Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Tots els reportatges de llibres

La llista d'articles sobre literatura de Time Out Barcelona, en una sola pàgina

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Reportatges i entrevistes recents

Publicitat
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Reportatges anteriors

Conversa amb Patrick Deville
  • Què fer
  • Activitats literàries

Parlem amb l'autor de 'Peste & Cólera', un llibre quasi tan impactant com el 'Limónov' del Carrère Últimes crítiques ZeroZeroZero Roberto SavianoTrad. Pau VidalEmpúries458 pàg. 22,90 € Els meus pares Hervé GuibertTrad. David IligClub Editor185 pàg. 16 € La rubia de ojos negros Benjamin BlackTrad. Nuria BarriosAlfaguara330 pàg. 19,50 € Leopardi Pietro CitatiTrad. Juan Díaz de AtauriAcantilado527 pàg. 25 € Barcelona no existeix David CastilloEmpúries 144 pàg. 16 € Salinger Shane Salerno i David ShieldsTrad. Javier CalvoSeix Barral 734 pàg. 27 € El regreso de Titmuss John MortimerTrad. Magdalena PalmerLibros del Asteroide312 pàg. 21,95 € El camino oscuro Ma JianTrad. Cruz Rodríguez JuizMondadori412 pàg. 23,90 € Faré tot el que tu vulguis Iolanda BatalléColumna144 pàg. 15 € Els amors difícils Italo CalvinoEd. 62288 pàg. 18,50 € Leonardo Sciascia va deixar escrit que la ciència, igual que la poesia, és d'aquelles coses que acaben per tornar-te boig. Patrick Deville ho sap molt bé. S'encén un Marlboro 'light' i allarga dos dits cap al paquet mig esventrat que té sobre la taula, com si es preparés per agafar-ne un altre tan bon punt hagi esclafat les restes del primer sobre el cendrer mig moll, naufragi de fibres de tabac i una veta recargolada de paper de fumar. "Sóc un fantasma del futur", diu Deville, l'aventurer, exhalant una pasterada espessa que el fa desaparèixer.Perdó si us heu sentit enganyats. Això no té res a veure amb la gesta de Paul Newman i aquella cassolada infausta

Vicenç Pagès Jordà
  • Què fer
  • Activitats literàries

L'autor d''Els jugadors de whist' ens sorprèn amb 'Dies de frontera' És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem. ¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera? Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat. ¿Et sents una mica pioner? Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas

Publicitat
Al Tibidabo amb Ben Brooks
  • Què fer
  • Activitats literàries

Entrem a l'Hotel Krüeger amb Ben Brooks, després de prendre unes quantes pintes, i ens enfrontem a la nena de 'L'exorcista' Després de venir a promocionar el seu anterior llibre, 'Crezco', Ben Brooks va decidir instaŀlar-se cinc mesos a Barcelona, dels quals en va passar quatre i mig totalment gat. En una d'aquelles trompes històriques que va durar tres dies va fer un sarró amb llaunes de conserves i birra a dojo i se'n va anar a escalar el Tibidabo amb la intenció de viure entre els matolls. El rotllo into the wild es va acabar quan va intentar fer la primera migdiada i es va clavar una pedra a la galta.Però el parc d'atraccions segueix sent el que més li agrada de la ciutat. Quan li vaig dir que em portés de farra pels seus antres preferits, que jo pagava la primera ronda, em va citar allà dalt. Ple dia, i aquí estem. Ell porta les patilles de les ulleres unides amb una bola impresentable de celo. Abans d'entrar ja em veig, quasi en dejuni, davant d'una banyera de mig litre de cervesa. Beneit de mi, no sé que és la primera d'una dotzena. Perquè en Ben té 21 anys, i molt, però que molt fetge."On creus que vomitarem primer?", em pregunta. Té la sospita que l'estómac ens resistirà fins a l'Hurakan. M'estic de dir-li que pateixo un vertigen galopant per no trencar-li la iŀlusió. I al final, 'shit!', hi pujo.A la cua del Barco Pirata em parla de quan va viure a Londres, mantingut per una dona de 40 anys que s'esclafava cigarrets als braços perquè ell no se n'hi volia anar al lli

Quin fàstic que fa el pernil dolç!
  • Què fer
  • Activitats literàries

Christine Angot escriu una novel·la sexual que fa venir basques Bertolucci ho va fer amb una untada de mantega. Oshima, amb un ou de corral passat per aigua. Christine Angot ha optat per una mica de porc llescat, gelatinós, ple de tendrums. "No era la meva intenció resultar escandalosa", em diu, molt segura. Però imagineu-vos-ho: una humil llenca de pernil dolç, un tall d'embotit rosadet, inofensiu en aparença, que un senyor assegut en un vàter, amb el cinturó a l'altura dels turmells, extreu d'un sobre de plàstic estil paquet Campofrío i s'enrotlla al voltant del membre erecte mentre va fent les seves deposicions. Repulsiu, oi?Mala sangVa vestida de rigorós negre, com si estigués a punt de sumar-se a un seguici funerari provençal de l'any 1854. "Vull que el lector visualitzi tot el que escric, que senti que són les seves cames, el seu pit i els seus òrgans sexuals els que estan vivint la història -rebla-. Vull que senti que la seva pell és dins de la novel·la". M'increpa amb una mirada que és pura astúcia, mentre beu cafè a glops minúsculs. Jo, quin remei, empasso saliva, i li pregunto com va començar tot plegat. Diu que fa un parell d'anys una revista femenina que batia rècords d'estupidesa li va encarregar que escrigués un relat per a un número especial sobre eròtica. "Em va tocar els nassos -respon, molt més fina i elegant del que les paraules semblen amagar-. Aquesta mania de fer literatura de gènere em treu de polleguera". Però l'encàrrec estava molt ben remunerat, i ja

Publicitat
Enrique Vila-Matas
  • Què fer
  • Activitats literàries

Parlem amb ell de 'Kassel no invita a la lógica', la seva hilarant i surrealista crònica de la Documenta Deia Samuel Beckett, amb aquell sarcasme irlandès tan aspre que gastava, "fracassa un altre cop, i fracassa encara millor". Enrique Vila-Matas em va explicar en una ocasió que aquesta mutació àcida de l'imperatiu dèlfic era el seu parenostre. Recordo bé el dia. Ell portava unes ulleres de sol vermelles que espetegaven com dos llums de fre. Algú li havia dit que tenia una retirada a Lovecraft, i en feia conya. 'Aire de Dylan', el seu penúltim llibre, acabava de sortir al carrer.Vas començar a escriure 'Aire de Dylan' després de rebre una invitació per participar en un congrés suís sobre el fracàs.En això és com 'Kassel no invita a la lógica', que arrenca quan em conviden a la Documenta. Són dos llibres molt diferents amb alguna cosa que els connecta. En el seu dia vaig dir que 'Aire de Dylan' era com un cop de vent, com una brisa de tardor entrant en una casa d'estiueig, anunciant el canvi d'estació.Com la instal·lació de Ryan Gander, la del corrent d'aire artificial, que hi havia a Kassel.Al principi volia que el títol del llibre fos 'El impulso invisible', com el de l'obra de Gander. Perquè és un impuls així, atzarós, el que em desperta la curiositat, l'eufòria d'escriure.Però vas acabar optant per un homenatge a Italo Calvino.M'agradava aquella frase seva, "Torí convida a la lògica, però condemna a la bogeria". Jo venia de Torí, havia visitat el lloc on Nietzsche va parl

