Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les millors pel·lícules del 2014

Les millors pel·lícules del 2014

Repassem els 10 films que més ens han agradat durant l'any i fem justícia amb les pel·lícules que també mereixien estar al podi

El lobo de Wall Street
El lobo de Wall Street
Per Josep Lambies |
Advertising

S'acaba l'any, i com cada desembre abans de tancar la barraca toca fer caixa. Feina de micos, hem repassat, una per una, totes les pel·lícules que aquest 2014 s'han endut cinc estrelles, segons criteri dels nostres estimats crítics. I així, posades en fila índia, ens ha semblat que tal vegada hi faltava algun títol més. Potser en alguna ocasió hem estat una mica rates, i hem escatimat l'última estrelleta a algun títol que mereixia el complet. 'Errare humanum est', que diuen. Aquesta és la nostra llista definitiva, amb un apèndix que, esperem, ens ajudarà a redimir-nos.

10 de cinc estrelles

Cine, Drama

Adiós al lenguaje

Director: Jean-Luc Godard

Durant la projecció d’'Adiós al lenguaje' a l’últim Festival de Sitges (un escenari poc sospitós de retre admiració incondicional a Jean-Luc Godard), l’Auditori va esclatar en una ovació espontània enmig d’una escena. Es tractava del moment en què la protagonista femenina del film s’allunya del seu 'partenaire' masculí, i la càmera l’acompanya amb una panoràmica. El pla inicial, però, es manté, i el resultat no és el joc de transparències habitual en l’obra de Godard des dels seus primers experiments amb el vídeo, sinó una imatge incomprensible. Un gargot feridor que només cobra sentit si l’espectador acluca alternativament les parpelles: a l’esquerra, l’home; a la dreta, la dona. Masculí/Femení. Pla/Contraplà.Servint-se de la tecnologia 3D, l’autor de 'Pierrot el boig' ens diu que per veure-hi clar hem d’aprendre a mirar només amb un ull. Com Nicholas Ray. Com John Ford. D’aquesta manera, Godard passa per damunt de polèmiques, de seguidors i de detractors, i retorna als espectadors una sensació rara i puríssima: la d’estar veient per primer cop una cosa que mai abans havia succeït en una pantalla de cinema. I, davant d’això, què es pot fer sinó aplaudir? (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu
Cine, Drama

Boyhood (Momentos de una vida)

Director: Richard Linklater

No crec que mai s’hagi fet res semblant. Ni tan sols Satyajit Ray a 'La trilogia d’Apu'. Surto de la sala amb la sensació d’haver viscut molts anys en una sola tarda, i sé que tothom al meu voltant ho ignora. És com si m’hagués deixat absorbir per un dels algoritmes temporals de Marty McFly, i n’hagués tornat propulsat. Richard Linklater ha trigat dotze anys a rodar aquesta pel·lícula. Dotze anys reduïts a tres hores. Tres hores, durant les quals he vist com un nen creixia davant dels meus morros. Un nen que fa no-res feia primària i que ara comença la universitat.Linklater havia fet temptejos en una direcció similar. Va deixar passar divuit anys entre 'Antes del amanecer' i 'Antes de medianoche', el temps en què aquells dos joves de vint-i-pocs que s’havien conegut en un tren amb escala a Viena es van convertir en un matrimoni madur, amb fills i retrets històrics que ja haurien d’haver prescrit. (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

El desconocido del lago

Director: Alain Guiraudie

Permeteu-me començar amb una glossa lucreciana: la d’uns cossos masculins que fan la migdiada a la vora d’un pantà, una mena de llac de sirenes que han trobat, després d’un llarg èxode, les aigües d’aquella piscina on apareixia la jove nimfa de Shyamalan. Tritons amb el sexe ventilant, com un llangardaix prenent el sol, com un gos fent d’estora a la plaça d’un poble, distès com el pollastre desplomat que espera torn a la carnisseria, com un llobarro a la llotja. Un espai de promiscuïtat bacanal, zona de 'cruising' homosexual en mig del bosc provençal. I permeteu-me continuar amb aquests incorruptibles aiguamolls de migdia, la fita edènica on el temps no passa, que mica en mica es transformen en fangoses terres de marjal. En una regió que sembla afectada de paludisme, on els cossos en flor dels mascles es converteixen en grises anguiles que veuen caure la tarda. (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu
Cine, Comèdia

