Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Òscars 2014: 10 coses que hem après

Òscars 2014: 10 coses que hem après

'Gravity' guanya a l'engròs, '12 anys d'esclavitud' es porta l'Òscar al millor film i Jennifer Lawrence ensopega... una altra vegada! Els millors moments de la cerimònia!

Oscar 2014
Advertising

Els mesos d'especulacions s'han esfumat, els discursos ja s'han dit, les festes han acabat (encara que mai se sap amb Jared Leto...). Què ens van deixar els Òscars d'ahir? Estem parlant de '12 anys d'esclavitud', guanyadora de l'Òscar a la millor pel·lícula, un film d'alta volada que molts volien veure guanyar, però que preocupava que l'Acadèmia pogués passar per alt. Durant gran part de la nit semblava que el drama britànic sobre l'esclavitud marxaria amb les mans buides, però al final es va dur a casa el premi més gran de la nit. Steve McQueen (el primer director negre a guanyar la Millor Pel·lícula i el primer home anomenat Steve McQueen a guanyar un Òscar) va dedicar el seu triomf a les persones que viuen en l'esclavitud d'avui: "Tothom mereix no només sobreviure, sinó viure". Bravo! No hi ha hagut grans sorpreses en els premis d'interpretació. Però els moments a l'escenari dels guanyadors han valgut la pena. El Millor Actor de Repartiment, Jared Leto, va recordar la seva mare (asseguda entre el públic) que el va criar sola, mentre que la Millor Actriu Cate Blanchett va donar les gràcies a Woody Allen, ara mateix a l'ull de l'huracà pel suposat cas de pederàstia. Lupita Nyong'o va donar un toc commovedor a la nit, amb una bonica dedicatòria al director Steve McQueen: “Moltes gràcies per posar-me en aquesta posició. És l'alegria de la meva vida”. I com sempre, Matthew McConaughey se les va arreglar per llançar un missatge sobre com esforçar-se per ser el teu propi heroi d'una manera que no era petulant ni arrogant. Com s'ho fa?

Després de la catastròfica presentació de Seth MacFarlane de l'any passat, totes les mirades estaven posades sobre Ellen DeGeneres. Hi havia dosis ingents de bona voluntat entre el públic i la serena confiança d'Ellen la va acompanyar durant tot el numeret de presentadora efectiva. Clarament, els productors volien que Ellen estigués entre la multitud, qui fins i tot va fer que un repartidor (un de veritat, no un actor) portés pizza per alimentar les estrelles –Martin Scorsese i Jonah Hill inclosos–. El truc no va aconseguir fer que les celebritats semblin humanes, sinó més aviat que et preguntis: quant de temps fa que Harrison Ford no demana una pizza?

'La gran estafa americana', l'explosiva comèdia de David O Russell va seduir l'Acadèmia amb unes impressionants 10 nominacions, però s'afegeix al grupet de frustrats format per 'Gangs of New York' i 'Valor de ley' dels Coen, que no van aconseguir cap de les seves 10 candidatures. Ni tan sols la nineta dels ulls de Hollywood, Jennifer Lawrence, va aconseguir fer-se amb l'Òscar a la millor Actriu de Repartiment, aconseguit per Lupita Nyong'o per '12 anys d'esclavitud'.

Una de les sorpreses de la nit va ser quan 'Her', de Spike Jonze, va guanyar l'Òscar al Millor Guió Original, que havia de ser per a 'La gran estafa americana', segons els crítics. El guionista i director va agrair a l'Acadèmia el reconeixement de la intimitat de la seva pel·lícula. Per la seva banda, Karen O va interpretar la cançó nominada 'The moon song' només acompanyada d'una guitarra –la d'Ezra Koenig, de Vampire Weekend–, en un dels moments més 'emo' de la història dels Òscars.

