Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right L'estrena de 'Ciutat morta'

L'estrena de 'Ciutat morta'

El documental sobre els fets del 4-F passarà en première al DocsBarcelona. Entrevistem un dels seus directors, en Xapo Ortega

Ciutat morta
Per Josep Lambies |
Advertising

Patricia Heras és la peça més tràgica d'aquest trencaclosques. Poeta sinistra, amb el cabell estil Cyndi Lauper. Clienta habitual de La Bata de Boatiné, clàssic de la Barcelona 'queer', allà al carrer Robadors, en ple Raval. Es va suïcidar el 26 d'abril del 2011, sis mesos després que la tanquessin entre reixes, just quan començava un règim de tercer grau. És a dir, que durant el dia era lliure, però a la nit se n'havia de tornar a la presó.

Faltaven menys de tres setmanes perquè els indignats ocupessin la plaça Catalunya. I aquí és on Xapo Ortega entra en joc. Ell, com Xavier Artigas, va participar en la formació de la Comissió Audiovisual del 15-M, encara en actiu. "D'aquí han sortit grans coses, com els vídeos d'Ester Quintana, que han estat un dels motors perquè a Catalunya es prohibissin les bales de goma a les manifestacions", diu en Xapo, mentre fem la sobretaula al Brusi, un bar del carrer Llibreteria amb l'índex de turistes desinflat.

És en aquests ambients que neix 'Ciutat morta', la investigació d'un procés kafkià, tan barroc i embolicat que no donaríeu crèdit. "Els autèntics guionistes d'aquesta pel·lícula són Joan Clos i companyia -segueix en Xapo-, que amb les seves polítiques urbanes ens han donat una història digna de Hollywood". En Xapo em parla dels problemes que estan tenint perquè TV3 emeti aquest documental. M'explica que hi tenien un aliat que va intentar fer arribar un DVD a la cúpula directiva, convençut que allò s'havia d'ensenyar. Però els alts despatxos s'hi van negar.

Patricia Heras només era una poeta que s'havia fet rapar el cap a quadres i que va tenir un accident de bicicleta la nit del 4 de febrer del 2006. En aquell mateix moment, la Urbana desallotjava un teatre ocupat al 55 de Sant Pere Més Baix. "Aquell any s'havia posat en marxa l'ordenança de civisme -raona en Xapo-. Era la culminació d'una campanya que havia començat a finals dels 90, impulsada sobretot per 'La Vanguardia'". Una campanya, diu, de criminalització dels moviments socials. "Es va encunyar el terme 'antisistema' i es va escampar la idea que els okupes són violents i porcs".

Aquella nit, a la sala d'espera d'urgències, la Patricia va rebre un missatge al mòbil d'una coŀlega. "¿Te vienes a batear?", deia. No tenia res a veure amb beisbol. No pretenien atonyinar ningú. 'Batear', per a la Patricia, significava anar a La Bata, a fer una copa. "Però Barcelona estava en ple procés de gentrificació -rebla en Xapo-. I, per a l'opinió pública, l'enemic ja estava creat". Coses de l'atzar, un policia li va intervenir el mòbil i de seguida la va relacionar amb el que havia passat a Sant Pere Més Baix. I la van detenir, i condemnar.

El que havia passat al teatre és un capítol a part. L'enrenou es va fer dantesc quan un dels agents va caure ferit per un test que algú va llençar des d'un balcó. Així ho va explicar Joan Clos, encara alcalde de Barcelona, la mateixa nit de l'incident. El curiós del cas és que els detinguts estaven a peu de carrer. Es fa difícil que les peces encaixin. "No crec en teories conspiranoiques -diu en Xapo-, però sembla que darrere hi hagi una mà negra ocultant informació, intervenint proves". La passin o no a TV3, la podreu veure en el programa del Docs.

També t'agradarà

Cine

Cagarros de cine!

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques Madre e hijo Alguna cosa es va torçar a l’antiga Romania quan Cristian Mungiu va estrenar 4 meses, 3 semanas y 2 días al Festival de Canes. Alguna cosa va passar davant les restes d’aquell embaràs avortat que s’estenien sobre les rajoles dels lavabos d’un hotel de congressistes. Tres anys després, el 2010, Radu Muntean estrenava Martes, después de Navidad, una renovació del melodrama que portava Bergman a les famílies de classe mitjana que s’havien creat durant la ressaca post Ceaușescu. Aquí és on hauríem de situar el Madre e hijo de C.P. Netzer. Mentrestant, als EUA, Kenneth Lonergan feia la seva revolució amb Margaret. Anna Paquin era una teen amb barret de cowboy que anava clavant bots pel carrer, ingènua ella, fins que el seu descontrol acabava provocant un accident de trànsit, amb atropellament i víctima mortal. També és aquí on se situa Madre e hijo. E

