Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les millors pel·lícules de fantasmes

Les millors pel·lícules de fantasmes

Hem fet una ouija i us hem portat, del submón dels esperits, els millors espectres de la història del cine

Ghostbusters
Per Josep Lambies
Advertising

Com a bons fills dels 80 ens vam criar adorant en Bavetes, aquella bola verda de boca sucosa que semblava un moc amb braços, i somiant que algun dia sortiríem a capturar presències ectoplasmàtiques amb aquelles motxilles amb broc d'aspirador que duien Bill Murray i companyia. Ara, adults responsables amb dret de vot i llicència per beure bourbon, no hem deixat de creure en els fantasmes. De tota classe. Els desnerits sense substància. Els que porten llençols blancs com si els haguessin passat per lleixiu. Els que arrosseguen cadenes i emeten sons vocàlics. Els que tenen morfologia humana. Els que espanten. Els simpàtics. Els que tenen la cara mig rosegada. Esteu amb nosaltres? Aquí els favorits.

Casper

Casper

Daniel Johnston li deia el 'friendly ghost' a les seves cançons. Va ser un dibuix animat del Famous Studios als anys 40. I jo crec recordar que una vegada em va tocar, versió mini, com a regal 'made in Taiwan' d'un Kinder Sorpresa. És aquell cúmul de matèria ectoplasmàtica en forma de capgròs que es va convertir en ou ferrat davant de Christina Ricci, un nen de 12 anys que va morir per hipotèrmia després de passar-se massa hores jugant amb el trineu –oh, que trist!– però que es va convertir en l'aspectre més simpàtic del món. Parlem de Casper, el fantasma bo!

The ring

The ring

En matèria fantasmal, el terror japonès resulta molt menys agraït. Passem d'esperits trapelles a nenes escardalenques amb la pell blavosa i els cabells com un vòmit negre, hàbils contorsionistes amb les ungles plenes de ronya. Aquesta sortia de la pantalla de la televisió, de quatre potes, corrent com un gosset rabiós. Havia mort després de set dies de fred, gana i ofec en el fons d'un pou tapat amb una llosa. Jo, personalment, també seria un fantasma cabrejat si m'haguessin liquidat d'aquesta manera. Molt millor, per cert, la versió nipona, que el 'remake' de Gore Verbinski –sí, el de 'Pirates del Carib'!– amb Naomi Watts.

Advertising
Al final de la escalera

Al final de la escalera

De petits llegíeu els volums dels 'Goosebumps' de R.L. Stine i us imaginàveu que éreu una mena de Jonathan Harker amb ortodòncia, i que profanàveu criptes embruixades a la recerca d'algun 'poltergeist'. De grans us segueix agradant el terror gòtic, menys paorós que les atrocitats orientals, però ple d'enginy. Per això ara us hauríeu de mirar aquesta pel·lícula de mansions encantades, amb terra de fusta del que cruix, portes que grinyolen, rellotges de pèndol i udols d'òliva a les golfes. I fantasmes que es gronxen en un balancí corcat que només serviria per fer fusta de cremar.

El fantasma i la senyora Muir

El fantasma i la senyora Muir

Ens va ideal per tocar el capítol picant de l'assumpte, la qüestió d'alcova i flassada: és possible fer l'amor amb un fantasma? Heus aquí el gran problema de Gene Tierney, la nana de l'espelma i la boca oberta que veieu a la foto. Es va enamorar de l'esperit d'un mariner que la rondava, llop de mar amb la talla de Rex Harrisson, fort com un roure, i olor de sal a la roba. El problema és que les qüestions carnals entre aquest món i l'altre sempre han estat tirant a espinoses. No recordeu com de magres les va passar Joaquin Phoenix a 'Her', quan se li van despertar els instints? Quanta parafília!