Va ser adorable quan Jennifer Lawrence va ensopegar sobre el seu vestit Dior quan recollia l'Òscar a la Millor Actriu l'any passat. Però quan aquest any va tornar a ensopegar, aquest cop amb un con de trànsit a la catifa vermella, la sensació va ser més aviat d'incredulitat. ¿Una altra vegada? ¿De debò? Això va servir perquè Ellen DeGeneres fes alguna brometa: per ser justos, la presentadora va aconseguir unes quantes rialles a costa seva... Guanyadora de set de les deu nominacions, inclosa la de Millor Director per a Alfonso Cuarón, el triomf de l'aventura espacial probablement ens diu alguna cosa sobre els canvis a l'Acadèmia: els votants són més joves i molts d'ells són genis tècnics. Penseu que el 1968 '2001: Una odissea de l'espai ' va obtenir quatre nominacions i només va recollir un premi per als efectes visuals. El fet que 'Gravity' perdés l'Òscar a la millor pel·lícula davant '12 anys d'esclavitud' podria tenir molt a veure amb el fet que la branca que domina l'Acadèmia és la dels intèrprets. Però, ¿no els passa sempre? Twitter es va omplir de tuits que avisaven de forma gairebé immediata: ¿com es poden oblidar d'Alain Resnais, de Dennis Farina, de Cory Monteith (Finn Hudson a 'Glee'), de Sara Montiel? En el tribut d'aquest any, bastant elegant per cert, es va retre homenatge a James Gandolfini, Peter O'Toole, el crític Roger Ebert i per descomptat, Philip Seymour Hoffman. Tot seguit va venir una versió un xic estrident de 'Wind beneath my wings', intepretada per Bette Midler.

Després de 25 minuts, només s'havia atorgat un únic premi. Llargs moments de la cerimònia es van dedicar als 'herois' de Hollywood: estrelles d'acció, personatges animats i potències dramàtiques d'antany. Com si tot això no fos suficientment exasperant, Pink va cantar una versió de 'Somewhere over the rainbow'. Si us pregunteu per què, va ser el 75è aniversari d'El màgic d'Oz'.

En una nit on tot segueix el guió fins a l'últim punt i a part, ens encanta un moment improvisat. Bill Murray va aixecar el puny i es va posar dempeus quan la cantant Darlene Love va esclatar a cantar un blues en rebre el premi al Millor Documental per 'Twenty Feet from Stardom'. (Més tard, durant la lectura dels nominats en cinematografia, Murray va ficar amb calçador una menció fora del guió al seu col·lega Harold Ramis, qui va morir la setmana passada). I el millor de tot, el director Steve McQueen, de tarannà seriós i contingut, va començar a saltar amunt i avall d'alegria després de recollir l'Òscar a la Millor Pel·lícula per '12 anys d'esclavitud'. Endavant, Steve, t'ho has guanyat.

També t'agradarà

Cine

Les 10 nominacions als Òscars més sorprenents

Stallone, Bon Jovi, Eddie Murphy... Sabíeu que van estar nominats als premis de l'Acadèmia Americana de Cine? Últimes crítiques de cine El poder del dinero 'El poder del dinero' podria ser moltes coses: un 'thriller' d’espionatge industrial, una pel·lícula juvenil, una faula moral sobre el bé i el mal, un relat d’aprenentatge, una història d’amor entre classes socials, una transposició de les narracions de superherois, una derivació del cinema de Hitchcock i Polanski, un 'revival' posat al dia del cinema de la paranoia dels anys 70... Això, evidentment, no justifica que sigui una bona pel·lícula, però sí que conté material per fer deu o dotze pel·lícules excel·lents. El director, l’australià Robert Luketic, porta molts anys en el territori de la comèdia, sigui o no d’acció. I encara que això, lamentablement, potser no es vegi de la mateixa manera en aquest darrer treball, sí que l’investeix d’un cert esperit lúdic a l’hora d’abordar el material: un agradable patchwork de personatges i situacions, escenaris i diàlegs, extrets de les més diverses tradicions i els registres més dispars. Un jove informàtic entra en el joc perillós de dues empreses rivals i es veu involucrat en una trama insondable, laberíntica. La primera part utilitza els relats paral·lels per tal de presentar un munt de personatges que s’entrecreuen al seu voltant en diferents registres. La segona ho centra tot en el protagonista i en forma de malson, en la tradició d’'Acorralat', d’Arth