El gran hotel Budapest

Director: Wes Anderson

Circulava fa poc per la xarxa una ferotge, immensa peça del 'Saturday Night Live' sobre una hipotètica pel·lícula de terror de Wes Anderson. El tràiler demostrava que difícilment hi ha un cineasta contemporani més parodiable, i a la vegada més singular, en la seva visió del món, encapsulada en una descomunal casa de nines que funciona com a escenari, naïf i sofisticat, del gran teatre de la vida. Si en els seus inicis, el cinema d’Anderson semblava atrapat en una hermètica bombolla, 'El Gran Hotel Budapest' ratifica, després de la deliciosa 'Moonrise Kingdom'... (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Interstellar

Director: Christopher Nolan

L’última de Christopher Nolan és una història èpica, espacial, amb curvatures temporals incloses, que fa que el Gravity d’Alfonso Cuarón que admiràvem fa un any i escaig ara ens sembli poc més que un entremès per entretenir la gana mentre no arribava el plat fort. Molt més llarga, extrema, estranya i, per descomptat, exigent, 'Interstellar' és una aventura còsmica amb un toc surrealista, oníric, tot i que mai no perd de vista el més tediós del realisme. En realitat, les lliçons d’astrofísica, amb totes les seves fórmules, són poc més que una música de fons. (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu
Cine, Drama

Jauja

Director: Lisandro Alonso

Es pot fer 'Inland empire' en clau de western patagònic? Es pot substituir l’agitació còsmica de l’obra mestra de Lynch per una serenor pertorbadora, que reenvia el mite del cinema clàssic –el de les pel·lícules en color de John Ford, model pictòric per l’exceŀlent fotografia de Timo Salminen– a les cavernes del futur, allà on la percepció s’abisma i s’obren les portes d’una altra dimensió? El millor que es pot dir de 'Jauja' és que és indescriptible. Podem explicar que és la història d’un capità danès que es perd en el paisatge bell i hostil d’un desert argentí per recuperar la seva filla desapareguda, però això reduiria la seva enigmàtica poesia a una muntanya de cendres. Només dir que qui cregui que Interstellar aclareix en què consisteix un viatge en el temps, encara no ha vist del que és capaç la Jauja de Lisandro Alonso.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

El lobo de Wall Street

Director: Martin Scorsese

No sé si havia vist mai una pel·lícula amb tanta cocaïna per fotograma. Depravada, excessiva i barroca, un descens a l’infern amb totes les de la llei, amb barra lliure de fàrmacs, culs i saques de dòlars, on la carn de llagosta serveix, com el pa, per empènyer el menjar i ningú no coneix el significat de la paraula “abús”. Martin Scorsese ens embafa fins a les celles. Sense moure’ns de la butaca ens converteix en nàufrags cirròtics al límit dels sentits, amb mal de fetge i de consciència, perduts entre opulència i pastilles. Com DiCaprio –l’increïble DiCaprio–, que encarna la versió més exagerada del somni americà: un agent de borsa vingut a més, un paio que se les sap llargues, que compensa els seus deixebles amb orgies, confeti, micos sobre patins, nans i prostitutes de tots els rangs –des de l’alta gamma fins a les que requereixen una punxada de penicilina l’endemà perquè a ningú li caigui el penis a trossos–. (Llegeix tota la crítica)
Time Out diu
Cine, Drama

Nymphomaniac Volumen 2

Director: Lars Von Trier

Lars Von Trier ha fet seva la famosa màxima de Godard –“una pel·lícula és una noia i una pistola”– sense renunciar a filmar una singularíssima obra-compendi, una ambiciosa i devastadora tesi doctoral sobre la seva trajectòria, que acumula cites explícites (el portentós inici d’Anticristo), autohomenatges i autoimmolacions, sempre acompanyades de la seva lectura simbòlica. Pot sonar autocomplaent, però no: enrabiat amb la hipocresia de la societat, Von Trier creu que la democràcia és per als estúpids, i dedica tot un film a demostrar que... (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu
Advertising
Cine, Fantasia

Snowpiercer (Rompenieves)

