Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Qui coi era Jacinto Esteva?

Qui coi era Jacinto Esteva?

Us fem cinc cèntims de la trajectòria d'un dels nostres

Jacinto Esteva
Per Josep Lambies |
Advertising

Fa anys i panys, molt abans que Albert Serra es convertís en el rei de l'escàndol públic i les inconveniències, a Catalunya ja vam tenir un cineasta que va fer saltar el monocle als moralistes de bé. Es deia Jacinto Esteva, i els que el van conèixer diuen que portava la controvèrsia per bandera. Sabeu qui era? No es pot dir que comencés amb una sabata i una espardenya. Fet i fet, l'Escola de Barcelona va ser poc menys que una escissió de la Gauche Divine. I els seus pares fundadors eren una suma de militància esquerranosa i una olor de quartos que tombava. Com Portabella, Jordà i companyia, és dels que van fer renéixer el cine català. En realitat, Esteva era arquitecte, i havia estudiat urbanisme a la Sorbona. Va ser tornant de París que li va picar la febre del cine, i va rodar els seus primers curts, com Al voltant de les salines. Tenia 30 anys i ja picava més alt que ningú. A principis dels 60 es va proposar fer una actualització de 'Las Hurdes', obra mestra de Buñuel. La gosadia li va portar gairebé una dècada de feina, però al final se'n va sortir. El 1972 es va estrenar 'Lluny dels arbres', el seu film més mític.
No calia esperar Miquel Barceló i 'Los pasos dobles' de Lacuesta perquè el cinema català visqués la seva 'Orestíada africana'. Jacinto Esteva ja va creuar el Mediterrani als anys 70, buscant una vida salvatge. La seva carrera es va veure estroncada massa aviat. Va morir abans de fer-ne 50. Cap al 1990, el seu company de fatigues, el gran Joaquim Jordà, li va dedicar 'El encargo del cazador', un homenatge que no tenia preu. Jacinto Esteva
Filmoteca de Catalunya
Fins al 15 de març

També t'agradarà

Cine

Albert Serra, un bé de la humanitat

El director toca el cim amb 'Història de la meva mort', una pel·lícula sobre "la bellesa de la injustícia" “Només permetria que un nen aparegués en una pel·lícula meva si me’l deixessin matar i rostir en una paella” Algun dia algú li traurà la màscara de soca-rel i descobrirà què hi ha a sota del personatge. Pobre de mi, no seré jo, mitòman i calçasses, qui assumeixi tan ambiciós repte. Jo em quedo amb l’Albert Serra agosarat, el que té un fons d’armari que sembla sortit d’una sastreria de Saville Row i el que apareix disfressat de xaman. Em quedo amb l’Albert Serra del rellotge d’or i les ulleres fosques, el que assegura que es compra la roba l’últim dia de rebaixes perquè és quan la massa acrítica ja s’ha emportat les coses lletges. O perquè vol fer veure que en realitat la roba li importa un rave. El que, viva encarnació del rei Herodes, em diu: “Només permetria que un nen aparegués en una pel·lícula meva si me’l deixessin matar i rostir en una paella”. Perquè aquest és l’Albert Serra que el 29 d’agost de fa dos anys era al Prat amb un bagul de 50 quilos ple de perruques, a punt d’embarcar en un vol cap a Romania. 'Història de la meva mort' es va rodar a Viscri, un poblet de la província de Brasov, amb oques, gallines i escassos indicis d’electricitat. Molt a prop hi havia les pastures on Stanley Kubrick havia planificat emplaçar les escenes de batalla d’aquell famós Napoleó que havia d’interpretar David Hemmings, el fotògraf de 'Blow-up', i que va quedar en paper mullat

