Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Pel·lis de la Primera Guerra Mundial

Pel·lis de la Primera Guerra Mundial

Us proposem un recorregut cinematogràfic per les trinxeres

Primera Guerra Mundial
Per Josep Lambies |
Advertising

L'arxiduc Francesc Ferran, l'hereu de la corona austrohongaresa, assassinat a Sarajevo. Aquells cascos de l'exèrcit prussià acabats amb una punxa directament proporcional al  rang militar. Somme i Verdum. Els plats de sopa abonyegats al fons de les trinxeres. El declivi dels imperis, l'inici de l'Europa que tots nosaltres hem conegut. Deia Georges Brassens que aquesta era la seva guerra preferida de tots els temps. Millor que les púniques, que les napoleòniques, o que la dels trenta anys. I jo ho subscric: tots som hereus de la Primera Guerra Mundial. Aquí van deu pel·lícules perquè celebreu que tot just fa un segle que tot això va començar.

La gran ilusión

'La gran ilusión', de Jean Renoir

Si, arribats al final, en aquesta vida se'm concedís un últim desig, demanaria poder morir davant de Julien Carette mig transvestit cantant 'Marguerite' als seus camarades. Demanaria passar una estona en els barracons d'aquell camp de presoners alemany que Erich von Stroheim, coll emmidonat i monocle, governava amb mà dura. I demanaria, també, veure per últim cop en Jean Gabin, amb un abric de llana fins als peus, fugint per les estepes suïsses, amb la neu fins als genolls.

Senderos de gloria

'Senderos de gloria', de Stanley Kubrick

Aquí teniu Kirck Douglas, inconfusible, amb el seu clotet a la barbeta i una boina metàl·lica que sembla un orinal. És el coronel Dax, l'alt comandament encarregat de liderar les tropes franceses en una ofensiva suïcida cap a les línies enemigues que augura acabar en fracàs estrepitós, amb escabetxada i festival de budells. Ja se sap que Kubrick era un gran amic dels impossibles. I aquest bon home de mentó quadrat que buscava la victòria no és cap excepció.

Advertising
Capità Conan

'Capità Conan', de Bertrand Tavernier

L'armada oriental ha arrasat el Sokol. Els soldats germànics van descalços. Bulgària s'ha rendit. Aquesta guerra està jugant la seva última partida. I el capità Conan, que és com un víking, fa tremolar al seu pas la carronya humana que es podreix dins les trinxeres. Bertrand Tavernier adapta una novel·la de Roger Vercel i en fa una pel·lícula increïble, amb Philippe Torreton, ultrapelut, corrent com una cabra, camp a través.

Coronel Blimp

'Vida y muerte del coronel Blimp', de Michael Powell

El títol ve d'unes tires còmiques de David Low que es van fer populars als anys 30. La cosa anava d'un militar rondinaire, orgullós del seu esnobisme britànic, que se n'anava a lluitar contra els turcs i demanava si podia entrar dins del tanc amb els esperons d'anar a muntar calçats. Powell i Pressburger, l'inigualable tàndem de 'Narciso negro' i 'Las zapatillas rojas', van convertir-ho en una pel·lícula apoteòsica, amb un Technicolor saturat que és de caure de cul.

Advertising
La gran desfilada

'La gran desfilada', de King Vidor

Un clàssic del cine mut que m'agrada, i molt, perquè a part de fusells i baionetes també hi ha llaminadures. Ho esteu veient a la imatge: un oficial d'infanteria, amb la clàssica gorreta que sembla feta de paper maixé, i una camperola recent caiguda de la figuera van lligant com lèmurs mentre juguen a estirar les restes humitejades d'un xiclet de maduixa. La pena és que aquest jove recluta amb tan bona planta perdrà una cama en combat, i quedarà mutilat per sempre. Bé, ja ho diuen, que les ferides fan el veterà.

La reina d'Àfrica

'La reina d'Àfrica', de John Huston

Això són paraules majors. Humphrey Bogart és el capità d'una petita embarcació ruïnosa. Beu com un cosac, i és poc amic de la màquina d'afaitar. Katharine Hepburn és una missionera que du el vestit collat per sobre de la barbeta, i unes faldilles que li arriben a terra. Tots dos escapen entre els canyars, riu avall, fugint de les maleïdes tropes alemanyes. Hi pot haver tensió sexual en un moment com aquest? Mireu-vos-la, i després m'ho expliqueu.

Advertising
La gran guerra

'La Gran Guerra', de Mario Monicelli

Fins i tot Mario Monicelli, el mestre de la comèdia italiana, director de 'Rufufú' i amic íntim del gran Totò, va fer una pel·lícula sobre la Primera Guerra Mundial. Ell, per la part que li tocava: la del front italià i la batalla del Piave, on l'exèrcit s'està deixant aniquilar a un ritme galopant. Tot i això, entre el càsting hi ha Vittorio Gassman, un idealista declarat inútil a la primera batuda militar, a qui destinen com a missatger de trinxeres. Es fa estrany de dir, però entre amputacions i vísceres potser fins i tot riureu una mica.

Lawrence d'Aràbia

'Lawrence d'Aràbia', de David Lean

I d'Itàlia a l'Orient Mitjà, en plena rebel·lió de les tribus àrabs. Aquesta l'heu vist mig milió de vegades: és una habitual de les sobretaules de dissabte a TV3. Hi surt Peter O'Toole cavalcant com un llampec pel desert donant suport als revoltats per fer la guitza als otomans, i també Omar Sharif amb pinta d'acabar de sortir de les 'Mil i una nits'. David Lean es va inspirar en les memòries de T.E. Lawrence, 'Els set pilars de la saviesa'. O sigui que sí, que està basada en fets reals.