Advertising
El ente

El ente

El fantasma d'aquest clàssic del mal rotllo no el calmaria ni Jennifer Love Hewitt, per molt que l'intentés subornar amb tassons de xocolata desfeta. Sidney J. Furie ens explicava la història real de Carla Moran, una noia de Texas que assegurava que hi havia un fantasma que l'agredia brutalment. Com podeu intuir, aquesta pluja amb descàrrega elèctrica sobre el seu llit no pot ser cosa bona. Es va envoltar de parapsicòlegs i exorcistes de tot tipus, que van fer mans i mànigues per resoldre el seu cas, i espantar aquella presència predadora amb mala gaita que li feia la guitza que era un martiri.

Finisterrae

Finisterrae

Sergio Caballero va crear els millors fantasmets que ha donat la història del cine català: dos alegres personatges coberts amb llençols blancs, amb un trau per a cada ull, que es disposaven a fer el camí de Sant Jaume. Fantasmes pelegrins –o el que es coneix popularment com a 'ànimes erràtiques'– que anaven vestits igual que el bo d'E.T. per a les festes de Halloween. El problema de la seva penitència és que caminaven molt a poc a poc, a un ritme cargolenc de taca-taca. Sort que tenien tota l'eternitat per endavant. És un fet: quan ets fantasma et prens l'existència amb una calma tropical de luxe.

Advertising
Conte de Nadal

Conte de Nadal

Aquesta llista reclamava a crits el nom de Dickens, i el d'aquelles aparicions translúcides que feien la punyeta a l'avar Ebenezer Scrooge la Nit de Nadal. Aquesta història ha arribat al cine de molt diverses maneres. Als 90, els Muppets en van fer una versió amb Michael Caine de protagonista i la granota Kermit fent de Bob Cratchit. Però potser em quedo amb la xarada de Mickey Mouse i els seus amics, en què l'Onlce McDuck –Tío Gilito per als que el vam seguir en doblatge hispànic– feia de garrepa amargat. El gos Goofy interpretava Jacob Marley, el primer fantasma de tots, el que sortia de sorpresa pel pom de la porta. Quan baixava les escales s'ensopegava amb les cadenes i queia rodolant.

Los otros

Los otros

Alejandro Amenábar ja havia jugat una mica a la ouija amb 'Abre los ojos' l'any 1997. Més que res, per les seves constants referències a 'Vértigo', que déu n'hi do les dosis fantasmàtiques que tenia. Quatre anys després, Amenábar va dirigir 'Los otros', aquella en què Nicole Kidman anava amunt i avall amb un llum de petroli explorant els racons de la seva casa pairal a la recerca d'esperits indesitjats. Per a més inri, totes les cortines de la casa estaven corregudes, perquè els seus fills tenien una pell altament fotosensible. I, si voleu acabar-ho d'adobar, hi havia uns criats que havien sobreviscut a una epidèmia de tuberculosi... I callem, va!

Advertising
El sisè sentit

El sisè sentit

"En ocasions veig morts" va ser el "Luke, sóc el teu pare" de principis dels 2000. Shyamalan ens va explicar la història d'un nen acollonit pels seus poders paranormals, com el nano del tricicle de 'La resplandor'. I sí, veia fantasmes. I sí, es pot dir que Amenábar, quan va dirigir 'Los otros', també va beure bastant d'aquesta pel·lícula. Sobretot en el 'twist' final. A hores d'ara a ningú no li resultarà cap sorpresa, així que no cal ni que activem l''spoiler alert' per dir-vos que Bruce Willis estava mort. Us hem espifiat la història? Heu tingut quinze anys per posar-vos al dia...

El fantasma del paraíso

El fantasma del paraíso

Estàvem tempats de posar-vos 'El fantasma de l'òpera', amb Claude Rains d'estrella convidada –ja tenia experiència en el camp de les presències incorpòries, perquè anys abans havia estat el protagonista de 'L'home invisible', de James Whale–. Però hem pensat que la versió musical rock que Brian de Palma va dirigir l'any 1974 té encara més trempera. Ell era William Finley, en el paper d'un compositor indignat perquè un magnat de discogràfica havia robat vilment la seva obra. A això se li diu tenir un assumpte pendent amb aquest món. Un de venjança. I aquestes coses sempre sonen més salades amb una guitarra elèctrica de fons.

Advertising