El dibuixant del 'Beowulf'
  • Què fer
  • Activitats literàries

Repassem el cànon de la l'èpica anglosaxona amb David Rubín David Rubín (Ourense, 1977) va acabar el 2013 amb la que serà una de les gestes del 2014: la publicació, amb guió de Santiago García, d'una adaptació del poema èpic anglosaxó 'Beowulf'. I encara que la temàtica del còmic espanyol no estigués dominada per la Guerra Civil i la crítica social, aquest relat d'aventures -monumental, dinàmic i granític, viril i experimental- seguiria sobresortint. Arrasarà en tots els salons que se li posin per davant, esteu avisats.Com s'embranca un en un projecte tan ambiciós?Quasi per casualitat. Fa deu anys, el Santiago volia fer un 'Beowulf' amb Jaime Olivares, però van decidir abandonar-lo. Vaig llegir al blog de Santiago que es quedaria en un calaix, i em va fer molta ràbia. Feia deu anys que el volia llegir! Així que li vaig trucar.El 'Beowulf' original és font d'inspiració d''El Senyor dels Anells' i del pitjor heavy metal. Però eviteu qualsevol manierisme èpic heavy.Això és cent per cent deliberat. Teníem molt clar que volíem fugir de l'estètica metal casposa o del rollo Tolkien. A John Milius li va funcionar molt bé a 'Conan', gran pel·lícula, però a pocs més he vist que els funcioni estèticament. L'èpica no ha d'anar lligada a l'estètica heavy. Jo volia que el nostre 'Beowulf' arribés al lector amb la mateixa potència, simplicitat i cruesa que el còdex original. I el millor mètode per fer això era netejar-ho tot de qualsevol mena d'ornamentació. Seguiu fil per randa l'original.

Publicitat
Quan érem els putos amos
  • Què fer
  • Activitats literàries

Entrevistem Sergi Pons Codina, l'autor de 'Mars del Carib' Sergi Pons és un corsari amb pinta de malcarat que es guanya la vida fent 'piercings' en una botiga de tatuatges de Parets del Vallès. Me'l trobo rondant la terminal d'autobusos de Fabra i Puig, a quarts d'onze de la nit, amb la gorra Lonsdale calada fins a les celles. "Anem a algun bareto, no?", proposa, apuntant amb el mentó cap a un restaurant de cantonada al límit entre l'asèpsia i el desencant, on punxen el més caspós de la tecno-rumba madrilenya. Els que el coneixen saben que mai no li ha fet fàstics a una barra oberta. I menys a les dels antres de Sant Andreu, que a mitjans dels 90 van veure com ell i tants altres fills del Vallès Oriental aprofitaven el seu estiu de 'chicos del Preu' per deixar-se caure pel cantó salvatge. S'hi sent com a casa. Tenia la tendra edat de 17 anys quan va fer-se habitual del rodalies que baixava a Barcelona la tarda de divendres. "Anàvem tot el cap de setmana d'empalmada -explica-. Començàvem als bars d'obrers que obrien a les cinc de la matinada, seguíem amb els que feien torn de mitja tarda i després acabàvem a les okupes del barri". Es creien els reis del món, feligresos de la cultura 'oi!', amb les 'bombers' d'aviador cordades fins a mig pit i un ritme d'experiències límit acumulades que els va deixar el cos marcat de cicatrius de dalt a baix per sempre. ¿Tant ha plogut des d'aleshores? Periodisme 'gonzo'Només hi ha una manera de parlar d'un llibre com 'Mars del Carib': engatan

Marta Rojals, la dona misteriosa
  • Què fer
  • Activitats literàries

Entrevistem l'autora de 'L'altra' per una finestra de xat de Facebook Tal com pinta el panorama, que una novel·la catalana arribi a la vuitena edició sembla un èxit reservat als elefants del zoològic -entengui's, Jaume Cabré i companyia-. I, per una senzilla suma aristotèlica, el dia en què ens van anunciar que el 'Primavera, estiu, etcètera' de Marta Rojals havia assolit aquesta marca de vaca sagrada ens va sonar inaudit. Perquè era una desconeguda. Perquè era una debutant de trenta-i-tants. Perquè, encara ara, m'hi ha pocs que sàpiguen quina cara fa. I això que tot just ha publicat un segon llibre, 'L'altra'. Mentre obro el xat de Facebook on m'ha citat per a l'entrevista, penso en la Rojals com un Thomas Pynchon que diu que ve de les Terres de l'Ebre. "Quan acabi una resposta escriuré OK a sota".Molts ens recordem encara de l'Èlia, l'arquitecta del Primavera, la que fumava d'amagat al galliner de cal seu pare, la que anava per Tots Sants a netejar les tombes del cementiri i els matins a embrutar-se els genolls al tros. Jo no oblidaré que el primer cop que vaig parlar amb la Marta -ens vam estrenar a Gtalk- em va confessar que la trobava una mica bleda. Em va trencar el cor. Pobra Èlia! "Era expansiva, cagadubtes, tenia un cert sentit de l'humor", em diu ara. Potser per això, perquè li semblava fleuma, la seva nova heroïna, l'Anna, li ha sortit seca com un bacallà. "Volia que fos tot el contrari, introspectiva, contundent, sense sentit ni de l'humor ni de la comunicació".Am