Advertising
El precio de la gloria

'El precio de la gloria', de John Ford

Per més que us costi de creure, John Ford no es va passar la vida jugant a 'cowboys' i indis. Aquesta joia passa a Bar-de-Duc, a la regió de la Lorena, l'any 18, entre els trons dels últims canons de la guerra. No espereu, però, trobar-hi cap heroi. Aquí els soldats porten l'uniforme desbotonat, s'emborratxen, es fan la punyeta i de tant en tant van a festejar amb les cambreres. Són els més ganduls del front. És per això que els trobo irresistibles.

Deathwatch

'Deathwatch', d'M.J. Basset

A menys que després de veure 'Zombis nazis' penséssiu que d'aberracions històriques ja anàveu ben servits, us recomano ferventment aquesta gamberrada que frega els límits de la ciència-ficció. Tot passa dins d'una trinxera que es va cruspint indiscriminadament els seus ocupants, siguin alemanys o bé dels aliats. És com un forat negre. O, millor encara: les portes de l'infern. Tant per tant, millor deixar-se rebentar els ossos per una bomba. Com a mínim, diran que heu mort per la pàtria.

També t'agradarà

Cine

10 gelats de cine

O 10 pel·lícules per veure davant del ventilador mentre us refresqueu la gorja És un consol saber que les neveres de tots els supermercats de la costa mediterrània mantenen el mateix inventari que a principis dels 90. Aquelles llefiscoses delícies de kiwi, plàtan i vainilla, amb forma de nau espacial, de llavis o –ecs!– de peu, publicitades a la porta de tots els bars de platja amb uns cartells plens d'estrelles i palmeres, 'kitsch' a matar, van marcar la meva infància. Sense el Calippo, el Mini Milk i el Frigo Pie, jo no seria qui sóc. Ni cap de vosaltres, no mentiu. Aquí teniu una llista de les millors pel·lícules per veure mentre degusteu cadascuna d'aquestes monstruositats gastronòmiques que, estiu rere estiu, us fan tornar a ser nens. Frigo Pie Hi ha coses que canvien, d'altres no. Els nens d'avui dia segueixen formant-se en la doctrina del fetitxisme, llepant cada agost aquests peus congelats amb gust de sugus de maduixa i colorants de tota classe com si els hi anés la vida. Em pregunto quants Frigo Pies va arribar a menjar aquell sacerdot que Buñuel filmava a 'Él' besant les pulcres potetes d'aquells innocents escolanets que anaven a l'església a que els donessin la comunió. Una gran pel·lícula, sí senyor. Drácula N'hi ha prou que la seva pasterada vermella em comenci a regalimar per la barbeta per sentir-me com Vincent Price baixant els escales d'un castell de cartró-pedra. Quan clavo els ullals al bastonet, em comencen a créixer les ungles estil Béla Lugosi, i a l'hor

Cine

Què coi és un zombi?

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Advertising
Cine

Cagarros de cine!

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques Dos vidas L’eslògan de promoció de 'Dos vidas' plou sobre mullat: “El millor thriller alemany des de 'La vida dels altres'”. Sense ser un fan del 'crowdpleaser' de les sales de versió original, és evident que, en la seva emotivitat un pèl prefabricada, la pel·lícula de Florian Henckel von Donnersmarck era bastant més sòlida. Tenen en comú el protagonisme de la Stasi i poca cosa més. L’abisme que les separa s’anomena empatia: mentre que el film del director de 'The tourist' estava protagonitzat per dos herois a banda i banda de l’afilat totalitarisme de l’RDA, el que ens ocupa està colonitzat pel punt de vista d’una mentidera que podria vendre la seva mare per mantenir la fantasia d’una idíŀlica vida familiar. Aquesta discutible barreja de melodrama i cinema d’espionatge planteja un tema interessant, que sembla haver-se posat de moda en els 'thrillers' nòrdics de l’escola Stieg

Cine

20 pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Dos vidas L’eslògan de promoció de 'Dos vidas' plou sobre mullat: “El millor thriller alemany des de 'La vida dels altres'”. Sense ser un fan del 'crowdpleaser' de les sales de versió original, és evident que, en la seva emotivitat un pèl prefabricada, la pel·lícula de Florian Henckel von Donnersmarck era bastant més sòlida. Tenen en comú el protagonisme de la Stasi i poca cosa més. L’abisme que les separa s’anomena empatia: mentre que el film del director de 'The tourist' estava protagonitzat per dos herois a banda i banda de l’afilat totalitarisme de l’RDA, el que ens ocupa està colonitzat pel punt de vista d’una mentidera que podria vendre la seva mare per mantenir la fantasia d’una idíŀlica vida familiar. Aquesta discutible barreja de melodrama i cinema d’espionatge planteja un tema interessant, que sembla haver-se posat de moda en els 'thrillers' nòrdics de l’escola Stieg Larsson. Què va passar amb els fills que van néixer de la unió entre noruecs i alemanys durant l’ocupació nazi, i que, després de la guerra, acollits en orfenats de l’RDA, es van convertir en empestats per uns i víctimes de l’aparell ideològic del comunisme pels altres? El punt de partida dóna per a molt, sobretot perquè trasllada a l’esfera íntima, familiar, les ferides sense cicatritzar de l’Europa més ‘civilitzada’ quan la caiguda del mur de Berlín va accele

Advertising