Cine

Les 50 millors pel·lícules catalanes

El top 10 del cinema català Últimes crítiques de cine Her Típic de Spike Jonze. El de les titelles de 'Com ser John Malkovich'. El dels robotets d’'I’m here'. El que va convertir la seva primera dona, Sofia Coppola, en vedette de la gimnàstica rítmica per a un videoclip dels Chemical Brothers, 'Elektrobank' es deia la cançó. Només ell seria capaç de fer la guitza a la meitat del planeta que fressa per gaudir un cop més de l’exuberància de Scarlett Johansson d’aquesta manera: posant-la a interpretar una mena de software del futur, encadenant-la a una màquina que, per a més inri, té carcassa de MiniDisc –sí, aquella andròmina obsoleta amb què els nens malcriats de fa deu anys presumien a l’hora del pati– i privant-la d’ensenyar les seves corbes. Mala llet.¿És una genialitat o una broma de mal gust? L’hi hauríem de preguntar a Joaquin Phoenix, el pobre pallús que es veu forçat a enamorar-se d’aquest Hal 9000 amb veu trencada, greu, sensual, que no té cos. Forçat a viure una relació que és com una d’aquelles eternes converses telefòniques en què ens obliguem a imaginar la cara que fa l’altre només per com sona quan parla. Condemnat a la frustració del marit insatisfet que no pot agafar la mà de la seva dona com fa la resta. Ben mirat, la gamberrada de Spike Jonze no és només fer-nos perdre una bona regatera. El que vol, en el fons, és castigar- nos amb el trist desenllaç d’una passió impossible.Sí, 'Her' és una història d’amor, d’un amor a dist

Advertising
Cine

Neus Ballús i 'La plaga'

Un 'western' que passa a Gallecs Un western sense acció. Un 'western' que canvia els cactus i cranis de vaca del llunyà oest per Gallecs, terra catalana al límit entre el Vallès Oriental i l'Occidental que intenta conservar-se com a regió agrícola davant del monstre de la urbanització. Així és com Neus Ballús defineix 'La plaga', el seu primer llargmetratge documental.Quin és el seu interès geogràfic? És un espai molt particular, perquè encara és una zona rural però està molt amarada de ciutat, d'activitats industrials i carreteres. Jo sóc de Mollet, que és just al costat, i ho conec des que era petita.Sembla un lloc estancat. Tu el coneixes des de fa temps. ¿Sempre ha estat així? Eren terres de pagesia, i durant el franquisme és van expropiar i van passar a mans públiques. A tots els camperols defenestrats els van pagar uns preus irrisoris. La idea era portar a terme un projecte de macrociutat, perquè Barcelona s'havia desbordat i calia habilitar zones per a tota la immigració que arribava. Però va arribar el declivi de la dictadura, i la crisi del petroli, i els pagesos van començar una lluita ecologista per preservar-ho intacte. Tots es van mullar molt.I ara hi viuen els personatges que retrates, que semblen els últims supervivents de la terra. Sí que fan una mica aquest efecte, també en la vida real. És un lloc deixat de la mà de Déu. Pertany fraccionadament a diferents municipis, i encara que hi ha una entitat que el gestiona com a terreny unitari no contempla que hi hag

Cine

Ben Rivers, una bèstia de pastura

Tenim unes paraules d'amor amb el director de 'Two years at sea' Recordo el dia en què vaig parlar amb Ben Rivers per primera vegada, a la sortida d'una sessió d'Xcèntric, deu fer ben bé tres anys. La reputació el precedia. Es deia que havia convertit la cuina de casa seva en un laboratori de revelat fotogràfic, i que després havia penjat uns quants cordills tibants sobre la banyera que li servien per assecar els negatius. "No he tocat res, ni ho faré -m'explica-. M'encanta entrar al meu lavabo i trobar-m'hi un tros de cel·luloide". Amb totes les seves singularitats, segueix sent un entusiasta.Llàstima que aquest cop no ens puguem veure les cares. Diu que m'atén mentre pren un te a la menta en un bar de Tànger, on es veu que la setmana passada estaven de festival. "Porto aquí tres dies, però ja estic pensant a venir-hi una temporada per rodar alguna cosa". També em diu que el van convidar per presentar 'A spell to ward off the darkness', la seva última pel·lícula, un treball conjunt amb el seu partenaire Ben Russell, vaca sagrada del cine experimental d'arreu.Aquí, com sempre, anem tard. Encara bo que ara s'estrenarà 'Two years at sea', una mena de 'survival movie' datada del 2010 amb reivindicació rousseauniana inclosa que uns pocs espavilats vam poder veure en el seu dia a L'Alternativa. Com diu ell, "és una pel·lícula sobre un home que ha descobert que viure aïllat en ple bosc és millor que seguir formant part d'una comunitat". A part d'entusiasta, aquest Ben també és una

Advertising