Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Carlota Subirós
©Paco Amate

Carlota Subirós estrena 'La rosa tatuada' al TNC

La directora reapareix amb l'obra de Tennessee Williams

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Carlota Subirós es prepara per trepitjar el teatre després d'una temporada sabàtica. La directora d''Alícia. Un viatge al país de les meravelles' de Caroll i 'Les tres germanes' de Txékhov es va acomiadar amb aquest muntatge dels escenaris i del Lliure, on havia treballat durant vuit anys "intensos, productius i meravellosos", recorda. Era la primavera de 2011. En aquest temps ha estat mare i ha fet el viatge interior que considerava necessari per redescobrir la seva feina. Ha llegit, pensat, ha fet formació i s'ha dedicat a la docència, i reconeix que s'ha "tornat a enamorar del teatre des de la distància, des del repòs".

Ara Subirós s'enfronta a un repte doble: el primer encontre amb Tennessee Williams i el primer treball al Teatre Nacional, a la Sala Gran. La proposta de fer 'La rosa tatuada' va venir de Xavier Albertí i l'ha servit per conèixer Williams, que segons Subirós té  "una poètica personal fortíssima, amb una intensitat vital i líria molt preciosa, amb uns personatges femenins extraordinaris".

L'obra retrata la vida de Serafina delle Rose –al cinema la va encarnar Anna Magnani i al TNC la interpretarà Clara Segura–, una dona siciliana que viu en una ciutat prop de New Orleans i que acaba de perdre el marit de forma violenta. En senyal de dol, ella decideix aillar-se del món i en aquesta reclosió, un descens als inferns, coneix un home que la portarà a descobrir l'amor, la sexualitat i la seva força, que l'ajudarà a trobar el camí. Williams deia que aquest text era la seva declaració d'amor al món, la seva celebració de la bellesa a la vida. "Tinc la sensació que cada emoció i cada gir de l'obra és un joc teatral pur", afegeix la dramaturga amb entusiasme. Carlota Subirós ha tornat.

També t'interessarà

Publicitat
Publicitat
Publicitat
Publicitat
Shakespeare: les millors obres del segle XXI
  • Teatre

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Més Guapo que mai
  • Teatre
  • Comèdia

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat