Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Ron Howard i la Fórmula 1

Ron Howard i la Fórmula 1

'Rush' és la nova pel·lícula del director d''El codi Da Vinci'

Rush
Per Dave Calhoun |
Advertising

Potser ja no penseu en Ron Howard com un d'aquells directors que et tenen amb el cul clavat a l'extrem de la butaca fins que s'encenen els llums. És curiós. Al cap i a la fi, és el director d''El codi DaVinci' i 'Una ment meravellosa'. Però amb el seu últim film, 'Rush', canviareu d'idea. Aquest cop, Howard manipula amb maquinària pesada de debò. Basada en fets reals, explica la història de la rivalitat entre dos conductors de Fórmula 1: el temerari 'playboy' britànic James Hunt i l'incansable austríac Niki Lauda.

Com et vas apropar a la història d'aquests dos rivals?
Volia connectar psicologia i drama en un viatge emocional que els veiés evolucionar. Volia seguir-los la pista des que eren joves, atrevits, i alhora estrets de mires, fins que aconsegueixen madurar. Aquest era el repte, i m'interessava perquè em permetia crear una trama de supens i tensió. I hi ha una cosa graciosa, i és que sembla que les dones gaudeixen de la pel·lícula tant o més que els homes. Crec que elles connecten molt amb la pregunta fonamental: què és el que fa que un home es comenci a fer el gallet? Què el motiva? En què coi està pensant?

És una història molt britànica per a un americà. Dónes una molt convincent imatge del que era Gran Bretanya als 70, i planteges la Fórmula 1 com un espectacle molt més anecdòtic del que és avui dia.
Quan mires la pel·lícula t'adones que la Fórmula 1 d'aleshores no era la gran empresa que Bernie Ecclestone ha organitzat per als nostres temps. M'agradava això. Era divertit tornar als anys 70. En aquella època, 'Happy days' s'estava convertint en la primera gran comèdia americana que tenia èxit internacional i jo, bàsicament, em dedicava a viatjar. Veient món m'adonava que això de l'esport s'estava convertint en una campanya empresarial. En realitat, Niki Lauda era molt bo en el que feia, però a James Hunt, en canvi, ser bo o dolent li importava una merda.

Esclar, a mitjans dels 70 estaves fent de Richie Cunningham a 'Happy days'. ¿Podries relacionar la teva experiència de jove actor amb Hunt i Laula?
Sí, els 70 eren una època de llibertat individual. Els cotxes estaven pujant de gamma en els circuits de Fórmula 1. Cada cop anaven més ràpid, i això ho feia tot més perillós. El meu món també estava agafant aires d'independència i risc. El cinema dels 70 era més extrem. Els atletes es mullaven en les mateixes aigües que nosaltres.

Què recordes de quan vas visitar Londres aleshores?
Vaig venir de viatge per promocionar 'Happy days'. També és cert que una de les primeres vacances que la meva dona i jo vam fer junts van ser aquí. Encara guardo les corbates que em vaig comprar a Harrods, en el racó d'algun armari. Cada molt de temps apareixen dins d'un calaix i em segueixen semblant una passada. 'Happy days' encara estava per descobrir als EUA. A Londres, la gent se m'apropava pel carrer i em parlava. Va ser molt afalagador.

¿En quin punt, mentre feies 'Rush', vas veure el documental 'Senna'? Són molt semblants.

Al principi de tot. El productor Eric Fellner estava involucrat en tots dos projectes. Em va recomanar molt seriosament que veiés 'Senna' en cas que volgués tirar el meu guió endavant. Va ser preciós. Vaig veure-la amb un munt de gent que no tenia ni idea del que anava a veure i no et pots imaginar la impressió que em va produir girar-me i trobar-me tantes persones que no sabien res de l'esport tan profundament emocionades. Em va donar molta confiança

Advertising