Un mèrit de '180 º de cel' és el seu equilibri. Aleix Fauró i Isis Martín reivindiquen el teatre-denúncia sense trencar el contacte emocional amb l’espectador; dramatitzen un fracàs col·lectiu de la societat sense sobrexcitar l'instint. La dramatúrgia s’intueix basada en un exhaustiu treball previ de recerca. Documentació molt ben digerida a l’escenari. Per això la història d’una jove dona llançada a la llibertat després de sis anys de presó respira equanimitat teatral. Tesi sense ofegar l'esperit dramàtic.
Potser hi hagi cert embafament en les solucions escenogràfiques o en la ingenuïtat d’alguns personatges, com aquestes veus que acompanyen la protagonista i que només necessiten repartir banyes i ales per despertar la imatge del bé i el mal dels dibuixos animats. Però al costat d’aquestes metàfores una mica bàsiques hi ha una enorme seriosiat de plantejament per explicar la crisi existencial que pateix una persona que s’ha convertit en una analfabeta social i emocional. –Juan Carlos Olivares
Una responsabilitat que cau en gran part en l’actuació d’Isis Martín, convincent des de la primera a l’última frase. Interpreta un personatge que no busca l’empatia amb el públic. No és a l’escenari per demanar commiseració. És dura, desagradable, emocionalment mutilada. I fràgil, amb un crit mut de socors que sap expressar amb petits gestos-refugi. –Juan Carlos Olivares.
