Els ponts més famosos de Barcelona

A falta de riu, tenim moltes rieres que baixen de Collserola al mar. Ara ja no es veuen, perquè van soterrades, fent companyia al clavegueram, però fins ben entrat el segle XX corrien a l’aire lliure, i sovint hi baixava aigua de pluja o altres fluids. Per creuar-les, a la part plana de la ciutat n’hi havia prou de passar-les a gual i, si la cosa es posava molt fangosa, ajudar-se d’uns taulons i tapar-se el nas. A la part alta, allà on les rieres obren valls entre els set turons de Barcelona, la cosa es complicava i sovint requeria ponts.

Un dels més bells és el viaducte que Antoni Gaudí vadissenyar el 1908 per vorejar el torrent de Betlem, a l’entrada de Bellesguard, similar als pòrtics del Parc Güell. Un any abans s’inaugurava el pont del passeig de la Reina Elisenda, que encara comunica Sarrià i Pedralbes per sobre l’antic torrent de Serra, però tan potinejat que gairebé no conserva res de l’encant del projecte de l’enginyer Victorià Felip. En canvi, el viaducte de la riera de Vallcarca, obert el 1923 per unir els turons del Putxet i el Coll, sí que llueix tota l’esplendor original, amb una estètica art déco poc freqüent a Barcelona, deguda als arquitectes Antoni Vila i Eduard Ferrés. Del 1991 és la passarel·la de Mühlberg, que vola per damunt una antiga pedrera per enllaçar els turons del Carmel i de la Rovira. L’arquitecte Jordi Ferrando va idear, a l’estil dels ponts militars de la Segona Guerra Mundial, una estructura penjant de ferro i fusta, no apta per a vianants porucs però amb una vista espectacular de la ciutat i el mar.

Quan les vies del tren de vapor feren acte de presència a la part baixa de Barcelona, com que l’incipient trànsit rodat pel carrer ja provocava prou víctimes, algunes línies es traçaren sota nivell, però en rases obertes, no fos cas que els morts que s’estalviaven en atropellaments es guanyessin per asfíxia. Aquestes rases, com la del carrer d’Aragó, partien la ciutat i requeriren passarel·les a gairebé cada cruïlla per on passaven, la majoria ben senzilles. Totes aquestes passeres van desaparèixer en electrificar i soterrar el tren, però encara avui es poden visitar un parell d’atractius ponts de ferrocarril.

El més antic, el de Marina, inaugurat el 1928, és un magnífic pont noucentista de l’enginyer Francisco Fernández, que ara travessa l’extrem oriental del Parc de l’Estació del Nord, un cop soterrat el tren en els anys 80. D’aquesta dècada és el pont de Bac de Roda, de Santiago Calatrava, que franqueja les vies en la frontera entre Sant Martí i Sant Andreu. En aquella època, quan les construccions i el prestigi encara no li queien a pedaços, l’arquitecte i enginyer valencià era un dels més cotitzats i les grans ciutats del món es barallaven per tenir una obra seva.

Diuen les males llengües que, a Barcelona, la intel·liguèntsia no se’l mirava amb bons ulls, no se sap si per dons profètics o per pura enveja, i que només li van deixar fer, a contracor, un pont de dimensions modestes i una mica arraconat. En tot cas, va rebre un premi FAD el 1987, vés a saber si per mala consciència. I aquí segueix, esvelt, i, ara per ara, estable.

Aquest pont-passarel·la passa per sobre la Meridiana i uneix dos barris eternament separats durant els anys 80 i 90. aquest pont, per tant, té un simbolisme urbà important i una característica peculiar que el diferència de la resta de ponts de la ciutat, està cobert de vegetació i és un gran aliat contra lacontaminació.

Construït com una passarel·la de vianants l'any 1995, no és fins al 2015 que agafa l'aspecte actual revestit de sonoreductor, un producte que conté un catalitzador de diòxid de carboni. Un estructura de ferro fan possible el mur vegetal i trenca amb un entorn urbà, gris i asfaltat. El paviment també és fonoabsorbent i la il·luminació de baix consum i

Us preguntareu pel seu nom i per saber-ho cal remuntar-nos al 1995, any el que arran de les Olimpíades uneix per sempre la capital de Bòsnia i Hercegovina a amb Barcelona. El pont rep el nom de Sarajevo en homenatge a les víctimes de la guerra de l'Antiga Iugoslàvia.

En temps preolímpics va néixer l’eslògan: ‘Guanyar el mar per a la ciutat’. Barcelona ja no volia donar l’esquena a la Mediterrània. Aleshores es bastiren els ponts llevadissos que uneixen el passeig de Colom amb el Moll de la Fusta, remodelat per Manuel de Solà-Morales, i les passarel·les de la Vila Olímpica, obra de Martorell-Bohigas-Mackay, i es va traslladar una passarel·la en forma de V, disseny de l’enginyer Carlos Fernández del 1972 per a la plaça de les Glòries, des de la seva ubicació original fins a Diagonal Mar.

Després dels Jocs es va passar d’apropar-se al mar a conquerir-ne directament les aigües, si més no, les del port. El 1994 es va obrir la passarel·la Rambla de Mar, una prolongació de la Rambla que du els vianants del Portal de la Pau al Moll d’Espanya del Port Vell, reconvertit en zona d’oci i negoci. Projectat pels arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, és un sinuós pont de fusta, amb un tram llevadís per permetre el pas de les naus del port esportiu. També basculant és el gegantí pont Porta d’Europa, que des del 2003 connecta els molls de Ponent i de Llevant. Obra de tecnologia punta de l’enginyer Juan José Arenas, és la darrera prova que a la ciutat dels prodigis hi ha prou traça per construir excel·lents ponts, fins i tot allà on no hi ha riu.