Les novel·les –com els gats–poden ser de raça o de teulada. I El gat de Georges Simenon és una novel·la de raça protagonitzada per dos personatges de teulada: resistents i feréstecs, l’Emile i la Marguerite, una parella de vidus que es casen i es cansen de seguida l’un de l’altre. El prolífic escriptor francès –va escriure prop de 200 obres amb el seu nom i moltes altres sota pseudònim, que aviat està dit– recrea aquí els dies d’infern d’aquests dos avis que es necessiten però que alhora no se suporten, i s’irriten cada dos per tres amb els gestos i les entonacions de l’altre. Ja no es parlen i es comuniquen només amb lacòniques notes llençades des de la butaca estant. Ell té un gat. Ella, un lloro, i els dos animals –que passen de ser animals de companyia a una cosa inerta– representen perfectament els seus amos, que juguen un joc sorneguer i subtil de maltractament: “¿No van acabar trobant-hi cert plaer secret? Els nens bé que juguen a guerres. Ara, per a ells, allò era una guerra entre adults encara més apassionant”.
Simenon escriu l’any 1966 aquesta novel·la breu que té poca acció i molts trumfos. D’una banda, la construcció de la trama amb la incorporació de retrospeccions sense previ avís, de manera que l’autor aconsegueix fer donar la mà als fantasmes del passat amb els dimonis del present. I de l’altra, l’excel·lent recreació de la soledat i l’aïllament d’aquests protagonistes que gairebé han perdut el contacte amb la resta del món i a qui els altres, els desapareguts, han deixat forats, com els que et deixen les dents corcades