Cine

Albert Serra

El director toca el cim amb 'Història de la meva mort', una pel·lícula sobre "la bellesa de la injustícia" “Només permetria que un nen aparegués en una pel·lícula meva si me’l deixessin matar i rostir en una paella” Algun dia algú li traurà la màscara de soca-rel i descobrirà què hi ha a sota del personatge. Pobre de mi, no seré jo, mitòman i calçasses, qui assumeixi tan ambiciós repte. Jo em quedo amb l’Albert Serra agosarat, el que té un fons d’armari que sembla sortit d’una sastreria de Saville Row i el que apareix disfressat de xaman. Em quedo amb l’Albert Serra del rellotge d’or i les ulleres fosques, el que assegura que es compra la roba l’últim dia de rebaixes perquè és quan la massa acrítica ja s’ha emportat les coses lletges. O perquè vol fer veure que en realitat la roba li importa un rave. El que, viva encarnació del rei Herodes, em diu: “Només permetria que un nen aparegués en una pel·lícula meva si me’l deixessin matar i rostir en una paella”. Perquè aquest és l’Albert Serra que el 29 d’agost de fa dos anys era al Prat amb un bagul de 50 quilos ple de perruques, a punt d’embarcar en un vol cap a Romania. 'Història de la meva mort' es va rodar a Viscri, un poblet de la província de Brasov, amb oques, gallines i escassos indicis d’electricitat. Molt a prop hi havia les pastures on Stanley Kubrick havia planificat emplaçar les escenes de batalla d’aquell famós Napoleó que havia d’interpretar David Hemmings, el fotògraf de 'Blow-up', i que va quedar en paper mullat

Advertising
Cine

Travestis de cine

Perruques, mitges, cotilles o pintes espanyoles: tot s'hi val! Els actors que han triomfat en faldilla Últimes estrenes Madre e hijo Alguna cosa es va torçar a l’antiga Romania quan Cristian Mungiu va estrenar 4 meses, 3 semanas y 2 días al Festival de Canes. Alguna cosa va passar davant les restes d’aquell embaràs avortat que s’estenien sobre les rajoles dels lavabos d’un hotel de congressistes. Tres anys després, el 2010, Radu Muntean estrenava Martes, después de Navidad, una renovació del melodrama que portava Bergman a les famílies de classe mitjana que s’havien creat durant la ressaca post Ceaușescu. Aquí és on hauríem de situar el Madre e hijo de C.P. Netzer. Mentrestant, als EUA, Kenneth Lonergan feia la seva revolució amb Margaret. Anna Paquin era una teen amb barret de cowboy que anava clavant bots pel carrer, ingènua ella, fins que el seu descontrol acabava provocant un accident de trànsit, amb atropellament i víctima mortal. També és aquí on se situa Madre e hijo. En la culpa del fill tarambana amb les mans tacades de sang. En la influència tirana d’una matriarca dèspota i gelosa, que mana amb mà de ferro i tants anells als dits que sembla que hi dugui un puny americà. L’una, versió esquerpa de la mare dimitida que va promoure Hollywood, de la Stanwyck a Stella Dallas, o de Juanita Moore a Imitació a la vida. L’altre, versió sense estètica ni Freud dels mascles cagadubtes de Hitchcock, d’aquell Claude Rains que no es feia edípic per volun

Cine

El pitjor de la cartellera

Aquestes són les estrenes que heu d'evitar passi el que passi. Una estrella, i gràcies Estem acostumats a recomanar-vos les coses bones, les que no us podeu perdre. Per això anem actualitzant, setmana rere setmana, el nostre TOP5. Però sabem que el vostre temps és escàs, i que perdre els diners no fa gràcia a ningú. Per això ens veiem obligats a prevenir-vos contra certs fiascos. Tenen una estrella, perquè fa temps a la redacció de Time Out vam acordar que zero estrelles no era una opció de puntuació. Però si poguéssim... No se aceptan devoluciones Un gran èxit a la taquilla mexicana que proposa una fórmula vella com el món: comèdia i fulletó, riure i plorar amb els sentiments més elementals, relacionats amb temes tan ancestrals com els nens i la paternitat. Aquí es tracta d’un tipus que ha de quedar-se amb la seva filla quan la mare l’abandona. La tradició del culebrot més vulgar comprimida en una duració estàndard de llargmetratge. La televisió menys intel·ligent traslladada al cinema. 3 días para matar Cinc segons. Aquesta és la màxima durada de qualsevol pla en una pel·lícula de McG, espècie de clon de Michael Bay. I 'Tres días para matar' no és una excepció. Busca barrejar tons i textures, des de l’actioner al drama sentimentaloide, de la comèdia al thriller. La direcció de McG, enutjosa, drena el concepte de tota espontaneïtat, amb la seva posada en escena cridanera, fútilment pop, i la seva sorprenent manca de sang i mordacitat, tant en termes de la seva matança com d’

Advertising