Director: Bong Joon-ho

La història de la ciència-ficció distòpica és, en certa manera, la història de la lluita de classes. Si, posant un exemple de manual, 'Metrópolis' dissenyava l’opressió dels poderosos envers el proletariat com un sistema vertical, un èmbol gegantí que condemnava els treballadors a les catacumbes de les hores extra, 'Rompenieves' imagina una estructura social similar en clau horitzontal. És a dir, el problema ja no és el pes que els pobres senten sobre les seves espatlles sinó la distància que els separa dels rics. La grandesa del debut en anglès de Bong Joon-ho radica en el fet que mai no sabem com d’inassumible és aquesta distància que s’ha de cobrir religiosament sense que ningú no surti de la cua (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu
Cine, Drama

20.000 días en la Tierra

Directors: Iain Forsyth i Jane Pollard

Els documentals sobre música tenen el vici d’acomodar-se en declaracions de personatges més o menys iŀlustres i en una selecció de material d’arxiu. Distanciant-se completament d’aquesta estructura, Iain Forsyth i Jane Pollard aborden la figura de Nick Cave a partir d’una pregunta fonamental: com es pot filmar l’univers creatiu d’un artista? La parella de directors signa el guió del film conjuntament amb el mateix Cave, que es presenta com un aristòcrata del rock que se segueix emmirallant en els mites que van marcar la seva infància, i que al llarg d’un dia és visitat pels fantasmes del seu passat. (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu

Justícia! Les pel·lis de 4 estrelles que en mereixen 5

Cine, Drama

Los canallas

Directora: Claire Denis

El nou film de Claire Denis és un viatge al fons de les tenebres emprès pel capità de vaixell Marco Silvestri (Vincent Lindon, un actor a reivindicar), que torna a terra ferma quan s’assabenta del suïcidi del seu cunyat. Decideix venjar el dolor de la seva germana investigant la figura d’un ric empresari que hauria provocat la mort del cunyat. 'Los canallas' és un drama amarat de desfici i nihilisme moral que beu del cine negre i la literatura de Faulkner. Denis el serveix en una paleta de colors freds i obscurs, i una aproximació tangencial al relat que pot deixar fora més d’un espectador. Sense desprendre la fascinació de les anteriors 'Beau travail' o '35 Rhums', el film troba els seus millors moments en la malaltissa relació entre Lindon i el personatge de Chiara Mastroiani.
Time Out diu
Cine, Animació

El congreso

Director: Ari Folman

Aquest és un món delirant, un Jardí de les Delícies amb incontinència, on hi ha quatre escarabats jugant al pòquer, plantes carnívores, i una versió animada de Michael Jackson està servint filets de llagosta tallats a rodanxes. Hem entrat al paradís dels 'cartoons'. Som com Bob Hoskins a 'Qui va enganyar en Roger Rabbit?', vestit de detectiu de Cluedo entre fantasies vectorials de tots els temps. Però nosaltres no hem vingut a divertir-nos, sinó a patir les conseqüències d’una presó il·lusòria, una dimensió on tota existència és vaporosa i insubstancial. On nohi ha lloc per a la vida real. Ari Folman torna al malson rotoscòpic, als 26 gossos carnissers de 'Vals amb Bashir', fantasmes de l’infern metàl·lics com tancs de guerra que bordaven reclamant venjança en nom dels morts de Sabra i Xatila. Aquest cop renuncia a la dimensió històrica, a aquella expiació de culpa del fill del Pròxim Orient. (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Her

Director: Spike Jonze

Típic de Spike Jonze. El de les titelles de 'Com ser John Malkovich'. El dels robotets d’'I’m here'. El que va convertir la seva primera dona, Sofia Coppola, en vedette de la gimnàstica rítmica per a un videoclip dels Chemical Brothers, 'Elektrobank' es deia la cançó. Només ell seria capaç de fer la guitza a la meitat del planeta que fressa per gaudir un cop més de l’exuberància de Scarlett Johansson d’aquesta manera: posant-la a interpretar una mena de software del futur, encadenant-la a una màquina que, per a més inri, té carcassa de MiniDisc –sí, aquella andròmina obsoleta amb què els nens malcriats de fa deu anys presumien a l’hora del pati– i privant-la d’ensenyar les seves corbes. Mala llet.¿És una genialitat o una broma de mal gust? L’hi hauríem de preguntar a Joaquin Phoenix, el pobre pallús que es veu forçat a enamorar-se d’aquest Hal 9000 amb veu trencada, greu, sensual, que no té cos. (Llegeix tota la crítica)

