Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les estrenes de cine de la setmana

Les estrenes de cine de la setmana

Les crítiques de les pel·lícules que s'estrenen aquesta setmana als cinemes de Barcelona!
La llorona
Advertising

Us costa decidir-vos a l'hora d'escollir una pel·lícula per anar al cinema? Estigueu al dia del més nou de la cartellera i escolliu bé la pel·lícula que aneu a veure! Una ajuda per estar al dia de tot el que podeu fer a Barcelona si en sou cinèfils!

Cine, Drama

Gracias a Dios

En la seva estrena a la Berlinale, la pel·lícula de François Ozon va recollir un conjunt de males crítiques que no fan justícia ni a la valentia del tema que tracta, els abusos a menors per part d’un sacerdot de Lió i el silenci culpable de l’Església francesa durant més de 30 anys, ni a la forma en què el director desplega aquesta història. Desplegar és la paraula clau per entendre la pel·lícula, que comença amb una frase casual i de mica en mica va obrint-se com un ventall, dibuixant un paisatge d’horror, d’hipocresia i de silenci. 'Gracias a Dios', frase fonamental que resumeix la postura de l’Església, està basada en el cas real del pare Bernard Preynat, acusat el 2016 d’abusar sexualment de desenes de nens. És terrible pensar que el seu cas encara segueix obert. I més encara imaginar com s’estén la taca d’oli.

Time Out diu
A Maldição da Mulher Que Chora (2019)
©DR
Cine, Terror

La llorona

Tot i que no es trobi estrictament adscrita a l'Univers Warren (si es considerés, en seria la sisena aportació), 'La llorona' porta tatuada a foc la marca que James Wan ha imprès no només a la seva saga, sinó també a bona part del terror contemporani a través de un estil que bascula entre l'elegància formal i els ensurts efectistes. En aquesta ocasió l'element generador d'horror procedeix d'una llegenda ancestral mexicana: una dona indígena que va assassinar als seus propis fills després d'assabentar-se que la seva parella l'havia repudiat i des de llavors vaga com un espectre maligne per saciar la seva set de venjança. El debutant Michael Chaves es mostra tan efectiu com rutinari en una producció en la qual no hi ha lloc per a la més mínima sorpresa. És una pel·lícula que compleix rigorosament amb la fórmula establerta i potser per aquesta raó es troba a faltar una major imaginació visual i atmosfèrica. En aquest sentit resulta decebedor que no sigui capaç de treure profit al ric folklore mexicà, condemnant-lo a una simple qüestió d'attrezzo, ni tampoc al tema de la pèrdua, de la maternitat ferida i de l'orfandat, qüestions que queden apuntades sense arribar a la rellevància dins d'una trama supeditada al sobresalt esporàdic.

Time Out diu
Advertising
Cine

Donbass

Les estampes decadents de 'Krotkaya' (2017), l’anterior pel·lícula de ficció de Sergei Loznitsa, semblaven caricatures grotesques de George Grosz, pintades per un hereu de Dostoievski. Podríem dir que 'Donbass' n’és la seqüela realista. El director de 'Maidan' segueix obsessionat a obrir en canal una societat corrupta i violenta en el marc d’un conflicte, el de Rússia i Ucraïna, que és un dels innumerables forats de la vergonya europea. Ho fa dibuixant una mena de cercle de l’infern, a partir d’una estructura narrativa que lliga cada seqüència amb la següent en una ronda infinita i tancada en si mateixa. A la manera del clàssic de Max Ophüls, hi ha sempre un personatge que serveix d’anella perquè aquesta cadena de l’horror empresoni l’espectador. La creació d’una notícia falsa per demostrar un atac terrorista inventat per ser televisat té el mateix valor que un casament esperpèntic i que la humiliació pública, amb pluja de cops i escopinades, d’un pària per una improvisada colla d’ucraïnesos indignats. Amb exemples semblants, no cal dir que ens trobem davant d’una pel·lícula-denúncia, i malgrat que Loznitsa utilitza un mètode que ens pot recordar el del cinema directe, que grava un tros de realitat en brut perquè el públic el digereixi amb ossos i tendrums, i la càmera d’Oleg Mutu mai no defalleix, ni rebolcada en el fang, el tremendisme d’algunes de les situacions ens fa enyorar una mirada una mica més humanista sobre el món. I arribem a la conclusió que, en definitiva,

Time Out diu
Cine, Drama

La espía roja

La policia es planta davant de la casa de la Joan per arrestar-la per espionatge i col·laboració amb els soviètics. Fins aquí, tot sembla normal, si no fos perquè som al segle XXI i la Joan és una dona de cabells blancs, amb les faccions amables de Judi Dench. L’actriu interpreta aquest personatge basat en la figura real d’una científica que va ser decisiva en el transvasament de secrets nuclears. Era l’època de la guerra contra el nazisme i de la bomba devastadora sobre Hiroshima. Aquest fet es presenta crucial en la pel·lícula a l’hora d’entendre per què una jove Joan decideix convertir-se en espia, però els motius continuen sent un misteri, i això que s’intenten explicar mitjançant flashbacks. Entre les imatges del passat, apareixen el present i Dench, una gran actriu perduda en la simplicitat de la proposta.

Time Out diu

More to explore

Advertising