Cine

Les 50 millors pel·lícules catalanes

El top 10 del cinema català Últimes crítiques de cine El poder del dinero 'El poder del dinero' podria ser moltes coses: un 'thriller' d’espionatge industrial, una pel·lícula juvenil, una faula moral sobre el bé i el mal, un relat d’aprenentatge, una història d’amor entre classes socials, una transposició de les narracions de superherois, una derivació del cinema de Hitchcock i Polanski, un 'revival' posat al dia del cinema de la paranoia dels anys 70... Això, evidentment, no justifica que sigui una bona pel·lícula, però sí que conté material per fer deu o dotze pel·lícules excel·lents. El director, l’australià Robert Luketic, porta molts anys en el territori de la comèdia, sigui o no d’acció. I encara que això, lamentablement, potser no es vegi de la mateixa manera en aquest darrer treball, sí que l’investeix d’un cert esperit lúdic a l’hora d’abordar el material: un agradable patchwork de personatges i situacions, escenaris i diàlegs, extrets de les més diverses tradicions i els registres més dispars. Un jove informàtic entra en el joc perillós de dues empreses rivals i es veu involucrat en una trama insondable, laberíntica. La primera part utilitza els relats paral·lels per tal de presentar un munt de personatges que s’entrecreuen al seu voltant en diferents registres. La segona ho centra tot en el protagonista i en forma de malson, en la tradició d’'Acorralat', d’Arthur Penn, o 'Els tres dies del Còndor', de Sydney Pollack, encara que amb molta me

Advertising
Cine

Les millors escenes de sexe del cinema

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. També t'agradarà... Restaurants romàntics 13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables El Pla Tan sols fa falta que hi passeu per davant per comprovar que el Pla és el restaurant íntim per definició. L’arribada entre carrerons foscos i humits del Gòtic ens prepara per a un local dibuixat amb llum tènue i ben dirigida, decoració infor- mal però elegant i una cuina de criteris similars. Els vins i les postres no desentonen i superen el nivell. Le Cucine Mandarosso Dinar sí, però sopar al Cucine Mandarosso amb un amic o familiar pot resultar estrany. Molt estrany. Perquè emana un no sé què íntim i acollidor que sembla fet per a una cita romàntica. Però tot subtil, casual, amb mobiliari retro, productes i llibres a les prestatgeries. I una cuina italiana que és per si mateixa el súmmum de la sensualitat. Si encara no han quedat clares les teves inten

Cine

Les 20 millors pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine El poder del dinero 'El poder del dinero' podria ser moltes coses: un 'thriller' d’espionatge industrial, una pel·lícula juvenil, una faula moral sobre el bé i el mal, un relat d’aprenentatge, una història d’amor entre classes socials, una transposició de les narracions de superherois, una derivació del cinema de Hitchcock i Polanski, un 'revival' posat al dia del cinema de la paranoia dels anys 70... Això, evidentment, no justifica que sigui una bona pel·lícula, però sí que conté material per fer deu o dotze pel·lícules excel·lents. El director, l’australià Robert Luketic, porta molts anys en el territori de la comèdia, sigui o no d’acció. I encara que això, lamentablement, potser no es vegi de la mateixa manera en aquest darrer treball, sí que l’investeix d’un cert esperit lúdic a l’hora d’abordar el material: un agradable patchwork de personatges i situacions, escenaris i diàlegs, extrets de les més diverses tradicions i els registres més dispars. Un jove informàtic entra en el joc perillós de dues empreses rivals i es veu involucrat en una trama insondable, laberíntica. La primera part utilitza els relats paral·lels per tal de presentar un munt de personatges que s’entrecreuen al seu voltant en diferents registres. La segona ho centra tot en el protagonista i en forma de malson, en la tradició d’'Acorralat

Advertising