Publicitat
Joan Carreras viatja a Amsterdam
  • Què fer
  • Activitats literàries

'Cafè Barcelona' és la nova novel·la de l'autor de 'Carretera secundària' Si mai aneu a Boston, passeu pel 84 de la Beacon Street. Hi trobareu la porta d'aquell bar amb finestres altes que sortia a 'Cheers'. No era inventat. Existia de debò, i encara avui us hi podeu prendre una pinta amb cacauets. Però si aneu a Amsterdam és millor que no trepitgeu la plaça Amstelveldt, o tindreu un disgust. Perquè no hi ha ni rastre del Cafè Barcelona de Joan Carreras. Sí que és cert que en una altra banda de la ciutat, fent cantonada amb la Saenredamstraat, hi ha un lloc que es diu Taverna Barcelona, amb  barres de secallona, ratafia, i un aparador guarnit amb ampolles de Cacaolat. El regenta un tal Jordi Queralt, que es veu que et fa sentir com a casa. Però no és ben bé el mateix.Carreras va conèixer el mestre Queralt ara fa un parell de setmanes, en un dels seus viatges a la capital holandesa. "Hi tinc uns amics que em deixen un raconet on replegar-me -explica-, i un tros de taula per treballar, així que hi vaig sovint". Tant, que hi ha ambientat la seva última novel·la, la que passa al Cafè Barcelona, una cantina, famosa per les cassoles de sípia amb patates, pel fricandó i per les arrossades valencianes, on tot parroquià té el tamboret assignat. "L'he inventat jo -afirma-. Però no em semblava pas més inversemblant que la ciutat de llums vermells i les prostitutes que  venen als turistes". Entre els licors, encara avui, hi veureu una foto de la Greetje i el pare de l'Arjen davant de la

Liudmila Ulítskaia, la gran russa
  • Què fer
  • Activitats literàries

Publica 'Daniel Stein, el intérprete', una biografia increïble He de confessar que la biografia, com a tal, com a gènere en majúscules, no em produïa ni fred ni calor fins fa poc, i que ara s'ha convertit en una d'aquelles predileccions adquirides que no em deixen dormir en pau. No parlo de llibres insultantment llargs sobre els escàndols sexuals dels Medici, ni de la infinita paperassa de falsa èpica firmada pels diables més indesitjables que han segut al Despatx Oval. Parlo del dilema periodístic, del conflicte ètic, d'un escriptor que investiga amb les paraules com un d'aquells detectius en dejuni i mal dormits que sempre acaben perdent la placa. Parlo del 'Limónov' d'en Carrère. I parlo del dia en què Liudmila Ulítskaia va conèixer Daniel Stein.Es van trobar en un apartament de Moscou, davant d'un magnetòfon en marxa. "La seva llengua natal era el polonès -m'explica Ulítskaia-, però tenia nocions de rus de quan havia fet de traductor per a la Gestapo. Ens vam fer entendre". I això que Daniel Stein portava molt de temps fora del món. S'havia fet monjo, i vivia en un monestir d'Israel, predicant amb el vot de pobresa. "Tot i el fred anava calçat amb sandàlies, com un carmelita, i duia una jaqueta llarga fins als genolls, feta parracs, oberta de dalt a baix". Corria el 1993, i aquell vellet que semblava tan poca cosa tornava a Europa després de dècades d'exili, quan es commemorava que 50 anys enrere havia salvat la vida a centenars de jueus del gueto d'Emsk.  "Semblava un de

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat