Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Què se'n va fer d'aquesta estrella?
Mark Lester

Què se'n va fer d'aquesta estrella?

Hi ha personatges del cine que van ser un mite durant cinc minuts i després van desaparèixer. Els seguim la pista!

Per Josep Lambies
Advertising

Van tenir deu minuts de fama, es van convertir en emblemes d'una època, i el vent se'ls va emportar com fulles de tardor. Hi ha personatges que no recordaves ni que existien fins que un bon dia et lleves i el món està de dol perquè la premsa del matí n'ha publicat l'obituari. Repassem les històries d'alguns d'aquest eterns oblidats, enterrats en el pou de la desmemòria. No tots són morts, i alguns tenen anècdotes d'allò més tòrrides. El dia en què parlin, aquí sortirà de tot!

Anita Ekberg

Anita Ekberg: després de Marcello

La llebre es va aixecar quan vam llegir la notícia de la seva mort: què coi havia estat fent Anita Ekberg en els últims temps? Ho sabíem tot, de quan era jove. Que havia estat una sueca voluptuosa, noia de portada, amb un pitram d'escàndol que sempre amenaçava de desbordar l'escot. Que Howard Hughes la va adoptar com una de les seves protegides, i que la va fer passar pel quiròfan un parell de cops. Així es va convertir en una femella escultòrica a la carta. I sabem, esclar, que Marcello Mastroianni es va banyar amb ella a la Fontana di Trevi. Però en les darreres dècades li havíem perdut totalment el rastre. O quasi. L'any 2002 va aprèixer en una telesèrie italiana que es deia 'Il bello delle donne', com a estrella convidada, quan ja era una antiga glòria. I el 2011 ens van arribar rumors que casa seva s'havia incendiat mentre ella es recuperava d'un traumatisme a l'hospital de Rímini. I que, quan li van donar l'alta, va anar a demanar auxili a la Fundació Fellini, al·legant que sense ella 'La dolce vita' no hauria valgut un pebrot.

Björn Andréssen

Björn Andréssen: Tadzio, pop i xocolata

Es va convertir en una icona del món gai, per la seva bellesa andrògina i la seva actitud d'adolescent misteriós, quan Luchino Visconti el va seleccionar per interpretar el Tadzio de la seva adaptació de 'Mort a Venècia' de Thomas Mann. Tot va anar per carambola: al principi, el paper havia de ser per a en Miguel Bosé, que també en aquella època era un 'teen' espigat de cintureta prima. El cas és que Bosé va acabar rebutjant el paper i es va posar a cantar 'Don Diablo'. Però aquest no és el tema: què va passar amb en Björn, l'autèntic Tadzio? Una cosa ben estranya: se'n va anar al Japó i va intentar triomfar com a estrella pop, vestit amb uniformes ultracenyits i explotant la mitja cabellera escarolda que l'havia convertit en un mite. Però la seva carrera musical va fracassar. Aleshores es va dedicar a fer anuncis de xocolatines. Si feu un google trobareu un parell d'imatges força torbadores.

Advertising
Mark Lester

Mark Lester: li ha quedat el plat buit

Parlant de nens prodigi, toca examinar el cas de Mark Lester. El 1968 va fer d'Oliver Twist a la versió cinematogràfica del musical de Lionel Bart, estrenat als escenaris del West End vuit anys abans, Òscar a la Millor pel·lícula. Era un nen Dickens amb tots els ets i uts: ros com un fil d'or, escanyolit perquè es notés que passava gana, i amb una veu que ni els escolanets de Montserrat. "Sir, can I have some more?", deia, amb cara de xaiet famèlic, acostant un plat buit a la marmita. Doncs bé, aquest pobre i virtuós cadellet que veieu a la foto no va fer gaire de bo, després. Va ser un adolescent guapet (el podeu veure a la foto que encapçala l'article), i als anys 80 va participar en algunes pel·lícules poc memorables, totes de segona i tercera divisió. En canvi, va donar molta cansalada a la premsa groga: era amic íntim de Michael Jackson. I el més fort és que després de la mort del Rei del Pop, Lester va reclamar la paternitat de la seva filla petita, Paris Katherine Jackson. Aquesta va ser la campanada definitiva.

Dexter Fletcher

Dexter Fletcher: què en fou de Baby Face?

