Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Galveston

Galveston

Nic Pizzolatto

Galveston
Per Marià Veloy |
Advertising

Galveston
Nic Pizzolatto
Trad. Mauricio Bach Juncadella
Salamandra
282. 18 €

Abans de convertir-se en el creador de la sèrie més interessant del curs passat, True detective, Nic Pizzolatto va escriure un grapat de relats publicats en diverses revistes, i també aquesta novel·la, Galveston, rebuda amb elogis per la premsa americana. Així que tan bon punt ha aparegut la traducció al castellà -exceŀlent feina de Bach Juncadella, per cert, que aconsegueix que cada frase soni com un martell hidràulic-, els fans de la sèrie hem corregut a alguna de les poques llibreries que encara queden. I quan hem començat a llegir les primeres pàgines, en què el narrador ens confessa que té un càncer de pulmons, ens hem preguntat: "Estarà a l'altura del seu creador?". Però de seguida ens hem oblidat d'aquesta pregunta, i de qualsevol comparació odiosa, i hem quedat atrapats per la funesta fugida de Nova Orleans que protagonitzen Roy Cady i Rocky Arceneus. L'un és un pinxo més acostumat a tenir tractes amb l'alcohol que no pas amb la sort; l'altra, una aprenent de prostituta: dues criatures dels marges, alienes a qualsevol esperança.

Pizzolatto sap millor que ningú que el gènere negre és un gènere, sí, però també una trampa que fa malbé molts llibres. D'una banda, ofereix una caixa d'eines narratives per atrapar el lector -estil concís, història trepidant, personatges arquetípics-; però de l'altra, aquestes eines han arribat a ser tan conegudes, que acaba resultant difícil esquivar els tòpics i generar un artefacte amb sentit. I aquest és, segurament, el principal repte i la gran virtut de Galveston. De seguida s'allunya d'un inici amb acció trepidant, i més enllà d'un parell d'escenes d'una brutalitat que no escatima cap detall, no es mostra fidel a les normes del gènere. Al contrari, les retorça perquè hi càpiguen frases amb força, perdedors que superen l'estereotip i fan l'olor de persones que podríem haver conegut. I perquè, en l'últim capítol, un huracà a la costa de Texas es converteixi en la imatge paradoxal de l'esperança. Aquella que recorda que cal destruir allò que vam estimar sense traça perquè algú ho pugui intentar encara un altre cop. Estimar, vull dir.
Advertising