Time Out diu
Cine, Drama

Magical girl

Director: Carlos Vermut

Sorprenent, carismàtica barreja de 'thriller' geomètric i intriga existencial, 'Magical girl' és el segon llargmetratge de Carlos Vermut després de Diamond flash, igualment hipnòtic i fascinant. El pare d’una nena obsessionada amb un personatge de manga, un antic professor que ha estat a la presó i una dona tancada en els laberints de la seva ment són els protagonistes del film, les vides que es creuaran en un relat amb múltiples dreceres i incomptables desviacions narratives. I tot això s’enquadra en una posada en escena alhora miŀlimètrica i dinàmica, un relat que atrapa l’espectador en successives xarxes de sentit que es poden interpretar de maneres diferents. El resultat és d’una complexitat inabastable, i acaba parlant del desig i les seves dualitats com si es tractés d’un misteri metafísic en forma de novel·la policíaca. Una joia, en fi.
Time Out diu
Advertising
Cine, Thriller

El Niño

Director: Daniel Monzón

És difícil resistir-se a un film amb tants al·licients com 'El Niño'. Monzón ha aconseguit fer un thriller d’acció que combina el rigor documental –qui vulgui entendre en què consisteix el tràfic de drogues de l’estret de Gibraltar, l’ha de veure– amb la tensió dramàtica; ha polit un diamant en brut que es diu, recordeu-ho, Jesús Castro, un actor d’una fotogènia inversemblant; ha demostrat que té la mà trencada en la direcció d’actors i en l’apropament naturalista a gestos i accents; amb l’ajut de Jorge Guerricaechevarría, ha treballat la història de dues amistats masculines a un costat i l’altre de la llei sense simetries forçades; ha rodat les escenes de persecució aquàtica com mai no s’havia fet a Espanya, i, en fi, ha certificat que el que ja representava 'Celda 211', un cinema comercial espanyol fet amb cura i talent encara és possible.
Time Out diu
Cine, Animació

El viento se levanta

Director: Hayao Miyazaki

“Le vent se lève... il faut tenter de vivre!”. A més de donar nom al darrer film de Hayao Miyazaki, aquests versos de Paul Valéry es converteixen en una mena de codi compartit pels seus personatges, esperits elevats que queden atrapats en circumstàncies adverses. Així és com Miyazaki veu (i dibuixa) Jiro Horikoshi, enginyer aeronàutic responsable de la creació d’alguns dels avions més letals que van combatre les Forces Aliades a la Segona Guerra Mundial. A ulls del director, Horikoshi representa una criatura tràgica, que veu com el seu desig de crear ginys voladors es carrega de bombes i no de passatgers.La comprensió i l’empatia que 'El viento se levanta' mostra vers el seu protagonista introdueix una ambigüitat moral que ha despertat les ires d’aquells que veuen el film com la glorificació d’una figura propera als règims feixistes. (Llegeix tota la crítica)
Time Out diu

També t'agradarà

Cine

El millor del 2013: pel·lícules

Repassem els millors films que hem vist any a la gran pantalla Tots els anys tenen bones pel·lícules, però aquest 2013 ha estat espectacular, rodó. Hem tingut monstres i zombis, un Dràcula i un Casanova, Tom Hanks ha fet de capità Phillips i Keira Knightley d'Anna Karénina, hem vist Selena Gomez en banyador i la Bellucci embotida en un paraula d'honor, i aquests dos actorassos que teniu a mà dreta ens han tret el son. Repassem-ho. LA BOCA DE PHOENIXPer a molts, l'any no va començar l'1 de gener, sinó el 4, amb l'estrena de 'The master', l'última genialitat de Paul Thomas Anderson. O, dit d'una altra manera, el dia en què vam veure Joaquin Phoenix de marineret masturbant-se a plena llum del dia en una platja, amb les venes del coll inflades, els ulls d'un cabrit recent degollat, una gepa a l'esquena que no sé com es va fer créixer i, especialment, aquell inconfusible llavi leporí enrogit de tanta saliva com li anava fermentant sobre la llengua. EUFÒRIA AMFETAMÍNICAApuntava que seria un gran any, ple de sorpreses. A mitjans de març tothom parlava de 'Springbreakers', i d'aquelles nenes desflorades de Disney Channel que Harmony Korine havia convertit en una terna d'icones kitsch passades d'amfetes. S'havien posat uns bikinis fluorescents d'escàndol i uns passamuntanyes roses com els xiclets Boomer que mastegàvem de nens, i remenaven les mamelles mentre escoltaven Britney Spears. Potser és per una qüestió de simetria divina que el 2013 ha acabat, entre d'altre

