Groenlàndia

Teatre
2 de 5 estrelles
groenlandiaw.jpg
Groenlàndia

Mentre l’espectacle lisèrgic segueix el seu curs a l’escenari, l’espectador fa un recés i especula sobre la bona estona que van haver de passar Jordi Faura i l’antropòleg Francesc Bailón, gran expert de la cultura inuit. Jornades dedicades a la documentació de Groenlàndia. Fascinants històries sobre els usos i costums del poble que habita les latituds més inhòspites de l’hemisferi nord. Valuosa informació que l’autor regala amb generositat al públic.

Potser ningú no sortirà del TNC amb la sensació d’haver gaudit d’un bona obra de teatre, però torna a casa sabent molt més coses sobre com resolen els inuits els conflictes –rapejant, per cert–, quins són els seus hàbits sexuals, la relació que tenen amb la mort i els morts, el seu respecte per la natura la seva saviesa natural, les seves particularitats místiques. Una recreació dramatitzada d’un article de Human Nature.
Però superat l’efecte National Geographic –també present a Hikikomori–, cal enfrontar-se a una obra que és un pou d’ambició sense fons. Els inuits i el seu món són només una part d’una tragicomèdia inclassificable que per moments adquireix aspectes d’aspirar a paròdia wagneriana: un ocàs dels déus en clau de comèdia, amb una disfuncional família acostumada a la immortalitat social que surt forçada del seu càlid Olimp per vagar per un desert de gel empesos pel destí tràgic i la recerca d’un remei contra la mort. Alhora també és una distopia ecologista, un brutal drama de patró shakespearià, una sàtira a l’estil Grombowicz. Un paisatge teatral tan eclèctic, com inconnex, atropellat, caòtic.

'Groenlàndia' és un artefacte artificial que segurament tenia més interès quan només era un plantejament. A l’escenari text i premisses es desdibuixen en una posada en escena en què s’imposa, curiosament, l’autor (Jordi Faura) sobre el director (Jordi Faura). A més de vehicle per a una interessant lliçó d’antropologia, aquesta comèdia tràgica podria reivindicar amb més claredat la idea latent de crear un mite fundacional: la fi d’una era i el principi d’una altra. Però aquesta textura etèria és danyada per una allau d’escenes sense jerarquia, com si cadascuna de les anàrquiques escenes del text tingués la mateixa importància. No hi ha un director que les moduli i controli, que decideixi fins i tot prescindir del banal i secundari perquè llueixi l’essencial. –Juan Carlos Olivares.

LiveReviews|0
1 person listening