Aquest és l'últim de la tríada d''enfants terribles', el nano bacanal de 'Caravaggio', de morrets molsuts i mugró atrevit. Va debutar al costat de Jodie Foster a 'Bugsy Malone, el nieto de Al Capone', 'hit' musical infantil, revisió del cine de gàngsters de tots els temps interpretada únicament per nens. Ell feia d'un temut sicari prepúber que es deia Baby Face. Però Dexter Fletcher ja no és un nen. El xaval de la panera de fruites i la corona de fulles d'heura ja és història. No és un home molt actiu, però l'any passat es va estrenar a les nostres sales una pel·lícula seva que es deia 'Surt el sol a Edimburg', musical fluixet on sonaven 'I would walk 500 miles' i altres cançons dels Procaimers, que semblava una versió escocesa d''Un dia a Nova York'. Nosaltres el vam entrevistar, i en plena campanya promocional, li vam demanar què pensava, ara, quan veia la seva fotografia de xaval descamisat. I ens va dir: "Orgull. Que bo que estava aleshores...". Santa nostàlgia.

Advertising
Tippi Hedren

Tippi Hedren: una història d'ocells i lleons

La història la recordarà com l'última musa de Hitchcock, la que va ocupar el lloc de la seva adorada Grace Kelly, un cop se'n va anar a Mónaco. Junts van rodar 'Els ocells' i 'Marnie la lladre', i prou. Amb dues pel·lícules, Tippi Hedren ja en va tenir prou de suportar les insinuacions sexuals de l'amic Alfred, i el va enviar a pastar fang. Així és com se li va acabar el bròquil. Si la coneixem, avui dia, és com a mare de Melanie Griffith i exsogra d'Antonio Banderas. Poca gent sap que va dirigir una pel·lícula que es deia 'El gran brogit', una aventura animal per a la qual va contractar un gran desplegament de feres salvatges mal domesticades que en ple rodatge van començar a atacar els membres de l'equip. Una sangonera terrible. També la Tippi va ser víctima d'un parell d'urpades felines. Però es veu que les ganes d'experiències zoològiques no van acabar aquí. Pagades les factures d'hospital, Hedren va muntar un safari per a animalons de la indústria del cine jubilats. Encara ara el regenta. Entre d'altres coses, hi té acollits dos tigres dels jardins privats de Michael Jackson que, danys col·laterals, surt en aquesta llista per segon cop.

Sheryl Lee

Sheryl Lee: la que camina amb foc

Tots la recordem embolicada en una crisàlide de plàstics, amb els llavis de color blau i els cabells com algues xopes. El cos de Laura Palmer va arribar a Twin Peaks cap al 1990, amb música d'Angelo Badalamenti, i és així que Sheryl Lee va tenir els seus cinc minuts de glòria televisiva. Aquesta és la imatge que tots en conservem: la d'un cadàver de poc més de vint anys, que havia estat reina del ball de final de curs. Un paper escàs, si voleu, però que tenim clavat entre cella i cella com un perdigó. No ha tornat a fer res d'aquesta envergadura, a banda d'aparicions puntuals en algun capítol de 'House' o 'CSI'. Sortia, això sí, en una escena de 'Winter's bone', amb Jennifer Lawrence, vestida de texana. I, per la força de l'estigma, tots esperàvem que en algun moment es giraria a càmera i diria allò de "Fire, walk with me". Per més que intenti evitar-ho, és una pedra que sempre carregarà sobre les espatlles.

Advertising
Michael Paré

Michael Paré: el Ryan Gosling dels 80

Ara viu a Amsterdam, apartat dels cercles de Hollywood, per voluntat pròpia. Però hi va haver una època en què Michael Paré semblava destinat a convertir-se en una mena de Ryan Gosling de l''actioner' rocker dels 80, el noi guapet i musculat que presumeix de pectorals i té alguna escena de catre amb pols accelerat i llençols suats. Va ser el protagonista de dues pel·lícules memorables. Una, 'Eddie y los Cruisers', on interpretava el líder d'una banda dels 60. L'altra, 'Calles de fuego', un musical trepidant amb motos, fogueres i Diane Lane, on tenia una escena increïble en què es fotia destralades amb Willem Dafoe enmig d'una concentració de Harleys. Però tenia un problema: era un actor de pega, tovet. Molt bíceps, molt d'abdominal, però tan bon punt obria la boca semblava que estigués fet de cartílags. Cansat que l'anessin relegant progressivament de secundari a extra, se'n va anar a Holanda, terra rica en maria, formatges i tulipes. I a viure la vida.

També t'agradarà

Cagarros de cine!