Música, Pop

Les millors cançons del 2014

Una tria amb 55 dels temes que més hem escoltat aquest any, amb artistes del pop d'aquí i de fora, el millor de cada casa El final de l'any és moment de fer propòsits per al següent i per passar revista al que tanquem, i per fer llistes, moltes llistes, amb el millor que hem pogut veure i sentir. Si us agraden les llistes, aquí en teniu una més: la nostra tria de les cançons favorites del 2014. Una selecció de 55 temes de pop, una 'playlist' de 3 hores i 33 minuts de música, amb artistes i grups d'aquí, d'allà i de més enllà, amb melodies i tornades enganxoses, lletres enginyoses o emocionants, ritmes per moure el cul o balades per plorar, ideal com a banda sonora de les reunions nadalenques.Aquests són alguns dels temes i artistes destacats, però a la 'playlist' en teniu 50 més: 'Seasons (Waiting on you)', Future Islands El quart àlbum del trio synth-pop nord-americà es diu 'Singles', però el senzill estel·lar de la col·lecció és aquest, que ja s'ha enfilat fins a dalt de tot de les llistes de les millors cançons de l'any de diversos mitjans. Podríem posar-vos el videoclip del tema, però és en directe en què s'aprecia la passió i total entrega del cantant Samuel Herring, i allò que ens té de veritat el cor robat. Les millors cançons del 2014   'Pequeño vals vienés', Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró Parlant d'interpretacions corprenedores. De 'granada', el millor disc del 2014, editat aquí i a Pequín, podríem triar qualsevol de les cançons que la Sílvia i el

Advertising
Cine

Les millors escenes de sexe del cine

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. Últimes crítiques de cine Jauja Es pot fer 'Inland empire' en clau de western patagònic? Es pot substituir l’agitació còsmica de l’obra mestra de Lynch per una serenor pertorbadora, que reenvia el mite del cinema clàssic –el de les pel·lícules en color de John Ford, model pictòric per l’exceŀlent fotografia de Timo Salminen– a les cavernes del futur, allà on la percepció s’abisma i s’obren les portes d’una altra dimensió? El millor que es pot dir de 'Jauja' és que és indescriptible. Podem explicar que és la història d’un capità danès que es perd en el paisatge bell i hostil d’un desert argentí per recuperar la seva filla desapareguda, però això reduiria la seva enigmàtica poesia a una muntanya de cendres. Només dir que qui cregui que Interstellar aclareix en què consisteix un viatge en el temps, encara no ha vist del que és capaç la Jauja de Lisandro Alonso. La señorita Julia Ara fa 29 anys, Ingmar Bergman v

Cine

Les 50 millors pel·lícules catalanes

El top 10 del cinema català Últimes crítiques de cine Jauja Es pot fer 'Inland empire' en clau de western patagònic? Es pot substituir l’agitació còsmica de l’obra mestra de Lynch per una serenor pertorbadora, que reenvia el mite del cinema clàssic –el de les pel·lícules en color de John Ford, model pictòric per l’exceŀlent fotografia de Timo Salminen– a les cavernes del futur, allà on la percepció s’abisma i s’obren les portes d’una altra dimensió? El millor que es pot dir de 'Jauja' és que és indescriptible. Podem explicar que és la història d’un capità danès que es perd en el paisatge bell i hostil d’un desert argentí per recuperar la seva filla desapareguda, però això reduiria la seva enigmàtica poesia a una muntanya de cendres. Només dir que qui cregui que Interstellar aclareix en què consisteix un viatge en el temps, encara no ha vist del que és capaç la Jauja de Lisandro Alonso. La señorita Julia Ara fa 29 anys, Ingmar Bergman va presentar el seu muntatge de 'La senyoreta Julia' de Strindberg al Dramaten, una lectura controvertida que ell mateix anunciava com una tragèdia diabòlica, un malson vertiginós sobre el destí fatal de l’heroïna. Defugia el naturalisme. Defugia la perspectiva psicoanalítica, gran pecat de la major part d’adaptacions, i es tirava de cap a la psicosi. El majordom, Jean, es convertia en un titella servicial, un toia que per primer cop en la història no replicava la força bruta d’un Kowalski de torn. Per més que li posés la navalla a les mans, era

Advertising