Dispara, agafa tresor, repeteix

D’entrada, cal deixar una cosa clara: 'Dispara/Agafa tresor/Resisteix' és, literàriament, una obra extraordinària. Mark Ravenhill va escriure disset peces sobre la guerra a partir de grans obres de la literatura ('Crim i càstig', 'Paradís perdut', 'Les troianes'...) que són globalment un gran text. Parlen de la terribilitat de l’existència humana, del despotisme occidental, de la nostra supèrbia. I totes es comuniquen a través de paraules clau –democràcia, llibertat, esmorzar, mare...– que donen  coherència al conjunt.

En la translació que ha fet Josep Maria Mestres de set d’aquestes peces al Lliure no ens perdem, cacem totes les pistes –mèrit important– i aconsegueix mantenir-nos dependents de l’escena durant les tres hores de muntatge. Però no sé, hi ha alguna cosa que falla. I no es tracta de la interpretació dels actors, ni de la posada en escena, sinó que es tracta més aviat d’una qüestió de punt de vista.  

Estem davant d’una farsa? D’una tragèdia? D’una comèdia? Aquesta última opció la descartem, tenint en compte el tema de fons –la guerra total entre orient i occident–. Però, i les altres dues? Potser és una mica de tot, però de vegades passa que no sabem ben bé com ens està dient el que ens està dient. Ho sabem a 'Les troianes', la primera peça, amb les cinc actrius (Carmen Machi, Sílvia Bel, Àurea Márquez, Mar Casas i Mònica López) damunt l’escena, cinc pijes mortes de por que venen democràcia a canvi de smartphones. Ho sabem a 'La madre', amb una Machi pletòrica que aixeca la funció quan ja pensàvem que no tornaríem després de l’entreacte. I ho sabem a 'Guerra i pau', al final, on un nen de set anys, Adrià Roca, ofereix el punt de brillantor que només ens havia ofert la Machi.

Mestres lliga amb habilitat totes les escenes. Anem trobant punts de l’una en l’altra, personatges d’aquí, paraules d’allà. I arriba a transmetre el potencial de l’obra quan assumeix al 100% el caràcter pinterià de les peces, aquella ironia destralera de les últimes obres del premi Nobel anglès. De 'Celebració' o d’'Ashes to ashes'. Les actrius entren i surten, i els actors són mers comparses. Tots estan bé, correctes, però no es juguen la vida. I potser aquesta obra demana un esforç suplementari per arribar a les cinc estrelles que es mereix. El que diu és esfereïdor. És una obra que s’ha d’escoltar.