Cine

Com a bons catalans, som molt de la caca. Ens vam educar cantant que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, i pensem que els excrements enllaunats de Piero Manzoni (aquí dalt) són una obra d'art. Per això ens feia tanta il·lusió que Paco León estrenés 'Carmina y amén', continuació de la seva pel·lícula del 2012 'Carmina o revienta'. Si la vau veure recordareu que hi sortia sa mare cagant-se a sobre a base de bé. Això ens ha animat a reunir d'una vegada per totes en una sola llista els tretze millors cagarros de la història del cine. Que aprofiti! Últimes crítiques Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia) A qui interpreta Michael Keaton, a si mateix o a González Iñárritu, que, després del fracàs de 'Biutiful', es troba en la disjuntiva de reinventar-se o morir incomprès? El joc de miralls que proposa 'Birdman' s’estén també als vincles entre teatre i cinema, travessats per l’alè miraculós, vagament sokurovià, d’un (fals) únic pla-seqüència que posa en relació l’interior i l’exterior, el davant i el darrere, la imatge pública i la crisi existencial, en un festival exhibicionista on tot és representació. Iñárritu s’ha alleugerit d’equipatge solemne, ha recuperat un actor eclipsat pel seu passat superheroic, ha convidat uns quants pesos pesants al ring (especialment Edward Norton) i ha aconseguit, si més no per a dos terços de metratge, que el resultat sigui virtuós, enlluernador, frívol i commovedor. Corazones de acero Vigorosa, p

De debò us agrada el sexe?

Cine

Seleccionem 20 escenes de sexe totalment execrables que ens podriem haver estalviat. Des d''Instint Bàsic' fins a 'Blade Runner', passant per 'Avatar' Quantes vegades el cinema ens sotmet a escenes explícites que preferiríem estalviar-nos? Algunes perquè estem mirant la pel·lícula en família, altres perquè arriben en un moment inadequat o bé perquè són precisament el contrari del que es podria considerar eròtic, les escenes de sexe del cine no tenen per què ser agradables de veure. Sí, n'hi ha que són un autèntic plaer per a la vista, però aquest cop no es tracta d'això. Aquí teniu 20 escenes de sexe que preferiríeu no haver vist mai! També t'agradarà Les millors escenes de sexe La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. Últimes crítiques de cine El congreso Aquest és un món delirant, un Jardí de les Delícies amb incontinència, on hi ha quatre escarabats jugant al pòquer, plantes carnívores, i una versió animada de Michael Jackson està servin

Advertising

20 pel·lícules de vampirs

Cine

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia) A qui interpreta Michael Keaton, a si mateix o a González Iñárritu, que, després del fracàs de 'Biutiful', es troba en la disjuntiva de reinventar-se o morir incomprès? El joc de miralls que proposa 'Birdman' s’estén també als vincles entre teatre i cinema, travessats per l’alè miraculós, vagament sokurovià, d’un (fals) únic pla-seqüència que posa en relació l’interior i l’exterior, el davant i el darrere, la imatge pública i la crisi existencial, en un festival exhibicionista on tot és representació. Iñárritu s’ha alleugerit d’equipatge solemne, ha recuperat un actor eclipsat pel seu passat superheroic, ha convidat uns quants pesos pesants al ring (especialment Edward Norton) i ha aconseguit, si més no per a dos terços de metratge, que el resultat sigui virtuós, enlluernador, frívol i commovedor. Corazones de acero Vigorosa, poderosa pel·lícula de guerra, que s’apropa al cine de Sam Fuller i Sam Peckinpah sense gaire complexos. Relata els darrers dies de la Segona Guerra Mundial des de les peripècies d’un tanc nord-americà que s’endinsa en una Alemanya ja en retirada. No té un argument. S’estructura en blocs autònoms separats per brusques eŀlipsis, una construcció arítmica i irregular, que aconsegueix instants memorables: de la invasió d’un poblet i la tensa estada dels soldats en un

Tatuatges a la gran pantalla

Cine

De Robert Mitchum a Viggo Mortensen, de Harpo Marx a Ewan McGregor, les pells més guixades de la història de la gran pantalla El que més ens va frapar d''Alabama Monroe' és la imatge de Veerle Baetens vestida de 'pin-up' flamenca estirada sobre la xapa de la camioneta, amb les seves dues dotzenes de tatuatges a la vista. Diu que té el mal vici de fer-se gravar el nom dels homes que estima sobre la pell, i que cada vegada que algun li trenca el cor fa tapar la seva firma amb un nou tatu. El seu cos és un cementiri d'amants sepultats. Hem fet una llista dels millors tatuatges de la història del cinema. N'hi van tretze! I no, no hi surt 'Prison break', perquè hem recordar que és una sèrie de televisió. Últimes crítiques Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia) A qui interpreta Michael Keaton, a si mateix o a González Iñárritu, que, després del fracàs de 'Biutiful', es troba en la disjuntiva de reinventar-se o morir incomprès? El joc de miralls que proposa 'Birdman' s’estén també als vincles entre teatre i cinema, travessats per l’alè miraculós, vagament sokurovià, d’un (fals) únic pla-seqüència que posa en relació l’interior i l’exterior, el davant i el darrere, la imatge pública i la crisi existencial, en un festival exhibicionista on tot és representació. Iñárritu s’ha alleugerit d’equipatge solemne, ha recuperat un actor eclipsat pel seu passat superheroic, ha convidat uns quants pesos pesants al ring (especialment Edward Norton) i ha aconseguit, si més no per a dos

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising