18 músics a escena al servei de les cançons de Joan Pons. Ens en parla Ara que ha acabat la gira d'El Petit de Cal Eril, Joan Pons, el petit en qüestió, té previst avorrir-se fins que senti l'impuls de fer el successor de 'La figura del buit', si és que mai fa un altre disc, diu. Però de moment el petit s'ha fet gran, i amb la Free Spirits Big Band de David Mengual s'han empescat Big Eril, un híbrid que obre "finestres" a les seves cançons perquè hi entri "corrent d'aire". Després de l'estrena a l'Altaveu, passen pel Connexions, un cicle de concerts de diàlegs musicals d'artistes en aparença allunyats que els va a mida. Com va sorgir Big Eril? Vaig anar a un concert de la Free Spirits per casualitat. Va ser en l'únic cop en què he hagut de suspendre un concert, al popArb 2013, perquè la mà se'm va quedar travada. Estava tan trist que hi vam anar per animar-me. No era un dia que jo estigués gaire obert, però vaig al·lucinar. Vaig parlar-ho amb el Dani Comas, baixista de l'Eril, i va suggerir que parléssim amb el Mengual, a veure si podíem fer una mescla dels dos grups. El Mengual va venir a veure què fèiem i a ell també el va fer trempar la idea. Què vas veure en la Free Spirits? Hi vaig veure Frank Zappa i Miles Davies, idees que m'agradaven, com el Mengual dirigia, com tots vibraven amb la música... I una connexió en la sensibilitat amb la nostra manera de fer des que vam publicar La figura del buit, sobretot quan improvisem en viu. I no m'equivocava. Com va anar a l'Altaveu
"És molt bonic celebrar 25 anys i que a la gent encara li importi una mica el que fas, però estàvem una mica saturats de mirar enrere. Volíem demostrar que no vivim de rendes i reinventar-nos. Sempre hem intentat nedar a corrent de nosaltres mateixos perquè amb la primera època del grup no ens hi sentim gaire identificats".
"Portàvem quatre discos –des de 'Respira' (2001)–amb el mateix productor, el Brad Jones, i n'estàvem súper contents, però estàvem en una zona de confort. La incompatibilitat d'agenda amb ell ens va donar l'excusa perfecta per buscar una persona aliena al grup que ens fes qüestionar les coses". Aquesta persona va ser Raül Fernández, 'Refree'. "A l'hora de treballar ell va proposar una manera de fer fora dels cànons, treballant les cançons una per una. I hem aconseguit que cada cançó tingués una personalitat pròpia i diferent de les altres".
"La nostra carrera és una fugida de l'eclecticisme mal entès que practicàvem al principi, allò tan indigest que ara fèiem un ska, ara un blues, ara un rockabilly. Després de tots aquests anys intentant aconseguir un llenguatge propi i una coherència des del 'Sol' (1999), ara ens hem vist amb força per trencar amb això. Quan ensenyava les cançons al Raül de vegades em deia: aquesta està bé, però ja l'has fet. I primer m'ho prenia fatal, però després ho entenia".
"El disc està molt poc editat. Havies d'anar una mica a l'aguait perquè et despistaves i ja t'havien gravat. El Raül aposta per l'arruga, per no fer líftings, que la cosa sigui real. I jo també tenia ganes de fer una cosa així. De vegades per ego vols que t'arreglin el que no ha quedat bé, però si t'arreglen no ets tu. Quan no et maquillen gaire t'exigeixen més, i l'exigència és bona".
"Tinc un tic que cansa una mica, i és que les lletres se m'entenen molt: tenen principi, final i moral, i a la tornada ho repeteixo per si algú encara no ho havia entès. Volia fer una mica més d'impressionisme. No volíem sobredimensionar el problema de la crisi perquè no ens sentim a gust amb les lletres alliçonadores. Jo em sento còmode fent lletres que parlin una mica de tot, com quan fas un cafè amb un amic i parles de coses importants, com la Llei Wert, i d'imbecil·litats".