-se dels zombies que cada any envaeixen Sitges per desfilar en la tradicional Zombie Walk, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ha arrencat la segona jornada amb la el 'western' distòpic 'Young ones'. Dirigit per Jake Paltrow, germà de Gwyneth i director d'episodis de 'Broadwalk Empire', entre d'altres, el film se situa en un futur no gaire llunyà en què la sequera fa de l'aigua un bé pel qual matar.

La història es desplega en tres capítols -identificats com a tals- narrats des del punt de vista de tres homes de generacions diferents, interpretats per Michael Shannon, un pare al càrrec de dos adolescents marcat per la culpa i l'alcoholisme; Nicholas Hoult, el jove amb pocs escrúpols de qui s'ha enamorat la seva filla; i Kodi Smit-McPhee (el nen de 'La carretera' i la versió nord-americana de 'Déjame entrar'), el seu fill i mà dreta. Un drama polsegós amb notes de tragèdia clàssica aplaudit pel públic de l'Auditori Melià de Sitges.

Però per passar por ha calgut esperar a la nit i a 'The Babadook', una original recreació del tòpic de la casa encantada, amb monstres que surten de l'armari per la nit i tot el que això implica, que posa els pèls de punta.

El film de Jennifer Kent prescindeix dels clixés que esguerren algunes elaboracions recents del mateix tema: l'ésser sobrenatural aterridor s'insinua en comptes d'ensenyar les vergonyes -ola James Wan, ke ase-, i no es dóna ben mastegadet al públic el per què de la seva aparició: cap personatge troba uns retalls de diari esgrogueïts reveladors que serveixin de desllorigador. Tampoc no hi ha enfasis sonors ni moviments bruscos de l'expressiva càmera per fer saltar de la butaca: 'The Babadook' tendeix més a glaçar la sang i deixar-t'hi clavada.

Els protagonistes són una vídua i el seu hiperactiu i esgotador fill de sis anys -esplèndids Essie Davis i Noah Wieseman-, sols al món, que, destaparan la caixa de Pandora llegint un esfereïdor conte abans d'anar a dormir. Si no us fan cap gràcia els sorolls que se senten des del llit abans d'anar a dormir, no la vegeu: correu el risc de no aclucar l'ull en una temporada. El Babadook és la nova Sadako. –Marta Salicrú

Sitges ja s'ha esquitxat de sang. Aquest matí, sota un sol de justícia, hem fet la primera cua a l'entrada del Melià per veure la quarta entrega de [REC], que es veurà aquest vespre a la cerimònia d'inauguració del Festival. Trista notícia per als seus seguidors: Jaume Balagueró acaba de confirmar que aquesta serà l'última de la franquícia. Però s'acomiada per la porta gran. L'acció se situa en un vaixell en quarentena perdut per alta mar, un laboratori flotant on uns quants científics amb cara de personatges del Cluedo estan fent investigacions per trobar el retroviral que freni la plaga d'infectats. Vull dir, aquells zombis rapinyaires que vivien a la Rambla de Catalunya, els mateixos que han fet que ja no puguem entrar en un edifici de l'Eixample sense un nus a l'estómac.

Això és el més potent: l'escenari. "No és cap recreació –assegura Balagueró–. En realitat hem rodat en un pesquer industrial rus, molt i molt desagradable. Ho hem passat molt malament". I amb raó: quina claustrofòbia! Ens trobem en un escenari dantesc, rovellat i ple de bonys, amb claus sortint de cada canonada i una ferum vomitiva, barreja de peix i quitrà que arribava fins a la platea. Tot, sacsejat per un temporal diabòlic. Aquesta és l'única concessió a l'hiperealisme de la primera pel·lícula. Perquè allò de la càmera en mà ja és història. "Quan vam fer [REC]1, el found footage era una novetat, original, trencadora –segueix Balagueró–. Ara ja ho ha fet tanta gent que el més sensat era fugir-ne". 'Kill your darlings', que diuen a Amèrica.

Doncs sí, Sitges ja ens ha esquitxat de sang. I no puc dir que hagi estat un mal bateig. Però també he de reconèixer que no hem passat gaire por. Els caguetes que vam sofrir la primera entrega amb arítmies, queixalant-nos el puny, ens ho hem pres amb una mica més d'humor. També és cert que en Balagueró no ens ha escatimat cap picada d'ullet als anteriors volums de la saga, i encara hi ha afegit una mica de cansalada. I ara em discupareu un 'microspoiler', però quin bon partit que li ha tret al ramat de micos que fan de conillets d'índies. Tot i el sol, tenim els ànims amunt. -Josep Lambies

També t'agradarà

Cine

Les claus del festival

Tot el que has de saber per gaudir del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya! El Garraf torna a bullir un any més –i ja són 47 edicions– gràcies al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. L'oferta és inabastable inclús per al més cinèfil, així que us proposem 10 claus per gaudir del Festival sense estressar-vos. Ja ho sabeu, del 3 al 12 d'octubre, Sitges s'impregna de cinema de morts vivents, terror i caos! Magical Girl Tots els malalts que alguna vegada vam veure un capítol dels Power Rangers i ens va semblar dinamita marca Acme pensem que Carlos Vermut és més home que Conan el Bàrbar. L’any 2011 es va autoproduir la seva primera pel·lícula, 'Diamond Flash, un bufet lliure de cultura 'pulp' amb explosions i rajos ultraviolats que era la tralla. Unia l’humor corrosiu dels Venga Monjas amb les amenaces demoníaques del mico de Las Supernenas. I el resultat era isotònic. El seu segon llargmetratge, 'Magical girl', acaba de guanyar la Conxa d’Or a Sant Sebastià. És una de les perles de Sitges. Zombis contra vampirs Si l’espitxéssiu avui, què us agradaria ser? ¿Zombis o vampirs? El tema em porta de crani. Jo sempre havia pensat que m’estimava més passar l’ultratomba en la pell del comte Dràcula, clavant els ullals a Winona Ryder en un taüt a tot confort, que peregrinant com un d’aquells infectats de George A. Romero que van amb pantalons cagats. Però des que he vist 'What we do in the shadows' la vida eterna estil walking dead se’m presenta

Restaurants

Menjar a Sitges

Per saciar la gana entre pel·lícula i pel·lícula Tot sobre el Festival de Sitges Menjar a Sitges Per saciar la gana entre pel·lícula i pel·lícula Quan un assisteix al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ja sap que les jornades cinematogràfiques seran llargues. Perquè no us quedeu sense forces, us hem seleccionat alguns dels bars i restaurants més interessants de Sitges perquè sacieu l'apetit entre pel·lícula i pel·lícula. El Cable El Cable és ja una institució per a tot autèntic sitgetà: és el bar de tapes de tota la vida, el punt de trobada oficial. Regentat per la tercera generació de la família que li va donar vida l’any 1940, aquest emblemàtic bar de tapes continua delectant tota ànima que s’hi deixi caure amb unes braves de bandera, una truita que us convertirà en devots, i unes croquetes que ni les de l’àvia en un dels seus millors dies. I això només per començar. Continueu investigant les seves delícies casolanes amb una canya ben tirada a la mà que us quedi lliure. Us sentireu com a casa. Nem El Nem és un lloc de sorpreses. Començant perquè la seva carta de tapes i postres canvia cada mes, i continuant perquè tot el que hi trobes surt d’un colador de creació i d’una voluntat insaciable d’experimentar amb gustos i combinacions. Podeu trencar el gel tastant els ‘nems’, els tradicionals rotllets vietnamitas que dónen nom al local, i continuar el banquet sota les recomanacions del personal. Si us topeu a la carta amb el salmó marinat i l’steak tartar

Advertising
Viatge

Restaurants del Garraf

Picnic Si busqueu un restaurant que us serveixi un bon arròs a la vegada que gaudiu d'unes meravelloses vistes al mar el Picnic us encantarà. Compta amb un espai en el que podreu menjar tapes i amb el restaurant, en el que s'elaboren plats típicament mariners, com l'arròs caldós o el suquet de rap amb gamba i cloïsses. A més, disposa d'una excel·lent carta de vins, molts d'ells elaborats a la comarca del Garraf, i carta per a celíacs. El Pou Tapes de qualitat a un preu assequible és la filosofia d'El Pou, un restaurant situat al centre de Sitges que combina els plats tradicionals amb d'altres més innovadors. Hi trobareu croquetes de rostit i pernil, albergínia amb mel de canya, pollastre yakitori o foie saltejat amb compota de poma. Guardeu, però, un racó per als postres! El tebi de xocolata amb gelat de cafè o el pastís de formatge poden ser el final perfecte per a un àpat diferent. El nom de l'establiment prové del pou original que presideix l'espai.  La Premsa Aquesta taberna és un dels tradicionals punts de trobada de Ribes, un espai amb molta història -l'edifici data del segle XIX- que al llarg dels anys ha ofert tant bon menjar com beure i ha estat molt vinculat a l'activitat cultural i associativa del poble. De caire molt informal, hi podeu demanar tapes i torrades, una de les especialitats de la casa, així com una acurada selecció de vins del territori. La Premsa també sol organitzar sopars amb maridatges al llarg de l'any i exposicions d'art. Mesón Cervantes Si sou c

Advertising